A nosaltres ja gairebé no ens fa res, pperquè volem arribar aviat al destí, que el bany ens ha obert la gana, i tenim, com a mínim jo, la curiositat iinnocent de veure de ben a prop la vida rutinària d’un poblat nubi.
Desconeixia la història fins abans de programar el viatge a Egipte. En sabia de la seva existència, però els matisos m’heren desconeguts. Per les explicacions d’en Josep m’ha semblat entendre que podríem incloure als nubis com una d’aquestes regions amb cultura pròpia, de la que no s’ha tingut en compte la seva vàlua a l’hora de fer grans projectes, i que passaria a formar part d’aquesta bossa de nacions sense estat que, al meu entendre comença a estar massa plena i posa en dubte l’estructura racional i política basada en els principis de la il.lustració europea i els seus posteriors nacionalismes.
L’arribada al port, o al punt on les barques oden deixar els passatgers és immediata. El que sí que no ténen resolt, segons la nostra mira occidental, és la qüestió de les passarel.les, encara fetes de llargues fustes, aprofitades de qualsevol construcció, o fetes expresses per a aquestes ocasions, i que ens fan trontollar a l’hora de baixar, un per un, amb l’ajuda de la mà, sempre amiga, d’algú que des de terra et facilita el descens.
Ens han vingut a rebre dues persones. Un home de mitjana edat, tot i que se’m fa difícil endevinar edats amb les facciones i les marques de la pell d’aquesta gent, i un vailet de pocs anys que, joiós, content, i feliç de fer la feina que fa son pare, i de rebre gent nova a casa seva, ens va guiant per entre els carrers de la població.
L’estructura és ben senzilla. És un entremat de carrers, sense quadricular, òbviament, sense asfaltar, també òbviament, i no aire amples,. Suposo que l’estretor ve donada per la recerca de punts d’ombra, per resguardar-se en alguns moments del dia del sol. Les cases no són gaire grans. Tal com ja havíem vist durant el viatge de baixada a Aswuan, molts sostres són en forma de mitja bòveda allargada, sembla ser que per mantenir millor la frescor dins dels habitacles. És una construcció característica de la zona núbia.
A mesura que ens van guiant per entre els diferents carrers, observem la vida que transcorre al nostre voltant. Alguna finestra oberta ens deixa entreveure una sala gran, amb un sofà enorme, i un segit de catifes que omplen tot el terra. Fora, assegudes en algunes bancades, algunes dones xerren, amb gran expressivitat de les seves mans, vestides amb atuells ben llargs i els caps ben tapats. El nostre pas no acaba d’impressionar-les, suposo que ja estan avesades a algunes visites, i a més a més, com passa a tots els pobles del món, les xafarderies corren amunt i avall. Avui, segur que en una bancada, o de porta a porta, tothom sabía que un grup d’occidentals homes i d’hones com ells, però vestits diferents, farien una visita, com cada any, amb en Josep.
No veig a cap home. Passem pel costat d’una gran sala on, sobre les catifes, uns nens estan asseguts mirant un partit de futbol en un televisor instal.lat sobre una estanteria, a la paret del davant. Dedueixo que és com un local social, o una sala polivalent, de les que ténen els ajuntaments de casa nostra, i que proporcionen un espai més de lleure a la joventut, a la quitxalla, i quan convé també a la gent gran.
Finalmet arribem a la casa de destí. En Josep es fon en abraçades i salutacions a tots els membres de la família que el surten a rebre. Són totes les dones i els nens. Immediatament ens conviden a entrar a una terraça, repleta de catifes, i d’acord amb el que mana la manera de fer del lloc, ens treiem les sandàlies. De nou la sensació de llibertat i de contacte amb el terra, m’impregnen el cos. Camino una mica amunt i avall, observo l’habitacle senzill, consistent n una gran sala on dormen tots, i on preparen algunes coses del menjar. També hi tenen una nevera ben repleta de beguda ebn fresca; és evident, i no ens ha d’extranyar, l’acolliment implica que el visitant es trobi el màxim de confortable possible, i per tant cal tenir en compte els nostres gustos i els nostres costums.
Els nens corren amunt i avall. Pregunten, xerren, juguen, ens miren encuriosits, veue coses diferents a les que estan acostumats, i aquesta innocència infantil els fa ser més xafarders. En algun moment tinc la sensació de que fan alguna broma sobre nosaltres i se n’enriuen una mica. I doncs! Què podem esperar d’uns infants?. Els moments estan estudiats, cada actuació té el seu “tempo”, i tot està previst. Tot d’una, l’àvia, no sé si la de tota la família, però la persona més gran, s’asseu al mig de la rotllana que hem anat fent i extén sobre la catifa un seguit de materials, ornaments de tota mena, que han el.laborat com a collita pròpia, i també per aprofitar les visites com la nostra. Immediatament un eixam de dones, deixant-se portar per aquest instint consumista dels grans magatzems i de les rebaixes de casa nostra, s’aixequen i s’apropen a l’improvitzada parada de mercat, per obser quin material hi ha exposat. Comencen a sonar els preus i les negociacions. El regateitg, el posicionament sobre el valor dels objectes, la qualitat, l’utilitat, i l’estètica són valors que es discuteixen en un anglès d’estar per casa, i que porten en l amajoria d’ocasions a un acord agraït per lesdues bandes. L’àvia, vestida d’un negre intens, gairebé com el color de la seva pell, fa servir la seva autoritat, m’imagino més per l’edat que per la condició de dona, i de tant en tant mana fer viatges als nens a buscar més coses, o a endreçar-ne d’altres. Els nens li fan cas, sense fer mala cara i atenen les seves peticions.
