La Dama del Sicòmor (32)

El Nil 2ª part

El corrent és fort. Vist des de tant a prop, el Nil és més imponent que des de la balconada de l’hotel de Luxor. Les seves aigües, tranquil.les, mòbils, deixen anar un regust de majestuositat, perquè se saben superiors a tot el que l’envolta. Saben que la seva aportació és imprescindible, cada cert espai de temps, perquè els conreus i les palmeres estiguin en un bon punt de fertilitat; saben també, que els homes i les dones, des de sempre, des que hi ha consciència de quehan existit, l’han hagut de creuar, o els ha mantingut aturats a una de les bandes de la seva llera, dominant els esdeveniments. No s’obliden, les aigües del Nil, que gràcies a la seva profunditat, i a la seva fortalesa, l’home ha pogut transportar enormes blocs de granit, o roques de qualsevol pedrera, per aconseguir les construccions que li eren essencials pels seus rituals. Ara fins i tot, segueix éssent aquest mitjà de transport turístic, que permet omplir una mica més les arques del pais, i fer-ne perdurar la seva estabilitat. Però sobretot, el motiu pel que les aigües nilòtiques tenen aquest aire senyorial i altiu, és perquè han estat el mitjà de transport dels grans faraons, dels més esplendorosos sèquits reials, i element de traspàs, de creuament de la fina cortina d’aire corrent, que separa la vida dels vius de la vida dels morts. Reis i déus, els homes que guardaven l’ordre, es veien obligats, un moment o altre, a bellugar-se per entre aquestes petites onades que es produeixen quan la faluca, guiada per una brisa prou forta, trenca amb la seva proa. Per això les barques sempre han estat símbols principals de l’Antic Egipte, i per això, quan des de l’antiga Tebas, sortint del temple de Karnak, per arribar, en línia recta, al temple de Hatsepshut, es celebrava la Merave,llosa Festa de la Vall, el riu anava cofoi de joia, i les seves aigües s’entregaven a la màxima deïtat, a la imatge d’Amon, transportada curosament, sense deixar-se veure, mantenint aquell misteri especial que guarden totes les religions, totes les creences, i que és una icona imprescindible de la seva estructura.
Malgrat que tot ha anat canviant, que els governants no són els mateixos, que els costums han variat, que viu molta més gent a la vora del riu, que hi ha un tràfec incansable de grans barcasses, i que ja no se celebren rituals religiosos que impliquin creuar d’una llera a l’altra, les aigües tenen memòria, han completat el seu cicle vital, i quan Re les ha cridat al seu costat, evaporant-les del seu entorn natural, després les ha tornat a deixar, en una altra banda, en un altre indret, però han acabat tornant a passar per la mateixa vall, per alimentar amb força la mar Mediterrània.
El Nil segueix éssent important, i ell mateix n’és conscient.
Nosaltres anem d’una banda a l’altra, observant el paisatge, fent fotos, i escoltant la remor de l’aigua. Cada vegada observem que les lleres es defineixen més, i poc a poc va desapareixent qualsevol tipus de vegetació, de manera que la franja verda, de conreu i de palmeres, va amagant-se, per deixar pas, cada vegada amb més presència al desert.
Aquesta imatge em costarà molt que s’esborri dels meus records. Penso que a partir d’ara ja formarà, eternament, part de la meva consciència, de la meva història personal. En un moment determinat, mirant cap a l’oest, apareix una gran fortalesa austera per fora, simple de planta, i amb uns bòveda central perfectament delimitada sobre un firmament cada vegada menys il.luminat.
- És el mausoleu de l’Aga Khan – diu en Josep, sempre atent a qualsevol detall d’interès.
Haig de reconèixer que la meva incultura sobre el tema no m’ha permès reconèixer la construcció ni entendre quin significat podia tenir. A estat més tard, quan el meu interès per la història de l’Islam, ha aconseguit acostar-me al personatge, descobrir que el mateix nom té implícit el reconeixement d’un càrrec dins de la seva comunitat, que pertany als ismailites, és una branca important dels shiites septimans, que només reconeixen com a successors de la transmissió corànica, a aquelles persones que, d’una manera o altra, segueixen la línia consanguínia del qui fou gendre de Muhammad, i l’últim dels quatre grans califes, Alí Ibn Abu Talib, que vàren succeir al profeta. La història de fet és complica força més, però en aquest moment, el que recordo de la visió del mausoleu, és el seu contrallum, estèticament retallat amb precisió milimètrica sobre el fons celestial, i enfilat dalt d’un dels turons amb més alçada de la zona. Del seu govern, i de la gestió de la comunitat ara no toca parlar-ne, però va ésser un personatge que no va passar desapercebut en el devenir del shiisme, sobretot a les zones més orientals del territori islàmic de l’època.
Nosaltres seguim la ruta suau i plàcida. L’home del timó, ara sí que el veig ben negre, amb faccions molt més africanes que els egipcis que ens hem creuat fins al moment, va mirant a munt i avall, segur del que està fent, emportat per una rutina que l`’ha dt a guanyar-se les garrofes, en part, duent turistes per entre els corrents nilòtics. Es deixa fer algna foto, i assegut o dret a la popa de l’embarcació, ens observa, igual que veu passar el paisatge, o qui sap si amb la mateixa curiositat que ho fem nosalres, que de reüll, o cara a cara el fitem com qui ha descobert quelcom nou. Quina imatge deu tenir de nosaltres? Quin sentit – deu pensar – té pagar uns diners per passar per on passa ell cada vegada que vol o ho necessita? Segur que l’encurioseix la nostra vestimenta, un enremig entre la moda occidental que ha vist per televisió, i la utilització parcail d’algunes peces, per ell ben familiars, que volen semblarse a les que ells duen normalment. “No saben posar-se bé emocador!” – deu dir-se per ell mateix. Tampoc deu entendre el neguit fotogràfic, i l’excés d’activitat enre tots nosaltres. Pot ser que cregui excessiu que cada màquina tregui la mateixa imatge d’un mateix lloc. “No deu ser millor fer una foto i després repartir-la entre tots?”. “Tant diferents som, que necessiten quedar-se amb les imatges, i després mirar-les a casa, o oblidar-les en una carpeta de l’ordinador?”. Tinc curiositat per entrar en aquesta ment i descobrir què pensa i quina imatge s’està emportant d’un grup de persones, que no som més que éssers humans com ell, però occidentals. Em pregunto si deu tenir la sensació de que som els descendents dels que van colonitzar el seu pais, la seva cultura; o si creu que venim amb la prepotència de que estem a un nivell superior, pel sol fet de tenir un canvi de moneda i una estructura econòmica més elevada. També em pregunto, finalment, si és possible pensar en diferents nivells de cultura econòmica, en el sentit millor/pitjor, o senzillament en una mentalitat i una visió de les monedes i els bitllets diferents, senzillament en funció de la practicitat o de les necessitats de cadascú.
En tot cas l’home, de qui no recordo el nom, no ha deixat el somriure en cap moment, i van fent algun comentari que altra mentre, serè, no deixa anar la mà del timó.

Miquel