Una trobada esporàdica

El passat divendres, 8 de gener d'aquest nou any 2008, un dia després del cap d'any ortodoxe, un servidor, la Mercè, la Montse, la Marta i la Carme Gàlvez, vàrem anar al Caixafòrum per assistir a la visita de l'exposició: "Els móns de l'Islam", un recorregut per la història d'aquesta religió, a través de més de cent objectes que l'Aga Khan, el principal líder espiritual dels xiïtes ismaelites a la ïndia.
És una exposició extensa, important, interessant, però mal organitzada en el temps. El contingut, explicat per una noia amb molt bona voluntat, i més gràcia que coneixement del tema, ens va obligar a recórrr les diferents sales en un temps determinat, explicant les principals característiques de l'islam en un temps realment curt i insuficient. Però a part d'aquest factor, que és superable, haig de denunciar que només vàrem tenir un quart d'hora per contemplar, al nostre aire, els diferents objectes i documents.
Vaig pensar en aquells comentaris que fa en Josep quan diu que una exposició és bona o està bé, en la mesura que t'aporta alguna cosa nova al teu coneixement. Entenc que en aquest cas, la promoció no està ben feta, i molt menys la dedicació d'especialistes, que són els que hauríen d'explicar aquestes exposicions, per la seva temàtica especial, delicada i suficientment profunda com per entretenir-s'hi mínimament. Val més menjar poc i pahir bé, diem a casa nostra. La veritat és que vaig sortir amb la sensació de que seguim amb els mateixos defectes de desconeixement, o potser pitjor, sense la voluntat suficient de conèixder a l'altre per arribar a entendre'l.

