La Dama del Sicòmor i Meretseguer 2

El viatge en autocar no és gaire llarg. Avui tenim més recorregut a peu que altra cosa, i entre tota la colla hi ha certa expectació pel que ens trobarem. Com sempre, hom es fa una imatge de com serà el dia, o es crea unes expectatives, i després, sobretot aquí a Egipte, acaba amb una experiència absolutament inesperada, i de moment excitant. És el que comporta viatjar per altres cultures, que no ens permet preveure massa el que ens pot passar, perquè la nostra mentalitat, la nostra manera de fer, ens té acostumats a unes estructures determinades, que preveuen uns recorreguts determinats, amb unes guies que ens indiquen exactament el què veurem, on podem fer un descans al nostre aire, quina comoditat trobarem que ens permeti fruir del moment, i els punts exactes des d’on podrem contemplar allò que ens han ensenyat des de petits que és agradable a la nostra vista.
Aquí és absolutament diferent. Cada sortida és una sorpresa, una impressió desconeguda i inesperada. I, sobretot, com que ningú té la predeterminació d’uns estandars mentals establerts sobre el llocs per on passem, cada u en treurà la seva pròpia experiència, el seu propi sentiment, i l’aprenentatge que els sentits li facin arribar al més profund del seu ser, tant siguin bons com dolents.
Després d’un recorregut per diferents carreteres, que nosaltres anomenaríem comarcals, esquivant algun que altra carro arrosegat per un ase feixuc i esprimatxat, una vegada deixants de banda els dos colosos de Memnon, fem un tomb cap a la nostra dreta, i ens endinsem cap a la muntanya, fins a arribar a una àmplia esplanada preparada per aparcament de cotxes i autocars.
El gir ha estat significatiu, de sobte hem deixat tot el paisatge que ens envoltava, i hem entrat en un racó apartat del món, on només tenim la Muntanya Tebana al davant, i ja no se’ns pot veure des de la vall del Nil, com si haguéssim entrat en un espai recluït, on segurament no interessava que ningú en sabes l’existència. Més endavant, quan ja haguem començat la ruta descobrirem el secret d’aquest amagatall.
Tot i que el sol ja fa estona que ens acompanya, en aquest racó de món encara hi ha ombra. Som gairebé els primers d’arribar, i no tinc la impressió que s’acabi omplint massa l’esplanada, donat que no és un dels punts clau de les visites guiades dels viatges que es fan en creuer pel Nil.
En Josep fa una pregunta, un últim avís per qui no es vegi amb cor de fer la ruta, la més dura del viatge, i oferir-li la possibilitat de poder quedar-se a l’autocar, descansar o evitar situacions de fatiga. Només en Pascual, que arrossega una sèrie d’alteracions gastrointestinals des de fa dies, decideix quedar-se amb n’Osama i n’Osman, i venir-nos a buscar, unes hores més tard, a l’altra banda de la muntanya. La resta del grup, amb el material fotogràfic ben carregat, els mocadors al cap, i les ampolles d’aigua repletes fins al capdamunt, comencem a caminar, encara sota una ombra protectora camí amunt, en direcció a la falda de la Muntanya Tebana.
Des del pàrking, nom´s baixar de l’autocar, ja hem divisat algunes construccions, algunes en cert bon estat, d’altres en forma de runa destartalada, que corresponen, com ja hem escoltat a través del micròfon de l’autocar, a la població de Deir-el-Medina. Ara, mig retocada pels primers rajos de sol, protegida per la muntanya, i recollida en el silenci que recorre cada racó, la ciutat sembla un fantasma de l’antigor, conglomerat endreçat de roques i estructures, amb infinitat de formes, però endreçades, segons les normes, segons les creences dels que la van dissenyar, del qui van vler donar un esperit especial a aquest racó de món, com a part important de tot un complex, que anirem descobrint, i que va més enllà de la pura convivència humana, i de la l’habitabilitat de les zones rurals.
Caminant per entre els carrers es poden veure els dibuixos de les cases, amb les seves estances, els racons més íntims de la llar, i les formes més insospitades, així com les que ens recorden, per la seva estructura piramidal, que tot i haver fet un munt de quilòmetres, tot i haver passat molts anys de des del Regne Antic que deixàrem enrera abans de nedar per la Mar Roja, encara estem en aquest Egipte faraònic, venerador de l’energia solar, i fidel a les seves estructures mentals religioses.
