La Dama del Sicòmor (31)

EL NIL 1ª PART

La tarda és tranquila i agradable. Al vestíbul del’hotel es respira un aire com de neguit, unes anades i vingudes de n’Osama, i unes llargues converses de diferents grups que, asseguts en uns sillons d’estil gairebé colonial, omplen la sala d’estar just al front de la recepció.
Tot és a punt per a començar l’activitat programada, només cal que estiguem tots presents i se’ns doni l’ordre corresponent. Amb tranquilitat, en Hamdy i jo, ja hem passat comptes, i hem previst el pagament que s’haurà de fer a l’home de la faluca. No hi ha problema, fa uns quants anys que fa el mateix viatge pels grups dela UOC, i els nostres capitans han assolit tal nivell d’exactitud, que ja m’entreguen, sense demora l’import exacte corresponent.
- Ial.la!, ial.la! – sentim des de la porta de l’ascensor. És el crit màgic, el reclam
necessari, la crida a l’activitat, que ningú desprècia, que tots obeïm a la primera, com si d’un grapat d’escolars es tractés. Ja és el ritual d’inici, d’activació de les neurones, i d’accés a la porta per tal d’iniciar la caminada.
El port no queda gaire lluny; és a la “corniche”, el que anomenaríem un passeig ,marítim a les nostres costes catalanes. No cal que portem massa material, una càmera de fotos qui vulgui, una mica d’aigua, i el mocador, cobertura del cap essencial, per evitar alguna que altra insolació. Ens apropem tot “xino xano” a la vora del riu, prop d’on hi ha amarrats un grapat de creuers. Són estructures molt antigues, envellides per la humitat i el tragí d’anys seguits, un darrera l’altra, portant tusites amunt i avall del Nil, sempre amb les mateixes maniobres, les mateixes aturades, i les mateixes celebracions a les grans sales de restaurant. Estèticament no ténen res d’interessant. Són unes barcasses de tres o quatre pisos d’alçada, amb un seguit de camarots en filera, un corredor amb barana de cara al mar, una terrassa amb cadires i ombrel.les per prendre algun refresc. A la part superior s’hi endevina una gran sala, decorada en un estil barroc segons el meu gust no gens encertat, que deixen entreveure el que són els restaurants on es fan les festes, i els sopars amb el capità, o la festa de la xil.lava. Tot plegat em dona la sensació d’estancament, en el temps i en el contingut; és com si es tractés d’unes plataformes que no han evolucionat, i que aporten una bona font d’ingressos als propietaris, i que passegen als turistes als lllocs més emblemàtics, sense que aquests, els turistes, puguin arribar a entrar mínimament, en el context cultural de la zona, i molt menys en la realitat històrica d’una civilització com va ser la de l’Egipte Antic. Em crida l’atenció que els creuers estan ancorats un al costat de l’altre, fent fileres de fins a quatre barcasses, unes lligades a les altres, de manera que el que viatgi en la que està a la part de fora ha de passar, inevitablement, per totes i cada una de les anteriors. No m’agrada aquesta acumulació d’habitacles, i de material flotant, que no permet contemplar el riu en tot el seu esplendor.
Em venen al cap les imatges, algunes imaginades, altres vistes a través de la gran pantalla del cinema, de les pel.lícules ambientades en l’època colonial, o les adaptacions de l’Agatha Cristhie, on els corredors amb barana, eren còmplices d’amors imossibles, i d’assassinats que Poirot, incanable eminència de la investigació, resolia, sempre amb sorpresa final, des de qualsevol sala gran del creuer. Però fora d’aquestes evocacions puntuals, l’oxidació de les enormes quilles, i la manca de gust estètic en certes decoracions em produeixen una sensació de desencís.
Les escales que arriben a l’alçada del riu es baixen amb facilitat. Al final, movent-se considerablement, oscil.lant a l’ordre de les petites onades provocades per la presència dels motors dels creuers, ens espera una faluca, més gran de les que havia vist fins ara, amb un home de faccions lleugerament diferents a les del personal de l’hotel, que ens saluda amb una enorme rialla, que deixa entreveure una sana dentadura blanca, i demostra la satisfacció que té de poder acollir dins de la seva embarcació, a aquest grapat de persones que pretenen passar una estona agradable riu amunt. L’estructura del seu rostre és diferent. Potser m’atreviria a dir que tot ell és com més rude, però sobretot el color de la pell és el que el diferencia dels homes que vàrem veure a El Caire o a Luxor. És negre.