Miquel

Al-Azhar : Observem els homes

"Només pujar a l'avió, ens ha vingut un comentari a la Mercè i a mí: "t'has fixat que algunes fesomies ja són diferents?". I és que certament les faccions d'un dels pilots, tot i que sense divergir massa de les nostres, prenen unes corbes, i unes característiques peculiars. El tò de la pell és més torrat que el nostre, sense arribar a l negre, per descomptat, els ulls foscos i engrandits acompanyen una cara més aviat arrodonida per les galtes, i un nas ben gruixut en presideix la façana principal, que descansa sota una gorra de plat que sembla acabada de sortir de la tintoreria.
El vol passa relativament ràpid, i com sovinteja en les comanyies aèries, la tripulació és variada pel que fa a nacionalitats, i fora del primer contacte amb el pilot, encara no hem arribat a lloc dels fets, com per observar millor als homes.
Diferenciar l'aspecte, el tarannà, i els moviments corporals és altament difícil a l'hora de fer una observació completa d'una persona. En aquest cas l'impacte és prou important, com per entretenir-nos-hi una mica.
A l'aeroport he vist tres tipus d'homes: els de l'agència de viatge, els del servei de neteja i manteniment, i els dels cossos de seguretat i vigilància aduaners. Els de l'agència, ambbla seva bona intenció comercial, encorbatats fins al damunt del coll, sobretot el més baixet que, a més a més té una panxa prominent que li fa patir la camisa amb insistència fins a límits preocupants. El front li goteja abastament, i el seu neguit, que el fa moure's amunt i avall sense parar, escridassant, parlant, somrient, gesticulant, m'estressa un xic. Moreno, amb un cabell ben negre, es treu de sobre la feina, mentre un esfilagarssat company, que el segueix com un gos ensinistrat per arreu de la sala, s'ha tret l'americana, i soporta el tràngul de la millor manera que pot. De fet, si el deixéssin, es treuria la camisa inla corbata, i es posaria més còmode per afrontar les últimes hores de feina de la jornada.
El segon tipus que he observat és el de l'equip de manteniment i neteja. Embotits en unes granotes de color groc cridaner, coneixedors de la seva seguretat en el treball, i una mica engrescats per haver trencat la monotonia de les últimes hpres, reposen desinteressadament, tot fent una cigarreta, arrepenjats a una de les parets de la sala, molt propers a la cinta transportadora, per on han de passar les maletes. Els homes, cpncretament n'hi ha dos al meu darrera també gesticulen, però parlen una mica més baix que l'amo de l'agència; i sense cap mena de discreció miren de dalt a baix, pam a pam, racó a racó, saxó a saxó, cada una de les dones que formen part del grup. El seu deix és tranquil, però a la vegada xafarder; com acostumats a la llibertat de poser mirar, dir i fer una mica el que volen.
El tercer tipus d'home que he vist, és el representant de la llei, de l'ordre, de la paperassa, i conscient de la seva autoritat, va valer la seva posició amb prepotència, amb aires de superioritat, com tractant-nos d'ignorants, o forasters que venim a casa seva, i que hem de passar per l'adreçador. La seva vestimenta, tot i que hauria de ser la més opulenta, la que estés més ben plantada sobre el cos, es manifesta ben bé al contrari, amb les cassaques mal girbades, els cinturons i les cibelles posats de qualsevol manera, i les camises arremangades, els que estan dins de la guixeta, i els pantalons molt per sobre la cintura els que estan fora, ensenyant els mitjons per la part del canell, a l'estil dels nostres avis quan estaven asseguts a la porta de casa del poble.
Tres tipologies ben diferents, dún mateix lloc, molt lluny de casa, i deslligats de les nostres maneres.
Però on es troba realment el contrast important és al sortir al carrer, i sobretot quan hom s'endinsa pels barris més poblats, amb més autenticitat cultural, i on les arrels es manifesten a flor de pell, i les expressions no estan condicionades per contractes de viatge, o per paperrassa de control.
Tinc la impressió d'haver vist molts homes asseguts, uns al bar, altres dins les botigues. També tinc la sensació de que els seus moviments són molt més lents que els dels hmes de l'aeroport, i que els preocupa menys la nostra p`resència, però en canvi estant molt més atents al nostre pas.
No hi ha papaers per entremig, ni permisos, ni identificacions. Ens creuem els uns amb els altres i, com no podia ser d'altra manera, ens mirem de dalt a baix. Potser més ells que nosaltres. En tot cas no he tingut en cap moment la sensació d'ésser agobiat per cap home, fora de la pressió comercial, de la que anàvem ben avisats d'antuvi. Les xil.laves s'alternen amb els pantalons i les americanes ajustades, i algunes camises, moltes de quadres, cobreixen el cos més prim o més gras, fins i tot alguna vegada amb un jerse per sobre.
Les cares són gruixudes i primes.Potser com més gran és l'home, més panxa mostra, i segurment més catxassa. Veig alguna barba, però no gaires, i el que sí que constato és l'escalfor de la pell d'algunes mans que he estretat, a la mesquita, quan en Hassan m'ha mostrat el seu petit "tresor secret", o quan hem acordat algun tracte a l'hora d'intervanviar un objecte pels nostres preuats euros.
Els homes del bar semblen perdre el temps. potser no saben què és el temps, o de ben segur que el passen o compten ben diferent que nosaltres. Ens miren de reüll, ens segueixen una estona sense deixar la seva conversa, i fan passar les hores xuclant la xixa amb ganes, molt pausadament, mentre escolten al company de cadira, o discuteixen sobre les noticies que es deixen escoltar i veure des d'un petit televisor, o discrepen sobre l'última jugada del seu equip de futbol, del qual n'estan retransmitint la segona part.
Per entre els carrers els mercaders porten grans caixes amb menjar o estris al seu interior; els homes que van motoritzats fan apartar els vianants amb gesticulacions molt explícites, i amb botzinades eixordidores; i de moment no n'he vist agafats de la mà de la seva esposa passejant pel carrrer.

"Homes!", hem pensat segur de primeres. Si és així ja em sembla bé. El que tinc clar, i sobretot després de l'experiència personal, és que m'empiparia molt que haguésim pensat "moros!". Però això vindrà després, ara senzillament estem observant amb ulls d'infant, el film de la cultura dels homes al Caire.


