La Dama del Sicòmor i Metseguer 3

Em sorprèn les mides de les plantes de les diferents cases. El manteniment, i la cura que s’ha tingut en mantenir l’estructura de la ciutat, permet veure’n les interioritats, i imagina-se, a grans trets com era la vida diaria.
Cal entendre que les estatures dels egipcis d’aquella època era molt inferior a les mitjanes que tenim actuament a diferents països, i sobte els espais, i l’estretor de les portes, així com l’alçada d’alguna casa que es troba en força més bon estat una mica muntanya amunt. Fent una ullada a la rodona s’observa que no estem parlant d’una extensió gaire important; es tracta d’una concentració urbana de dimensions reduïdes, amb carrerons estrets, entrecreuats, que serpentegen lleugerament d’una banda a l’altra del recinte exterior.
La presència d’alguna estructura piramidal em recorda de nou, les primeres imatges de la història egípcia, retorno al record de Djoser, i dels posteriors intents per construir un habitacle funerari que donés, impressió de culte i proximitat a Re a la vegada. Són piràmides petites, de tamany molt casolà, que semblen com petites escultures en el paisatge urbà, però que indiquen diferents punts de referència de les zones cultuals dels habitants d’aquest espai especial.
El sol comença ja a "picar" fort, i els mocadors prenen el seu sentit, cobrint els nostres caps escalfats per les temperatures altes, i la constància de la pressió dels rajos que provenen del firmament. Hem deixat la ciutat i el temple de la ciutat, i ens aturem per uns instants davant d’una immensa fossa, que sembla mig natural, mig preparada per la mà de l’home. És el pou que subministrava l’aigua als habitants de Deir-el-Medina. Un poc que no tenia aigua, sinó que havia de ser omplert amb aigua del Nil, de l’única manera que teníen els egipcis, o que se’ls va ocórrer en aquell moment, per fer-ho. Senzillament amb una corrúa inacabable de rucs, carregats a banda i banda amb unes enormes cisternes repletes d’aigua, que anaven abocant al gran buit del pou, per evitar que es buidés, i així permetre el manteniment de les mínimes necessitats vitals dels ciutadans. El sistema segurment no era una meravella de la tècnica, però molt probablement era una representació màxima del sacrifici individual en benefici de la comunitat. No eren esclaus pròpiament dits, sinó treballadors que estàven al servei del bé comú; homes disposats a treballar les hores prèviament pactades, per ajudar a mantenir, com una peça més d’un complexe engranatge, el bon funcionament d’una estructura social molt superior, guida pel faraó, i sostinguda per l’equilibri d’una dualitat omnipresent a totes les cultures i civilitzacions del moment. Ells segurament no n’eren conscients, però estaven participant en un pas més en l’escala evolutiva dels humans, participant en aquesta llarga història que va començar amb un fet primordial, diferent en altres zones del planeta, però que va ser el detonant de tots els rituals, les creences, les estructures i les deïtats que poblàren i seguirien influïnt abastament, en tots els processos històrics posteriors, fins als nostres dies.
Cada ruc i cada egipci que l’acompanyava, feia la seva aportació, per simple que sembli.
Nosaltres seguim el camí amunt, tot seguint un corriol marcat pel pas continu de vianants, bàsicament soldats, que van a una mena de refugi que es veu uns metres més enllà, ja en plena pujada. Per acabar de facilitar la pujada, hi ha construït una sèrie de graons amb ciment, que trenquen una mica la màgia del moment, però que ens ajuden a accelerar el canvi de nivell.
El grup es dispersa, uns caminen amb passa segura, altres s’ho prenen amb certa calma i s’aturen a fer alguna que altra fotografia, i uns quants van seguint com poden l’ascensió, curta, però feixuga per la calorada que ens està caient al damunt. El punt de reunió, no gaire llunyà, ens serveix de referència,i ens anima veure’l amb l’ombra que ens proporciona el propi Re, coneixedor de les nostres mancances, i protector dels nostres cossos poc avesats a activitats com la d’avui.
El refugi, com ens semblava des de baixa, és una simple construcció de planta rectangular, molt simple, deixada, bruta i envellida, que serveix d’estança temporal a un grup d’homes armats que, teòricament, deuen estar fent funcions de vigilància per la zona. La part mes agradable, però és la paret sur, on ens protegeix l’ombra, i on hem anat seient tots i cada un de la colla a mesura que hem anat arribant. Tots? No. En Ramon, incansable observador, camina amunt i avall, s’estira, s’asseu, o es queda dret, palplantat, per tal de fer una fotografia darrera l’altra, i emportar-se un record visual, amb aquelles imatges, insòlites, que busca ell, i fan treure fum de la màquina de fotografiar.
Des d’aquest punt estant tenim un mirador excepcional. El que veiem més a prop és Deir-el-Medina, la ciutat dels treballadors de la Vall dels Reis, ara sí, mostrant-nos les seves dimensions, i recordant-me l’estructura d’un laberint, d’un seguit de carrers, entrades, i quadrats, ben atrapats els uns amb els altres com volent buscar l’acolliment, la unitat de tot el conjunt. És una imatge bella, amb sentit per sí mateixa, minúscula, com expressant la seva voluntat d’aïllament de la resta de l’extens desert, i recluïda entre roques i montículs per evitar ser descoberta pels que no havien de conèixer la seva existència.
Aixecant una mica la vista i seguint una línia fictícia de nord a sud, descobrim la necròpolis tebana. Un conjunt de temples funeraris, alguns amb més bon estat que altres, que marquen la línia divisòria enre la vida prop del riu, i la vida més enllà de la raó humana. Medineta Abu i el Ramesseum, construcions dels Ramesses III i II respectivament, són els que més em criden l’atenció. Segurament els més espectaculars, i els que marquen una època d’esplendor molt determinada. Entremig algun camp, ara erm, que correspòn a l’espai ocupat antigament per un altre temple, i més al nord, amagat darrera d’una petita carena muntanyosa que vorejarem per la part superior, s’endevina el gran circ rocós, Deir-el-bahari, que dona recer a u grapat de temples funeraris més, entre els que destaca abastament, per diferents motius, el de Hatsepshut, i que visitarem, segons marca la guia del viatge, demà mateix.
I per acabar, si encara obrim més l’objectiu de les nostres mirades, contemplem la immensitat de l’extensió de la vall del Nil, així com de la seva estructura perfecta, delineada gairebé, marcant amb exactitud l’arena del desert i la franja verda conreuada, que a banda i banda acompanya al llarg d’una extensa corba, que segueix en línia recta fins a l’infinit de la nostra capacitat de visió, el Nil, columna vertebral que ens anem trobant constantment, i que segueix incansable el seu recorregut.
És impressionant veure la precissió de les línies divisòries. Semblen talment dissenyades i fetes amb pulcritud per un enginyer d’alt nivell dels nostres temps. És ua meravella producte de la propia regulació natural, o potser un càlcul cultual i de creença dels humans, que marquen on comença una vida i on acaba l’altra. En tot cas és un espectacle excel.lent, encantador, que et deixa bocabadat, i dels que et pot mantenir estona i estona encisat, pensant, perdut en la immensitat d’un espai tant ampli, de tanta llibertat, que deixa córrer les idees per que s’esbravin cel enllà, sense guillotines mentals que retallin la capacitat humana de discernir sobre la vida, sobre la mort, i sobre la bellesa de la pròpia creació.

Miquel