En Josep ens havia expicat, en més d’una ocasió, el comentari que li havia fet, no sé si el barquer d’avui o un altre, quan fent referència a la diferència més important que podia tenir, amb els homes egipcis de més al nord, li havia respost: “I’m black!”. La realitat correspòn exactament amb el relat. No en va estem a la regió de Núbia, i ens endinsem cada vegada més cap a l’interior del continent africà. Algunes trets característics havien de tenir els seus habitants i, a part de la construcció tradicional de les seves cases, el color de la pell n’és un dels més importants. També les faccions de la cara són altres, ja ho he dit.
El tarannà, però, és igual de tranquil, potser un xic més, que el de les diferents persones que hem anat trobant al llarg de tots aquests dies de descoberta. Sembla importar-li relativament el temps, i va fent els moviments per deslligar els nusos, preparar la vela, i organitzar la sortida, amb una parsimònia rutinària, sabedor que arribarem al mateix destí per molt que acceleri la seva actitud, i vulgui anar més de pressa.
Poc a poc ens anem situant cap a la part central del Nil. En aquests instants és quan hom s’adona de l’amplada real d’aquesta massa viva d’aigua que va a morir a la mar Mediterrània uns quants quilòmetres més al nord.
La faluca enfoca la proa cap al nord, riu avall, i una vegada superat un illot de proporcions prou grans, com per soportar una edificació de vàries planes, en no gaire bon estat, fa un gir i gira cap al sud, és a dir corrent amunt, en direcció contraria al descens habitual del riu. El barquer, atent a qualsevol canvi de vent, i a la circulació d’altres embarcacions com la nostra, desplega la robusta i triangular vela de la faluca, i comença a surar a una velocitat rítmica però pausada. El moviment és agradable, fins i ot sensual. Assegut amb els peus descalços a una de les dues bandes, aprofitant la bancada que arriba de proa a popa, arroso les cames i, amb el mocador ben lligat al cap, començo a contemplar elpaisatge que em va passant per davant la vista, agafant-ne els colors i les imatges que més em van agradant.
Anar en una faluca pel Nil és com somiar. Es tracta de deixar-se portar, de mantenir el cos en “stand by”i tenir actius els cinc sentits, atents, vius, precisos en les percepcions, i receptors de l’entorn més proper, per que et transportin ben lluny, allà on la realitat no pot arribar, i on el món oníric domina la consciència.
Tot d’una la velocitat es redueix, i fins i tot ens sembla que la faluca s’arriba a aturar. L’home que governa el timó no s’immuta. Nosaltres seguim mirant aquí i allà, fent fotos, o escoltant com l’aigua va topant, una i altra vegada, contra la quilla, acompanyant un silenci relaxant.
Ens hem fixat en unes cases que hi ha a la nostra esquerra, segons avancem, i en un grup de vailets que, engrescats, s’han envilat en una petita barca, i amb uns rems improvitzats amb unes fustes una mica envellides, avancen cap on estem nosaltres, a una velocitat considerable. Ens adonem de la seva presència i comencen algunes especulacions. Només el barquer i en Josep saben la veritat. La faluca no ha parat per casualitat just en aquest punt, els nens no estàven esperant just amb la barca preparada per tal de sortir corrents per casualitat. Tot era previst. És una col.laboració a tres bandes, un complot per fer arribar de nou més missatges subliminals a les nostres consciències. La trama ha sortit a la perfecció, tant pels tres coreògrafs, com pel públic assistent a l’acte que, cadascú a la seva manera, n’ha tret una reflexió.
En Josep, que ja fa estona que està assegut a la proa, amb els peus descalços, unes voltes amb les cames penjant, altres amb les cames arronssades i agafades amb les mans pels ge nolls, els ha dit als nens que erem espanyols, i de sobte, sense que canviéssin massa l’expressió, ni perdessin el somriure de la cara, han encetat a cantar: “…dale a tu cuerpo alegría Macarena…”. Quan ho ha considerat oportú els ha dit que erem francesos, i han començat a cantar en francès, i després en italià, fins acabar amb una tonada típica núbia, que ha estat corejada per la totalitat del grup. Les càmeres han anat disparant una foto darrera l’altre, i jo he pogut gravar gairebé tota l’actuació. Arribat el moment precis, esgotat tot el repertori, i apressats per la necessitat de seguir amb la previsió de l’activitat d’aquesta tarda, en Josep ha donat les consignes corresponents per a seguir, i llavors els nens, que eren dos, han allargat les mans, en aquest símbols que fa molts dies que veig, de voler recollir quelcom, si pot ser en efetiu millor, per tal de dur alguna cosa a casa que ajudi a la subsistència, o a algun extra, que de tant en tant a tots ens agrada.