Quan la dona ha vist que el mercat ja etava saturat, i la possibilitat de compra s’havia reduït a la mínima expressió, ha recollit tot el material dins d’un mocador, s’ha desplaçat fora de la terraça, i no l’hem vist més en tota la nit.
En Josep, actiu i cofoi d’estar en un ambient que li agrada, ens presenta a una de les dones que serà resposable del nostre sopar. Amb un somriure de galta a galta ens explica com a nirà tot, i en Josep ens ho tradueix i ens comenta els detalls.
En aquests instants, perdut en la llunyania d’un poblat nubi, al continent africà, més lluny d’on havia estat mai de casa, he recordat a Plató. Curiosament el moment podria dir-se que similar donat que estem a punt de fer, respectant les diferències, un banquet, i he pensat en la seva obra, precisament anomenada d’aquesta manera , El Banquet, on fa una disertació i explicació del que és per a ell la bellesa. Jo crec que si hagués estat, que desconegut si ho va fer, en aquesta zona, e una casa com estem tots junts aquesta nit, hagués trobat més arguments per a definir la bellesa.
Haig de confessar que ha estat un autèntic plaer observar els ulls de la noia que ens ha explicat elsplats del sopar.Uns ulls grossos entre clars i foscos, brillants, penetrants, encisadors; protegits per unes parpelles negres, i envoltats per unes galtes molssudes i a la vegada tibants, brillants, d’un negre intens, que contrasta amb la blancor d’una dentadura perfecta, blanca i lluent, que pot fer perdre els sentits. El sei vestit, a conjunt amb la cobertura que duu al cap, acompanyen enconjunt, i amb els seus colors vius donen la imatge de vida, d’energia de fogositat. Des d’aquest moment puc afirmar que a bellesa pot definir-se, d’una manera casolana i particular, com la imatge d’una dona núbia que manifesta espontàniament els seus sentiments. La vaig veure feliç, potser per la nostra presència, potser perquè guanyaràuns diners per a la família, potser perquè està contenta de com li ha anat el dia, en tot cas denota aquesta felicitat exaltant els punts de bellesa que he comentat.
Després han aparegut tres dones més, de diferents edats, de belesa similar, i també, peruqè no dir-ho, amb un caràcter i una ironia qe em va sorprendre una mica. Saltant per sobre de la imatge estigmatitzada de la odnaal món musulmà, he constatat de nou, que la capacitat de decissió femenina és prou important en les famílies, i que no podem generalitzar, com sempre ha estat així, sobre quatre conceptes esteriotipats, amb o sense interessos creats, des d’occident. Avui he vist que el domini de la casa corespòn a les dones. Elles han fet el sopar, han preparat els ornaments per vendre, els han venut, han servit el sopar i han rentat els plats després. Tot com una rutina ben entesa, sense una sensació de sacrifici especial.
Darrera nostre, per sobre del graó que tanca una mica la terraça hi ha una gran xixa. En Josep, una vegada acabat l’àpat, s’ha dirigit cap allà i s’ha posat a fumar en companyia d’un dels homes de la casa. Fins ara no m’havia adonat de la seva presència. Un home prim, negre com el carbó, amb una xil.lava de color gris llis, els peus descalços, deixant veure una planta molt més blanquinosa que la resta del seu cos, amb el mocador entortolligat al cap, i recolzat a la paret, fent xuclades a la xixa, i treient-ne el fum amb parsimònia, relaxat, deixant de tant en tant anar alguna expressió amb en Josep, però sense immutar-se massa de la nostra presència, ni de la feina wue pugui haver-hi per fer. Ell ha complert amb la seva funció, les dones amb la que correspòn, i ara es dedica a aquest acte socialde fumar una xixa, agraït per la nostra presència, content de ser útil, i de compartir quelcom amb altres, que per a ells som realment “els altres”. Tot normal, sense estressos, sense cap alçada de veu, sense cabòries, ni sense recriminacions. L’acollida ha estat perfecte. El sopar exquisit. Per uns instants he recordat alguna visita que he fet al poble de la família de la Mercè, un petit llogarret de cinqunata habitants, on quan arribes sempre hi ha una casa disposada a rebre’t al seu interior i on, encara a dia d’avui, la dona s’encarrega de reure els pastissos, donar-nos una ampolla de vi, xerrar amb nosaltres, regalar-nos una gallina, i proposar-nos de quedar-nos a dinar. Mentrestant l’home, si és que no està a la plaçaxerrant amb els altres homes, comparteix la xerrada, però no s’aixeca per posar-nos gots, ni tallar el pastis. I és en aquests moments on hom s’adona de que les diferèncias són importants, i sobretot interessants, però que l’home i la dona, amb condicionants que s’escapen al comportament de peu plà, tenim una mateixa estructura de consciència. La nostra actitud, la del grup del viatge no és diferent en moltes coses a la de la familia que ens acull. Hi ha, això sí, un fet cultural de formació, d’habits, de religió, i de costums, que ens diferencien; aquí és on veig la riquesa que s’ha de mantenir; però en essència, el nostre comportament bàsic ha estat, i serà similar, cadascú dins de la seva cultura que anirà una velocitat o a una altra, i que agafarà uns esquemes o altres, però serà en el fons un home o una dona que tenen consciència religiosa, i necessitat d’una estructura social que li doni seguretat i pautes clares de conducta.
Miquel
No hay comentarios:
Publicar un comentario