El festival de llums i de colors no para. A mesura que va passant el temps, no les hores, el sol, o millor dit, nosaltres respecte al sol, canviem la posició, i aquest acte, imperceptible a la nostra sensibilitat visual primària, fa que els ratjos de l’astre rei incideixin cada moment de manera diferent, sobre cada un dels racons que contemplem.
L’aigua es va obscurint, al mateix temps que manté l’espessor consistent, i a la llera dreta, segons la direcció sud que estem prenent, s’acarona amb tendresa amb els acabats d’un desert que ve a marcar el camí que han de seguir les aigües, donant sortida al navegant que vol prendre terra. Els grocs, torrats, beigs, marrons, teula i daurat, conformen un constant espiral de lluminositat que s’escampa sorra endins, dunes enllà, fins al límit que podem observar des de la barca.
Només es tracta de deixar passar les imatges. És com una pel.lícula sense diàleg, només amb la banda sonora de l’aigua, i el seguit de fotogrames que mostra cada un dels vessants de les llargues catifes desèrtiques. Film excepcional, sensibilitat a flor de pell que extasia, que embadaleix, i deixa amb la boca oberta als qui, com jo, ens quedem asseguts sobre la fusta per repintar de la faluca, tot gaudint d’un paisatge inèdit, insòlit i màgic. Si cada un dels grans de sorra parlessin, si les valls entre duna i duna expressessin el que han viscut, i les imatges que han pogut observar des de la seva banda, contemplant el riu i l’altra llera, segur que podriem construir gran part de la nostra història. Quantes barques reials no hauran vist passar riu amunt, cap al sud, cap a Files o Abu Simbel, amb la reina, el rei, o els nobles, o tot el sèquit conjunt, amb les veles a tot vent, i els remers apretant amb força les dents per apressar la marxa si l’ocasió ho demanava.
Torno a pensar en la Mar Roja i el seu horitzó semicircular en la llunyania, en la forma esbelta i plena de símbol de les grans piràmides de Giza, i em sembla retrobar de nou aquesta imatge, aquesta franja tant tènue, tant imperceptible a simple vista, però que marca un pas, un accés de la vida a la mort, sense que això representi cap tràngol especial. On s’acaba l’aigua i comença el desert? No ho puc pas definir, és, com diuen els francesos “une lieson”, una continuitat de líquid a sòlid, perquè la nostra mentalitat racional l’ha d’anomenar d’alguna manera, però que en el fons, no és res més que un traspàs sense entrebancs, una continuitat que parla més d’eternitat que de barreres.
No em puc treue del cap l’expressió colòrica de la sorra del desert. Em vénen unes ganes de llençar-me per entre les dunes, d’enfonsar els peus, i caminar una estona notant el seu acolliment, a la vegada que em mostra la seva cara, el seu color, la seva brillantor a una hora del dia que Re, un xic enrogit, ja comença a entreobrir les portes del món de les tenebres, i apaga poc a poc els reflexos sobre el nostre entorn. A partir d’aquí el desert quedarà en silenci. Seguirà movent-se, perquè el vent no s’atura malgrat el sol ja no es vegi. La vida segueix avançant al seu ritme, de nou impercetible, però constant , sense monotoníes, canvint els ritmes i modificant-ne les direccions. Al contrari del que els homes, una part de la humanitat com a mínim, a après a fer per estancar-se i, al meu entendre, perdre l’alegria de l’espontaneitat, i que ens porta a una rutina sense un final concret, aburrida, i empobrint el sistema de creences que ha d’estructurar qualsevol societat.
Aquí tot està previst, però és improvitzat. Està clar que s’ha de completar el cercle, però sense tancarlo, sinó tornant-lo a començar, com l’espiral que gira i gira, però es va fent llarg, i sempre té un aspecte diferent, perquè els grans de la sorra del desert es mouen, tot i que respecten els límits que el Nil, que tampoc ha parat la seva activitat durant el vespre, els marca per seguir l’ordre establert, el que ha de conseguir mantenir els cicles naturals vius.
Algunes roques trenques l’extensió terrosa, fins i tot, molt prop de la ribera, unes quantes palmeres proporcionen les últimes ombres del dia. Alguns camells, cansants, esgotats de la rutina, encara traginen amunt i avall algun que altre turista, visitant encuriosit per les noves experiències.
La nostra faluca segueix lliscant riu amunt, mapa avall, i fent surar els nostres cossos encara ressentits per l’esforç de la pujada a la Muntanya Tebana. No parem de fer fotos, de mirar a una banda i a l’altra, de descobrir racons, alguna espècie nova d’ocellot que s’amaga entremig d’uns matolls.
