La Dama del Sicòmor (39)

"Ara ja fa tants dies que hem sortit de Barcelona, que he perdut absolutment la noció del temps. Això m'agrada. No saber a primer cop d'ull quin dia de la setmana és, i no tenir gaire controlada l'hora del dia, em dona aquella sensació especial de llibertat que a voltes trobo a faltar a la meva ciutat, la Barcelona esplèndida de disseny i repleta d'incoherències.
Egipte, el país del que el meu pare em parlava com la pàtria de Nàsser, l'home que va regir amb màde ferro els destins d'aquest país durant unes dècades, i que va donar inicialment un brí d'esperança als seus habitants, pel fet de que era nadiu de la terra. Després les coses anàrem com anàren, i les converses amb el meu pare van passar a ser més disertacions, perquè no tot va anar succeïnt com el poble esperava. El meu pare, que va morir ara ha fet vint anys, va éssr educat durant i després d'una guerra qe anomenem oficialment civil, amb tots els defectes de la manipulació nacionalista espanyola, i també els de les tendències occidentals, molt escorades cap a una mentalitat molt concreta. Per això admirava a homes con el Mariscal Tito (Josip Broz quan era militant), o a Mustafa Kemal, de sobrenom Atatuk,o a l'ordre i la olítica d'igualtat i treball per a tots de l'Unió deRepúbliques Socialistes Sovètiques, o la unificació italiana de Garibaldi, o la centralitat (?) de Francesc Cambó, i molts altres personatges de la història, matèria de la que li agradava molt parlar.
Jo escoltava, acumulava els comentaris i després sortia al carrer, o llegia llibres de tot tipus que em queien a les mans, fet que em permetia tenir na visió prou àmplia de molts aspectes. Però la transmissió oral, la de pares a fills, la dels amics de la família més propers, deixa sempre una marca important.
Però em faltaven dos aspectes que havia de completar per arrodonir l'aprenentatge, i per tancar el cerle del coneixement, només possible a tavés e l'estudi reglat, i els viatges als destins volguts per poder veure, viure i comparar,amb tota la informació acumulada durant els anys de la meva existència.
Ara, després de quaranta vuit anys, estic tancant el cercle. Faig servir aquest temps verbal perquè no és possible tancar-lo mai, sempre queda l'últim graó, un comentari, una visió, un pensamnt, una vivència, que amplia el ventall del coneixement absolut. Aquesta impossibilitat, l'horitzó contemplat des de la Mar Roja, l'expressivitat de les piràmides, els reclams de le tombes del Regne Nou, m'anima a seguir aprofundint e el coneixement, seguint crec, una necessitat que la nostra consciència ens reclama incansablement de saber qui som, què fem i, sobretot, d'on venim.
Ara s'ha obert una altra finestra, una més en la llarga galeria del viatge, una vidriera transparent que enes ha de donar a conèixer amb més realitat aquest món al que anomenem ón Islàmic, i que de del primer dia ha estat present en cada una de les nostres caminades.
Un salt en el temps important en el mateix territori. És com una muntanya ussa amb un fil conductor comú, la història,o la realitat, o senzillament l'expressió humana en diferents moments de la seva existència.


Miquel Santaeulàlia