La Dama del Sicòmor (37)

Encara ressonen les rialles de la nit anterior, asseguts tots al voltant del menjar, un sopar el.laborat expressament per a nosaltres, i encara m'enterboleix els ulls la brillantor de les dentadures blanques i radiants, que deixaven entreveure les nois núbies, dones de casa, satisfetes de rebre convidats, i curioses, i xafarderes, i criticaires, com poden ser qualsevol de les comanyes del viatge.
Núbia, una zona del continent africà, un grapat de negres agrupats en una zona determinada, o una cultura que intenta sobreviure als canvis ràpids i constants dels últims segles. La modernitat els ha privat del seu petit paradís terrenal. L'aigua, la necessitat, o el desitg personal, de produïr energia, d'abastir la població de tot Egipte, i negociar els preus del consum d'aquesta energia amb altres països veïns, ha colgat moltes de les esperances de felicitat de les famílies que tímidament, senzillament, han habitat la zona fronterera entre l'actual Egipte i el Sudan, i que s'han vist abocats a ser uns de tants entre els milions i milions de sers humans que formen part de l'estat aque regeix els seus destins.
"We are black!", va explicar en Josep que li havia contestat un barquer a la pregunta de quina era la diferència del seu poble amb els egipcis del nord. Una clara resposta d'identitat. Quan tenim necessitat de mantenir quelcom que considerem nostre, i veiem que es va perdent, o en certa manera es menysprea, podem tenir fàcilment la tendència de buscar sortides més contundents, a voltes titllades de radicals, per tal de fer un reforç positiu de la identitat a mantenir.
Als Estats Uniots d'Amèrica del Nord, les comunitats negres dels suburbis, molts dels grups marginals organitzats en bandes de carrer, violents, marcats per la desestructuració familiar, van trobar en aquesta mateixa expressió un dels símbols d'identitat. Van passar de dir-se "negroes" a anomenar-se senzillament "blacks!".
És curiós que malgrat la distància, una certa similitud es trobi en les reaccions de dues persones inserides en mons culturalment diferents. Segurament la marginalitat i la manca de recursos dels americans del nord, així com el sentit de desubicació de la llar que poden sentir els nubis, presenta una situació anòmala en dos entorns absolutament diferents, fins i tot extremadament allunyats a l'hora de tenir un concepte de com és el món i que hi fem. Però una sola cosa hi ha de comú entre les dues reaccions, entre la rebel.lió de remarcar amb força el color de la seva pell; davant d'una adversitat que afecta a la més profunda sensibilitat, a la consciència humana, una religió, entesa com un sistema estructurat de creences, ha estat capaç d'aglutinar els dos grups. L'Islam, més ben o més malament inerpretat, amb tots els seus defectes i les seves corrupcions internes, que no oblidem també existeixen, està donant consistència a una protesta, a una reclamació social, a un intent desesperat de tornar als orígens, per tornar a l'ordre, el que es manté equilibrat davant de la dualitat constant de la vida.

Aquesta és una de les pors que tenim actualment els occidentals, quan veiem que, malgrat que la nostra cultura s'estanca, s'esgota, s'envelleix, i comença a fer aigües per diferents esquerdes, una altra estructura, desfasada en el temps, només en el temps, sigui capaç de porporcionar alternatives, més o menys fiables, però en tot cas alternatives, a la nostra quotidianitat.

Sopar a casa de la família núbia em va agradar, m'hi vaig trobar bé i vaig sentir auqell pessigolleig a l'estómac d'uns moments íntims, tranquils i feliços, que em van ocupar una porció petita del meu temps vital. Tot això que m'emporto.

Miquel