És una ciutat per viure-hi, de fet era una ciutat per viure-hi, però encara, amb imaginació, es pot endevinar l’entrar i sortir de les dones, les corregudes dels nens, entrant i sortint per les petites portes, i els moments d’espera, després d’uns dies d’absència, de l’home estimat, que ha estat treballant durant hores i hores al sol, entregat a la seva tasca divina i faraònica, de servir al senyor mitjancer, entre els déus i els homes, i vetllador per la vida de tot el pais.
L’entorn és una barreja de parets de roca calcària i sorra. El tovot s’endevina com una de les bases de les construccions, juntament amb la pedra. La intimitat està garantida pel llunyà accés, desconegut pels habitants de les lleres del Nil, i per la majestuositat de la muntanya, barrera natural entre els homes i el "més enllà", aquell espai que no se sap fins on s’acaba, i que pot representar un límit clar entre l’existència dels vius i la permanència eterna dels morts. S’arriba a Deir-el-Medina des de la vida, i, per a uns quants, se’n surt pels camins que porten a la mort, a l’altre manera de vida, segons va creure el poble egipci durant gairebé tres mil anys d’existència com a tal.
L’encís de la ciutat vé donat per aquest misteri, per aquesta missió de mitjançera entre les dues vides, entre l’activitat diària de les mares sacrificades cudant els fills i esperant l’espòs, els nois formant-se per ser algun dia, útils a la causa per la que treballaven els seus pares, i els homes, experts en pintures, construcció, decoració i transport, que vivien, i prou ben remunerats, a cavall entre Deir-el-Medina i la Vall dels Reis.
Al capdamunt de la població, sortint-ne i enfilant el camí de pujada, un temple se’ns creua en el nostre recorregut. És petit, discret, però amb una estructura que em sobta i em sorprèn. A una banda el "témenos", una estructura semblant a les nostres muralles, però que resseguint les línies de la seva construcció amb tovot, endevinem unes corbes longitudinals, com onades enmig del desert, que representen, o recorden, o senzillament simbolitzen les onades, l’anar i venir de l’aigua que, una i altra vegada se’ns mostra present en tota representació: el Nil.
A la dreta, el temple ens obre les portes, i.sota l’atenta mirada d’una home gran, d’uns cinquanta anys, amb la pell molt bruna i esquerdada, i una xil.lava llisa de color blau grisos que li arriba fins al tormells, observem un pati amb una capella al fins, protegida per uns murs i unes columnes que són ben diferents a les que hem vist fins ara. És el primer cop que veiem uns capitells compòsits, i que els murs intercolumnis ens canvien la imatge funerària observada fins avui.
Ja ho vereu en el seu moment, però aquesta és la característica d’un temple de l’època Ptolemaica – comenta en Josep – per tant, això ens indica que aquesta construcció cultual és posterior a la construcció de la ciutat de Deir-el-Medina.
A les parets exteriors, ben marcat a la paret, hi ha un text ben gravat, on descobreixo, per primera vegada, alguns símbols que fins ara no havia vist mai. Reconec una estructura bàsica molt similar al poc grec que puc haver vist escrit en algun text esporàdicament, però hi ha dues lletres que se m’han mostrat per primera vegada davant de la meva atenta mirada. Descobrir uns inscripció copta ha estat un d’aquells moments màgics del viatge. Només per aquest detall ja ha valgut la pena pujar fins aquí dalt. La visió de la barreja de diferents maneres d’escriure, de la interseccció de dues llengües, o de dues cultures, sempre m’ha semblat interessant, de la mateixa manera que a la Mercè li agrada aturar-se a veure els rius, i sobretot quan n’hi ha dos que s’ajunten, passant de ser afluents a un nou riu diferent, que segueix el corrent natural; aquí estem davant d’una fenòmen per a mí interessant. Els préstecs culturals, els intercanvis de símbols, l’aprofitament de certs caràcters entre civilitzacions d’orígen diferet, no deixen de ser moment de fusio per continuar una evolució inevitable, fluctuant, silenciosa, però eficient, que condueix la nostra existència riu avall, fins on hi ha algun altre fenòmen que s’entrecreua, o s’adjnta, o desvia el curs, per seguir la roda natural de la que formem part inevitamblement. Dos símbols, dues lletres atrapades d’"altres", van representar un nou pas en la història de la cultura.
Miquel