- Filma’l Miquel, que aquesta espècie no la coneixem! – em crida en Pere com excitat per la descoberta, igual que un nen que acaba de descobrir un gran misteri o tresor. Ha vist un exemplar d’au que es movia per entre unes branques d’un arbust ben ancorat al mig del riu, realment un tresor nou, dels molts que anem trobant cada dia en aquest entorn agradable del viatge a Egipte d’enguany. No hi sóc a temps. La vela està inflada al màxim i ens empeny a contracorrent, però em qeda reflexada a la retina l’au que, atenta als moviment sota l’aigua, espera veure un exemplar prou proper i a l’abast per allargar el bec amb força i proporciar-se un bon àpat aquest vespre.
Cada vegada ens acostem més a la vora del riu, i per tant ens arriba menys la lum solar. Ara sorra i sol juguen a crear ombres a tort i a dret, movent-les cap a la dreta, o cap a l’esquera, entretenint-se a despistar-nos. Arribel al lloc de destí. Ben bé una platja, el final d’una extensa rampa que ens arriba de ben amunt, del límit que abasten els nostres ulls, i que amaga al darrera un extens desert, que no he tingut la sort de poder observar. M’ha quedat el regust de poder tornar-hi. Hi ha moments que sento certa recança, força curiositat per saber què es podia veure des de dalt, des del petit coll entre roques, d’on baixa tota la sorra que ens proporciona un espai on descansar i observar el riu.
Fem el pas. Baixem de la faluca caminant per sobre de dos taulons de fusta, que no s’han pintat en els últims quinze anys, i que tenen una amplada molt minsa, que fa que el mateix noi que ajudava a pujar la vela, ens ajudi, tot agafant-nos les mans, a fer el recorregut. Al pas d’uns més que altres, els taulons prenen una forma envorbada que fan pensar en una possible trencadissa. El noi no hi pensa. Sempre els ha vist i utilitzat per deixar baixar als turístes, i si no hi ha cap contratemps especial creu que no es trencaran, i que aguantaran per sempre més. És una altra manera de concebre les coses, de mantenir el material, d’entendre la manera de viure.
Un cop a la sorra ens treiem la roba i ens quedem només amb els banyadors. Segueix fent una temperatura prou elevada com per anar amb el cos mig un, i es fa agradable pensar en un bany reconfortant. Uns quants ja s’han llençat a l’aigua. Els més atrevits, els que estan més acostumats a nedar o en ténen més ganes, han creuat un bon tros de corrent, per arribar fins a un illot que sobresurt com una enorme roca, entremig de les aigües. Jo no he estat mai bon nadador. El meu medi natural ha estat de sempre, la terra ferma, tot i amb això estica punt de llençar-me a la petita aventura de creuar el pas. L’esforç que han de fer alguns per a tornar me’n desdiu de seguida i opto, com els altres companys assenyats de la colla, per quedar-me a la riba i entrar caminant, tranquil, al meu aire, a les interioritats del Nil.
Un bany nilòtic, una experiència nova viscuda. L’aigua és diferent de la dels rius en els que m’he banyat prop de casa, al Pirineu, o a altres zones d’Europa. L’agua està fresca, però manté, en certa manera, l’escalfor del cúmul d’energia que el sol li ha estat donant durant unes quantes hores del dia. No hi ha una sensació de gran velocitat, però si que noto que m’arrossega, m’empeny avall, cap al nord, cap on fa arribar cada una de les seves gotes recollides des de la seva font incial molts quilòmetres al sud. Tinc la sensació d’espesssor, d’estar immers en una massa líquida consistent, i que em fa molt de respecte. La banyada és curta, unes capbussades, quatre braçades, i una estona per deixar-se portar, només uns metres per relaxar-me, i notar l’aigua per tot el cos.
Veig alguna faluca a l’altra banda, encara empesa per la força del vent, lluitant contra el corrent impulsiu del riu. No m’extranya que l’amant d’Adrià escollís aquesta llengua d’aigua per suicidar-se, era una mort segura, el millor antídot per una amor mal entès, o una relació prohibida.
Si poguéssim entendre tot el que ens expliquen aquestes aigües, sabríem més de la història que tots els manuals junts d’Història Antiga. Ens sorprendríem segur, de la quantitat de vivències observades al pas constant del temps, i de les passejades del sol; sobretot sabríem molt més de la vida i la mort, de com l’entenien, o l’han entès els diferents habitants d’ambdues lleres, perquè el Nil, a part de ser un riu que recorre gran quantitat de quilòmetres, i d’una admirable imatge senyorial, és font de vida, i de traspàs entre les dues vides, entre el verd i el groc, entre el roig i el negre, entre la vidaterrenal i la vida mortal, en definitiva, un tampolí a l’eternitat.
Miquel
No hay comentarios:
Publicar un comentario