Miquel

Al -Azhar : Estació 1 - Observem els carrers

" No puc enganyar a ningú. Mai ho he pretès i sempre he intentat expressar sincerament allò que veia amb els meus ulls d'infant encuriosit.
La impressió de bruticia em va impressionar des del primer moment. Deixalles, bosses, papers, estris i mals endreços, es veuen a tort i a dret, quan s'enfilen segons quins carrers de la capital. L'asfalt, els carrers que en tenen, és vell, i es mostra castigat per l'incessant colpejar del bestiar que arrossega algun carro, o el desgast constant d'uns automòbils envellits, que circulen fent giragonzes constants. De tant en tant, mirant una mica més enllà, trobem carrers encara sense arreglar, on la sorra n'és el firmament, i la desigualtat en l'alineació de les cases provoca encara més una sensació de desordre. Les voreres no són massa amples, i s'utilitzen a estones, només quan hi ha un excés de circulació, o bé hi ha amplada suficient per passejar-hi tranquil.lament. Les línies de separació dels carrils només apareixen en algunes vies principals, i les mitjanes estan formades per blocs de ciment reforçat, més o menys aliniats, separant la direcció d'anada de la de tornada, donant una pinzellada de provisionalitat constant que deixa entreveure certa deixadesa.
Hi ha semàfors, no a tot arreu. Algunes cruïlles, convertides en grans rotondes urbanes, són veritables formiguers de cotxes, furgonetes, camions i persones, que creuen amunt i avall, tot sguint el l'estridència d'una viabilitat entesa, segons els nostres ulls, des de l'anarquia normativa, i lluny de tot concepte endreçat i ordenat com féren les nostres antigues quadrícules romanes.
Tornant als carrers secundaris, o transversals de la gran via per on passa el nostre autocar, s'hi poden veure cotxes aparcats de qualsevol manera, cadires a la porta d'una casa, on hi ha un grup de gent que parla, capses de productes alimentaris de collita pròpia a manera d'aparador, però sense vidres, ni sense grans cartells lluminosos publicitaris.
A mesura que anem entrant, però a la part més urbana, un xic més "moderna", apareixen voreres més estructurades, cotxes aparcats a banda i banda del carrer i algunes botigues amb espai lluminós a l'interior, així com arbrat, i fins i tot algunes marques al terra pels aparcaments.
En certa manera els carrers de la ciutat em recorden el desert, però en format encimentat, és com si haguéssin trasl.ladat la seva manera de fer i viure fins fa uns quants anys, i haguéssisn fet servir aquests préstecs culturals que els occidentals els vàrem deixar en l'època de les grans colonitzacions.
De ben segur que en els barris més comercials, tot s'occidentalitza molt més, i es perd aquest encant desllorigat de les coses fetes improvisadament, i aquesta sensació de llibertat que hom nota quan puja i baixa de la vorera, o creua un carrrer quan observa que el cotxe s'ha aturat per donar preferència a un vianant. Per a mi va ser un crit de llibertat, que després vaig matitzar, però aquest ara `pujo, ara baixo, ara m'aturo, m'enganxo a una furgoneta, salto perquè ja he arribat, passo amb el cotxe entre dos camions perquè he tocat dues vegades el clàxon, o m'arrisco a creuar la rotonda, em van semblar prou lleugeres, i una mica alliberadores de la rigidesa occidental, i de la seva normativa.
M'agradaria saber, entre altres coses, els índexs de sinistralitat, la mortalitat en la conducció, o altres estadístiques, absurdes al meu entendre, però que a vegades serveixen per fer veure a alguns incrèduls segons quina avantatges.


Miquel

Al-Azhar "La resplandent" (3)

"De fet durant tot el viatge, els estímuls i els constrastos vàren estar donant voltes entorn nostre. No crec que hi hagués ningú que quedés indiferent, i tots, absolutament tots, en vàrem treure les conclusions personals que consideràrem oportunes, i que ens van servir per donar explicació, o per preguntar-nos qualsevol dubte.
En concret, i per fer un símil de caràcter religiós, cada moment nou amb xoc intercultural, va ser com una estació d'un "via crucis", on anàvem descobrint els diferents moments de la nostra diferència amb l'alteritat.

"La resplandent", nom que rep la rimera universitat creada al món àrab, no s'anomena així només per l'esplendor que deurien mostrar els seus murs i la seva estructura a la vora de la zona fatimita d'un Caire que encara no existia com a tal. Possiblement, hi va començar a resplandir la saviesa i el coneixement, i m'agradaria que se la recordés més com al símbol que podia haver representat en aquell moment de progrés, de discusió, d'aprenentatge, de coneixement, de divulgació, de lectura, de descobriment, i d'una passa més de l'home, seguint aquest fil tant feble i trencadís que lliga les diferents etàpes de la història, al mateix temps que crea dubtes i genera noves interpretacions de l'entorn que ens fa evolucionar i canviar.

Des de "la resplandent" anirem passant, una a una, totes les estaciones que vàrem viure a Egipte, i que poden ser motiu de comentari, de controvèrsia, o de simple record per a tothom.