Cada vegada que remiro el vídeo, i veig aquests dos nens cantar m’emociono. D’entrada, i si ho mirem molt fredament, es tracta d’una simple i pura transacció comercial, és a dir, jo faig un servei, i en rebo una contraprestació en forma de remuneració econòmica. Fins aquí la més trivial de les reflexions, no tant lluny d’una realitat nostra, en la que més d’un es quedaria després d’haver fet el viatge i haver deixat anar una moneda d’un euro, com a compensació de la “gràcia” que els ha fet que els dos nens cantessin en diferents idiomes, unes quantes cançons conegudes. Però em sembla que podem anar molt més enllà, és més considero imprescindible que anem molt més enllà en els nostres pensaments.
He pensat en els meus fills, fins i tot en els amics dels meus fills. I he retrocedit uns quants anys, fins a l’edat del dotze o catorze anys, que he pensat era la que corrresponia més o menys a la dels dos vailets que ens han acompanyat aquests minuts. Ha estat impossibleimaginar-me’ls, als meus fills, fent una activitat com aquesta.
En primer lloc la valentia, el coratge d’endinsar-se en un riu d’aquestes dimensions, de gran cabal, amb els riscs físics que, per molt que se’l coneguin, representa. Però aquesta valentia és possible que no vingui donada per la inconsciència de dos xiquets, adolescents, o ab el cap verd, que “juguen” a fer riure uns quants visitants foranis per treure’n algun benefici. Segur que ve donada a la força, per una situació de limitació de recursos a la família, que ha vist com el seu entorn, el seu medi natural, ha anat canviat, ha estat transformat en bona part per l’home, i sovint per l’home que ha colonitzat aquestes terres, reduïnt les seves possibilitats de conreu i de pesca.
L’adaptació al medi i a l’entorn, crec jo, no deixa de ser un signe d’intel.ligència, de capacitat, de recursos humans ben utilitzats, i en aquest sentit m’alegro que els nens puguin aprofitar aquestes “visites”, per aportar més recursos a les seves famílies.
Però el que més m’ha arribat a l’ànima, ha estat el somriure de les seves cares. No han parat de mostrar-nos la dentadura d’un blanc contrastant, i fins i ot s’han atrevit a fer alguna broma, o a desafiar els nostres comentaris. Estan tan avesats a aquesta activitat aque ja no ténen vergonya, ni massa escrúpols en les seves actuacions. La necessitat fa sortir tots els recursos. En canvi, si analitzem el seu somriure, si mirem els seus ulls, aquest espill del nostre interior, m’ha semblat que una íntima tristor s’endevinava en cada una de les mirades que fan a tort i a dret, per arribar a tots els navegants. No puc parlar de manca de felicitat, perquè no conec les seves realitats individuals, però si que m’atreveixo a dir que el somriure en algun moment és forçat, i que del seu interior surt un reclam d’amargura, per una banda perquè no poden desenvolupar-se com a persones, tal com ells mateixos voldrien, i per l’altra, perquè els passa per davant un món, del que nosaltres en som ambaixadors, on tot sembla possible, i on la riquesa i la felicitat semblen estar a flor de pell. En el fons considero que són prou conscients, que ells s’adonen de les seves dificultats, però al mateix temps de la falàcia vital que pot representar la nostra presència aquesta tarda navegant pel Nil. Ho saben i se n’aprofiten, com deia abans, una gran capacitat d’adaptació al context i a les circumstàncies de cada moment.
La vitalitat que han després els dos nens en aquests cinc minuts, no te res a veure amb algunes de les moltes actituds passives dels nostres adolescents occidentals. Com a tot arreu hi ha de tot, però ara,tot just fa uns instants, transportatper una senzilla faluca, a molts quilòmetres de casa meva, se m’ha fet palesa clarament, aquesta sensació ja endevinada de fa molts anys, de les grans diferències culturals, econòmiques, sentimentals i de possibilitats entre, no tant sols dels indicidus, sinó sobretot de les diferents cultures del planeta.
Em costarà oblidar la veu dels nens cantant, i la brillantor dels seus ulls, el veritable reflex de la seva situació diferent. Els ulls brillen quan hi ha emoció, sentiment, ja sigui d’alegria, de felicitat, o de tristor. En aquest cas vaig veure-hi un xic d’amargura, i em vaig sentir una mica responsable de la situació. M’agradaria tornar-los a veure, saber-ne alguna cosa més; com són les seves famílies, quins pensaments tenen, quines aspiracions, què els agradaria ser quan fossin més grans, quines aficions tenen, a què juguen, si treballen, com ens veuren, què pensen de nosaltres, dels grups quevan passant a diari per davant de les seves vivendes, si ens consideren diferents per l’aspecte o per la manera de fer i del que tenim… Són tantes les preguntes que em venen al cap, que m’alegro d’haver-los vist, m’han fet sentir viu.

Miquel