La Dama del Sicòmor (38)

"Avui he plorat. Sí, no us extrany que us expliqui aquesta petita intimitat del viatge.
Aquest matí, després del curt recorregut que hem fet amb una barca extremadament sorollosa, i que en Josep ens expliqués que encara es veuen algunes de les estructures de les que es vàrem emprar a l'hora de transportar el Temple de Fikles d'un indret a l'altre, sencer, seguint la mateixa estructura, fins i tot mantenint una semblant disposició de l'illot sobre el que descansa el temple, hem arribat a les portes d'una de les belleses arquitectòniques i històtiques de l'Antic Egipte.
El temple manté auqesta estructura que estem veient últimament, amb un gran pati envoltat de columnes, on les figures que estan representades als pilons segueixen tenint la postura, auqella ara entesa postura, de la paleta de Narmer, amb una ma baixada, prop de l'enemic, i l'altre, alçada, braç enlaire, amenbaçant, poderosa, reflex evident del poder i de la superioritat del poble egipci, del faraó, sobre la resta de mortals que no compartíen l'excel.lència de les creences del territori. La mà alçada, però, fins i tot el braç, ja no denoten la mateixa potestat, ni la mateixa capacitat de convicció a qui l'observa des de lluny. La representació s'ha anat transformant en això, una simple representació cultual, arquitectònica, però no tant plena de contingut. Alguna cosa ha anat canviant al pas del temps, i l'art, expressió visual en aquest cas, de la força i sentiment d'una cultura, ha deixat la rigidesa i l'extrema rigorositat de les frmes, per passar a una expressió més rutinària, sense prou sentiment, que fa pensar més en un mural que en un reclam a l'exaltació del poble abans d'entrar al temple.

En Josep, com sempre amb el seu mocador blnac ben envlolcallat al cap, i concentrat en els continguts que deixa anar amb incontinència doctoral, ens explica la gran complexitat dels jeroglífics de l'època, i ens mostra l'última expressió documentada, l'últim impacte visual estudiat amb deteniment, que fa referència a l'època i que demostra la complexitat a la que havia arribat a aquestes alçades la civilització egípcia. Realment, res a veure amb el llibre de les piràmides, ni alguns textos del Ramesseum, o de Medinet Abu. Cada vegada hi ha més elements, i sobretot, això ens expliquen, cada vegada és més complicat interpretar el veritable significat, donada la varietat de possibilitat de simbolisme que representen imatges semblants disposades d'una manera o altra. Aquesta complexitat no era en va. La mateixa evolució de la societat, de les creences, dels cultes, del podr, de les pressions exteriors, delx contextes que vàren anar canviant, havien provocat que els homes i dones que habitàven la conca del Nil variéssin la seva manera de fer, de pensar i d'entendre les coses. De tal forma, cada vegada era més difícil expressar idees noves, conceptes innovadors, i l'única sol.lució era omplir i omplir els cartutxos de més i més expressions en un espai molt reduït.

Jo em defineixo a mí mateix com a una persona sentimental, d'aquells a qui agrada que les pel.lícukles acabin bé, i, tal com feia mon pare, sóc capaç d'humitejar-me els ulls amb qualsevol escena o expressió que afecti un sentiment interioritzat. Això és el que m'ha passat avui. Amagat, mig encobert per una de les columnes repletes d'informació antropològica, no he pogut evitar que un parell de llàgrimes es deixessin caure per la meva galta dreta, mentre intentava fer el cor una mica fort.

- Aquest és el final del viatge! - Aquesta frase pronunciada pels llavis d'en Josep, enmig de la plaça, mentre explicava l'Edicte de Milà, el tancament dels temples, i la prohibició de la ritualitat egipcia politeísta i específica del territori, vibra encara a hores d'ara, més d'un any després, com una sensació de tancament important d'una etapa de la història, d'aquesta història personal, que potser és més col.lectiva del que volem pensar a vegades, i que s'inicia molt més enllà de les nostres anteriors generacions dels arbres genealògics que poden abastar alguns segles. Tres mil anys d'història en orris, tres mil anys de creure en una eternitat que s'esfuma en un temple perdut en l'interior del continent africà, enmig de les aigües del Nil, últim reducte de culte i religiositat egípcia, fins que l'evidència, l'esgotament, la inconsistència d'una estructura a la que no perrmeten mantenir el culte que la sosté, han acabat en tot un seguit de símbols, temples, tombes, pintures, columnes, obeliscs, déus, festivals, curses, summes sacerdots, faraons, esclaus, barques celestials, i un seguit de restes que expliquen, encara què va passar a la conca del nil fa cinc mil anys.

Però les llàgrimes, les dues que vàren anar galta avall, van assecar-se. És obvi, Re no podia permetre un sentiment com aquest, i no estava d'acord amb el colpeig punyent de ràbia que em revoltava contra la sensació de final. No gaire lluny, també a les parets del temple, una inscripció ens crida l'atenció. És ben diferent de totes les altres, no té res a veure amb els jeroglífics, ni amb els cartutxos reials. Són com gargots, com pinzellades gravades a la roca, expressió d'un sentiment, de la força d'un grup d'éssers humans que volem dir quelcom a qui s'acosti a la paret. L'expressió és molt senzilla, de traç diferents però extremadament estilitzat i menys encarcarat que l'últim jeroglífic documentat. És el reflex d'una nova cultura, d'una manera diferent d'interpretar el medi, d'adaptar-se a la vida, i de mostrar un nou sistema de creences i d'idees.

Les llàgrimes de tristor s'han convertit en brillantor d'emoció d'uns ulls que contemplen - gràcies Re per l'energia i la llum que ens dones - la segona part de la història, el capítol següent, la demostració de que l'evolució segueix i que res és finit. O potser sí, però en tot cas, sempre hi ha una tercera via, un nou camí, una nova interpretació del món. L'empció ara és d'alegria, de satisfacció.
L'obra ha estat acabada a la perfecció. L'objectiu ha estat aconzseguit en tota la seva plenitud. Penso ara en ,a nostra primera visita al desert, en la primera piràmide que vàrem poder contemplar, la de Djoser, la graonada. Quanta raó va tenir el se arquitecte, Imhotep, l'home que va decidir posar una pedra sobre l'altre per cobrir totalment l'estructura de tovot, i va intentar assolir l'objectiu de l'eternitat, de la permanència.
Les formes a partir d'ara, a partir de Files, canvien, però l'home segueix, impertorbable, pensant, creient, inventant, i adaptant-se als contextos que l'envolten, per evitar que res s'aturi, que la vida segueixi, eternament, sens fi, amb la sola intenció de ser feliç, de poder viure amb els seus, prop dels que més aprecia, i rendint-se al culte que ha de consolidar la seva existència.


Miquel