Miquel

Al -Azhar "La resplandent" (2)

"Una de les primeres característiques que vaig observar, i de la que en vaig prendre deguda nota, va ser el "desordre" general que es podia obser arreu, bé sigui a l'aeroport, bé sigui a la recepció de l'hotel, o més significativament contemplant el trànsit rodat de la gran ciutat, de la metròpoli que enlluerna a hores d'ara a molts camperols de la zona.
No puc amagar aquest primer impuls de dir "però on hem anat a para?" "què és tot aquest desgavell?". El fet d'anar en grup, i la seguretat de que el cap visible sigui un expert, o un bon coneixedor de la ciutat i del tarannà, dona molta tranquil.litat. Aquest aspecte és el que em va permetre anar entrant, poc a poc, aprofitant les escletxes dels estereotips mentals, per poder analitzar quin era el motiu resal d'aquest "xoc" inicial de l'arribada a El Caire.
Des de la finestra estant, malgrat la foscor ja dominava tot el territori, i tot i escoltar les onsignes, les primeres paraules en àrab, o les informacions que en Josep anava donant des del micro, els meus ulls no paraven d'observar cada un dels moviments que anàven passant a la banda dreta, segons la meva posició, de l'autocar. Era com una pel.lícula vistra darrera un vidre, amb comentarista que va alliçonant, i va introduïnt termes mentre les imatges es succeeixen.

La vorera no és molt ampla. Una barana extensa, tant llarga com la carretera que transcorre per la llera del Nil, serveix de soport a infinitat d'habitants que a aquestes hores, ja a les fosques, es muen amunt i avall. Sorprèn veure una cadira de fusta vella, o una de plegable similar a les nostres de càmping de fa cinquanta anys, encarada al riu, i ocupada per un home, quiet, silenciós, reflexiu, mentre espera notar el més lleuger moviment, l'estrebada més petita encara que sigui, del fil que ha llençat des de la seva canya. Hi ha caps coberts i caps descoberts, però predominen les sandàlies, i les xil.laves d'un gris ennuvolat, que unifiquen la imatge dels homes. La pesca sempre ha estat una disciplina molt relaxant, pausada, per a persones amb paciència, però amb el pas dels dies, aniré descobrint que potser sigui així per a nosaltres; "ells", els homes que llencen la canya al riu, ja són sovint així sense anar a pescar.
En algun punt veig una taula, petita, antiga per a nosaltres, també plegable, i al seu voltant hi ha un grup d'homes que fa passar l'estona amb una partida d'algun joc de taula, i en altres taules famílies senceres, amb homes, dones i fills, apuren quatre miques de menjar que han pogut gaudir des de fa una bona estopna. L'aire segurament ara és emnys calurosós que quan el sol era ponent-se, però segueix éssent igualment càlid.
Amunt i avall no paren de passar homes i dones, cadascú amb la seva indumentària, i fins i tot hi ha criatures que corren entre els viananants, tot fent volar alguna faldilla de xil.lava. L'autocar, com un oasi enmig del desert, va passant per entremig d'aquest món nou, sense fer més soroll que els altres vehicles. De moment tinc la sensació d'estar dins d'una bombolla protectora, aïllat d'un exterior que se'm mostra extrany, i que em proporciona imatges i sensacions "curioses" a la meva mentalitat barcelonina.

Acostumat a viure a l'eixample de Barceona, on la quadrícula romana, actualitzada pel famós Plà Cerdà, mai es va dur a terme; avesat a la rectitud dels semàfors,als passos de vianants i a les escridassades d'alguns conductors al veure alguna infracció, em trobo absolutament desvalgut enmig del botzinetg constant, cridaner, incissiu i, perquè no dir-ho, caòtic d'un trànsit fora de tota lògica. El conductor de l'autocar no n'és aliè. No es tracta de que hi hagi una colla d'eixelebrats conductors que vagin al seu aire, o que abusin dels seus clàxons, sinó que vaig començar a entendre que el que estava fora de lloc era jo mateix.
Per uns instants vaig voler controlar quins eren els codis que fèien servir uns i altres per canviar de carril, o per fer qualsevol manipobra; llavors vaig adonar-me que el concepte de carril és originàriament absent del llenguatge circulatori cairota. Una altra vegada em trontollaven les neurones, i la meva ànsia de curiositat em proporcionava nous "ímputs" que m'anaven consolidant un pòsit que hauria n'anar analitzant dia darrera dia, i cnsolidant en el meu coneixement, pas primordial i necessari per entendre quina és l'estructura a la qual m'havia començat a endinsar.

Tot plegat un bon cop d'aire, una sotregada, un revulsiu corporal que sacsseja amb ganes tot el meu organisme i que, extasiat per la diferència no fa res més que activar l'interès per penetrar en els conceptes que envolten aquest aire calent d'una zona nord-africana, poblada per egipcis, o millor dit, per homes i dones que es miren ells mateixos, el cosmos, i el seu entorn d'una manera diferent a la nostra. Ja ens sabíem els uàhit, itnin, talàta,..., però quin món més interessant se'ns començava a presentar davant la nostra mirada occidental.



Miquel