La Dama del Sicòmor (40)

"Ara fa temps que la Dama, la que descansa prop del sicòmor, no ha explicat res, ha estat com desapareguda. Les aparences enganyen, ja ho deien els psicòlegs que contrarrestaven les teoríes conductistes. A voltes el que es veu no és la realitat, hi ha una història al darrera, o hi ha explicacions que desconeixem, i sovint hem de conèixer bé la història per entendre segons quines situacions.
El nostre temps, les nostres hores, no cpincideixen amb les que seguíen els egípcis faraònics. De fet no seguíen les hores, sinó el ritme de la lluminositat natural. Per això podem entendre aquest parèntesi de la Dama.
Tot aquest temps ha estat de nit. Re, ambiciós i orgullós, no és perfecte, i també necessita descansar; de fet, cada mitja volta que dona en descansa una altra mitja. És la seva feina, sortir i amagar-se, entregar-se als egipcis, i lluitar a les tenebres on Osiris regna amb silenciosa sepulcralitat, guardant la vida dels morts.
La Dama, la que descansa prop del Sicòmor, no té la categoria de Re, i per tant, no es pot permetre el descans, ni perdre el temps donant voltes al voltant d'una esfera habitada, com ells creien, per un grapat d'homenets organitzats al voltant d'un riu enorme.
A les nits, quan tots els vius descansen, sigilosament, movent les quatre potes que l'ajuden a desplaçar-se feixugament amunt i avall de Deir-el Bahri, s'apropa a l'altra banda del fil que separa les dues vides. Amb tendresa, i sense fer-se notar, arriba allà on descansen a la vida eterna els habitants de la zona, i porta aliments i cuida de la situació dels difunts.
Les famílies ho saben, i per tant estan tranquil.les a l'hora de dormir, saben que els seus més propers estan ben atesos, i no els mancarà l'aliment bàsics per la seva subsistència. La Dama, Athor en altres aproximacions cultuals, n'és conscient, i volent ésser molt responsable i seguir mantenint el seu culte, no deixa de sortir, nit darrera nit, atenta, respectuosa, afectuosa, a alimentar als homes i dones que descansen a la profunditat de les seves tombes.

És el sentit del culte. Us imagineu què deuria pensar la deïtat, quan veia tot el cúmul de regals, la quantitat de festes, o el respecte que li teníen tots els habitants, cada dos per tres? Els egípcis no s'estaven per cabòries ni es trencaven excessivament el cap en entendre res d'això. De pares a fills, entre amics, de generació en generació, els mitesl els fets primordials s'explicàven, amb la mateixa naturalitat que ara, en plè segle XXI, acotxem a un infant i li llegim el conte que a nosaltres ens explicava l'àvia de memòria, perquè moltes vegades no sabia ni llegir.
Els egipcis apreciaven a la deesa Athor. També sabíen que el seu culte els assegurava que la Dama, així es coneixia en sentit funerari, passés arran de terra, arran de les lloses, dels sarcòfags, o de la terra bruna, alimentat l'esperit etern dels que vivíen ja per sempre fora de l'òrbita dels vius.

Cada poble, cada cultura, cda grup humà, ha tingut sempre algun punt d'inici que l'ha fet anar cap a un cantó o cap a l'altre. El canvi de culte, les invasions d'altres maneres de fer i de pensar, altres humans amb altres històries, mítiques, però històries, feien canviar el destí d'una zona, o d'una població. La Dama del sicòmor no n'era conscient potser; segurament pensava que eternament feria aquesta feina, que sempre cuidaria, a les nits fosques, dels seus difunts. Però poc s'esperava que no gaire lluny d'allí, passat el Nil, fins i tot creuada l'ampla extensió que representa la Mar Roja, un fet important donaria un tomb a la història, i es generaria una inèrcia captivadora que faria variar els destins de molts humans, de moltes deeses, i que perduraria fins als nostres dies, fins i tot allà on la Dama tenia el seu temple, i des d'on observaba a Re, el Nil, i la vida que creava les seves crescudes.
Segurament millor que no en fos conscient, o potser sí que va arribar a entreveure per on anàven les coses i encara, quan un grapat d'homes vinguts de la península ibèrica s'aixopluguen sota un sicòmor a Karnak, esclata en un somriure desorbitat, perquè els molesta el seu amo i senyior, Re, el déu que tot ho pot, o que tot ho va poguer fins que els "altres" vàren interpretar la naturalesa i la seva existència de manera diferent.

Jo penso que la Dama encara riu. S'amaga entre les columnes de la sala Hipòstila, per entre l'obelisc i les sales de la barca; i fns i tot es permet el luxe de llençar-se al llac, de nit, quan ningú la veu. i encara vetlla pels que viuen a l'altra banda del fil de la vida.


Miquel