La Dama del Sicòmor (36)

"Dedicat especialment a la Montse Gallardo"


Haig de confessar que l'experiència d'aquest sopar, a casa d'una família núbia, va ser una de les bones experiències que m'he endut del viatge.
Després del cansament que ja comença a acumular-se a les cames, i al cos en general, de tant anar amunt i avall, de l'autocar, de llargues hores exposats al sol, d'explicacions, i de fer i desfer maletes, venen de gust uns instants de tranquil.litat, sobretot fora del context habitual al que estem acostumats.
Ens acullen quatre parets fetes per mà d'obra casolana, sense polir excessivament, i pintades d'un blanc trencat, sobre les que no es pot aplicar el concepte de llis a la seva superfície, però que cumpleixen la seva funció que, en bona part, és preservar certa intimitat familiar. El terme és prou relatiu, perquè si una cosa em sembla ue és diferent a la nostra manera de fer, és el concepte de familia, de barri, o de comunitat que tenen els habitants d'aquesta zona. Possiblement hi ha moments que necessiten la soletat, o el saber-se aïllats de la resta d'habitants, però són prou conscients, al seu entendre, que els uns és necessiten als alres, i que, de moment, sembla que en poblats d'aquestes caracteróistiques, sense una densitat demogràfica excessiva, la comunitat és molt més important del que ho poguem considerar nosaltres.
Aquesta pot ser una diferència cultural important, que portada a gran escala, a tota la població dels països àrabs, i ampliant-ho fins i tot a tots els països de majoria musulmana, sigui un dels molts motius de les dificultats que hi ha actualment per a un "entente" entre occident i el món islàmic. En certa manera podríem pensar aue ens trobem davant d'una mena de lluita encoberta entre un individualisme ferotge, occidental, liberal, capitalista i religiós, en front d'una cultura on el concepte comunitat és bàsic, i per tant la unitat proporciona la força necessària per mantenir-se com a cultura forta. Segurament no és tant senzill. És molt probable que aquesta unitat del món islàmic sigui més fictícia que real, donades dels diferents tendències i maneres d'enfocar els temes religiosos, i les interpretacions culturals i legals als fiderents problemes que van sorgint al dia a dia.
En aquest racó de món, però, assegut descalç sobre una superfície repleta d'estores, la impressió és de felicitat, d'acolliment, de que passa el temps al seu ritme, no al nostre, i que un grapat d'homes i dones comparteixen la foscor de la nit estel.lada, al voltant d'un dels rituals més antics de la humanitat: un bon àpat. No ens molesta ningú, els uns xerem amb els altres. i fins i tot hi ha qui està observant als alres o el firmament sense dir res. No passa res especial, tot transcorre com ha de ser, naturalment; i com que ningú ens dona pressa, ni hi ha cambrers que ens demanen si olem quelcom més, ens deixem portar pel "dolce fare niente" d'una estona, no minuts, molt agradable.
Dins de la casa els nens segueixen corrent amunt i avall, sempre sobre les catifes, entre un sofà, la màquina de les begudes, i una taula que. alguna vegada, fan servir per menjar alguna cosa o seure-hi al voltant per petar la xerrada. Tant simple com aquesta descripció és la vivenda d'aquesta família. I les cases que hem anat passant per apropar-nos des de la faluca, tenien un aspecte similar. Senzillesa i simplicitat, practicitat i austeritat. Un sostre, quatre estris bàsics per viure i, això sí, un bon espai comú on poder comparir amb més gent la vida. La terrassa és molt més gran que l'habitacle, segurament perquè la vida és més trascendent que dormir o refugiar-se per moments si fa molta calor. I aquí, en aquest petit poblat nubi, la vida es fa al carrer o a l'aire lliure de les terrasses, amb alra gent del pobl, o de fora el poble.
Mentrestant, aliè a la xerameca de tota la cola, l'home de la casa segurix assegut al terra, sobre la catifa, recolzat amb una mà per no perdre l'equilibri, els peus descalços, la xil.lava ben posada, mentre amn la mà dreta aguanta la pipa de la xixa que va xuclant, lentament, deixant entre pipada i pipada, alguns espais temporals de vida silenciosa, mentre d'una manera absolutament desentesa, deixa anar algunes alenades de fum que s'esvaiex en l'ambient, de la mateixa manera que ho fan les nostres paraules i comparteix amb nosaltres des del seu pedestal que li proporciona un graó que ell mateix va fer per marcar la diferència amb la terrassa, el pas del temps a la velocitat que marca el vent i el riu, el NIl que segueix baixant prop de la casa, sense variar el ritme. Ni un rellotge en cap racó de la casa. Fa falta saber quina hora és a cada moment? Ara ens toca compartir l'àpat, perquè la nit ja s'ha apoderat del cel, i quan les primeres llambregades de sol comencin a il.luminar el firmament serà el moment, no l'hora, d'aixecar-se i anar a fer les feines que calgui. I així un dia darrera l'altre, sense treva, sense presses, deixant-se portar pel propi cicle vital, natural, ordenat i regit per les anades i tornades de Re. Tant se val si és el sol qui dona voltes al voltant nostre, o sóm nosalres que voltem al sol, sense aquesta explicació, sense tanta lògica i coneixement científic, la vida ha estat possible durant molts i molts segles, segurament ho serà eternament, tot i que anairan canviant els contextes, i la humanitat s'anirà adaptant, uns d'una manera, altres d'una altra, als ritmes vitals.

Me'n vaig del poblat nubi amb l'experiència d'haver viscut el pas pausat del temps, d'haver trencat alguns tòpics mentals de les relacions familiars, d'haver compartit un bon àpat amb molta gent, de relativitzat les diferències culturals al mateix temps que entenia la seva existència i la importància del seu coneixement, i sobretot, si em permeteu la frivolitat, que per a mí no ho és, d'haver descobert una bellesa especial, la de les cares amb els pómuls més marcats, el negre enfosquit, la pell brillant i llisa, i els ulls grossos i penetrants d'unes dones que m'han trasmès impulsos molt positius. En definitiva m'he retrobat amb aquest universal que es pot considerar la bellesa.
Tot això després de tornar a passar de nou per la passarel.la, un tauló de fusta improvisat, amb l'ajuda d'una mà amiga, rugosa, forta, acompanyada d'una expressió del rostre alegre, somrient, satisfet d'entrellaçar la seva mà amb la meva, i de saber que els dos havíem entès, encara que fos per unes hores el veritable sentit de la vida.
I sobretot, entès de moltes maneres diferents, la importància del sentit de familia, de saber que el nostre pas per aquesta vida terrenal ens envolta d'aquells sers que més apreciem i que, trencant amb l'individualisme d'un liberalisme agressiu, hem de saber respectar, aprenent els ensenyaments dels més grans, com l'àvia que ha aparegut en el moment oportú, els germas, les germanes, i els fills que segueixen donant sentit a la vida quan algú dels més estimats deixa d'estar entre nosaltres.El respecte a la gent més gran és, al meu entendre una de les pèrdues més importants de la nostra societat occidental. En tot cas és important entendre que irremissiblemnt el temps passa, i els fets es succeeixen un darera l'altre, encara que no sigui la nostra voluntat, i que la propia natura marqui les pautes.
Recordo amb certa nostàlgia, quan de jove anava als Alps per caminar entre aquelles muntanyes de bellesa excelsa, que a la punta Helbrönner, un cim fronterer entre França i Itàlia, hi ha una imatge d'un Sant Crist i una frase que dicta en francès i en italià: "Si tots els pobles del món poguéssin donar-se la mà...".


Miquel