La Dama del Sicòmor (33)

La faluca segueix el seu curs, ben guiada, i empesa per la brisa que bufa prou fort, perquè la vela pugui aprofitar-ne l’embranzida, i fer que l’embarcació segueixi surant riu amunt. Entre les reflexions, els comentaris entre companys, i la bellesa del paisatge, no ens hem adonat que la velocitat ha baixat considerablement, i que estem gairebé parats. Ha estat la referència d’unes roques que queden a la nostra esquerra, la que ens ha fet veure que la pèrdua de velocitat ha acabat en una deturada de la barca.
- Estem entrant a la primera cataracta – torna a informar en Josep, com pretenent
tranquilitzar al personal de que no hi ha més problema.
Quan vaig estar a la presentació del viatge, no tenia consciència exacta de com eren les diferents cataractes del Nil. La imatge, primera impressió visual que hom es fa quan no sap com és un paisatge, era d’un salt d’aigua, no excessivament elevat ni perillós, perquè sí que és cert que sabia que es podien creuar. Però ja ens havia exlicat en Josep que, en realitat, es tractava d’un s ràpids, amb remolins,que les faluques havien de superar d’una manera determinada, que només els mariners de tota la vida coneixien.
Certament hi ha hagut un cert rebombori, entre la por i l’encant d’una situació nova. Ja he coentat que el Nil, dins de dins, impressiona molt més que des de la llera estant. Aquest fet, i el desconeixement per part de molts dels presents, de les arts de la navegació, ha donat peu a algun comentari, i a més d’una cara seriosa. El silenci s’ha apoderat del moment, i tots, absolutamet tots, hem confiat amb l’home del timó que donant ordres, ara no tant relaxat, ha intentat mantenir la fluca en la postura adequada, esperant el moment precís per aprofitar el corrent adequat que permeti, de nou amb l’ajuda del vent, avançar de nou cap al nostre destí.
Aquest procés ha durat uns minuts. Segurament a més d’un li ha resultat anguniós, fins i tot estic convençut que algun mal pensament ha pogut córrer per entre les neurones d’algun dels nostres cervells. Tot plegat una petita vivència més per explicar a la tornada a la les nostres llargs segures i protegides de la intempèrie i de les veleitats de la natura.
Estem rodejats de remolins. Es nota que hi ha una força que, per sota la superficie, frena i arrossega cap enrera la barca, com intentant que no creuem el primer escull que la natura ha creuat, que el Nil ha interposat amb intenció, de manera que només els que realment vulguin i sàpiguen entendre les lleis de la seva potència, puguin pujar per le seves aigües.
És un< imSón petits instants que hom recorda, conscient o inconscientment, d’un llarg viage. Ningú havia passat aquesta petita experiència, senzilla i sense cap secret, però en el fons ens ha deixat el regust de que estem fent una activitat ben diferent a la que estem avesats, i que descobrim petits secrets de la mare natura, tot i que ens facin patir un xic. Segurament patim perquè ens n’hem distanciat massa de la natura. Potser hem oblidat que en som una ínfima part, i que no podem pretendre estar per sobre de moltes de les coses que ens passen al voltant. Una roca, un riu, una palmera, i un ésser humà, són elements que comparteixen un espai, creat després de tot un procés de moviments, de canvis, de colisions; o qui sap si creades per algú, així hi ha gent que ho pensa, i que hem de respectar i preservar com si de casa nostra es tractés. Avui el Nil ens ha ensenyat a respectar-lo, a no fer mofa de la seva capacitat de transport i de gaudi, de no menysprear el seu poder, que ja de per sí li va assignar la força de la creació, i que els reis, els déus egipcis, van saber entendre, més que ningú lloant la seva força i agraint-li constantment la font de vida que per a ells, i per a la resta d’humans que ells encara no coneixien, representava.

MIquel