Si hi ha una referència que ha de definir en general el viatge a Egipte d'enguany, i parlo com a grup, em sembla que tots estataríeu d'acord en que és el dia que vàrem dedicar a la muntanya tebana. Per això comença ara un apartat especial dedicat a aquest dia, i que narrarà la Dama del Sicòmor, amb la col.laboració de la deessa cobra Meretseger, "la que estimava el silenci".
Muntanya Tebana 1
Avui hem de matinar més. Es tracta d’una llarga jornada, així ens ho han explicat, i serà important estar puntuals a l’autocar. A nosaltres, a la Mercè i a mí, ens agrada sempre ser puntuals, a volts potser massa i tot, però no podem evitar accelerar el ritme i sortir una mica accelerats de l’habitació. Malgrat això, no som els primers, sempre hi ha qui et passa al davant i ja està assegut a la taula.
El menjador és gran, organitzat en quatre espais, ocupats cada un per unes taules grans i rodones de capacitat per a cinc o sis persones. Al capdavall de la sal s’endevina la piscina de l’hotel, ara amb els parasols plegats, les cadires apilonades en un racó, i les “tumbones” amuntegades al costat de la petita barra de bar, que serveix per refrescar-se en els moments de més calor del dia.
És un self-service, igual que a l’hotel d’ El Caire, encara que una mica més complet. Després de la pila de plats grans i plates petits, dels cistells amb els coberts, i de la zona on hi ha unes piles de tovallons de paper, un seguit de safates de diferents tamanys, ens ofereixen tota mena d’exquisites opcions alimentàries.
La varietat és suficient com per satisfer les necessitats de tota mena de viatgers. Des de la torrada amb una mica de mantega, o melmelada, fins a unes safates repletes de carns de tota mena, menys de porc és clar, adobades amb espècies mediterrànies o autòctones de la zona. Al final de la filera d’ofertes d’aliments, darrera d’un mostrador, i davant d’una cuina on hi ja hi ha un tràfec intens de personal amb les gotes de suor que, des del front cauen galtes avall, hi ha un xicot, amb un sentit de l’humor especial, i una amabilitat exquisita, que prepara uns ous ferrats o unes truites amb ganes, i fent comentaris que fan riure a més d’un dels que li demanem que ens les prepari.
Els nostres cossos, relaxats pel descans nocturn, però encara amb l’engranatge en fase de “posta a punt”, es van cfeuant amunt i avall del bufet lliure, amb un plat a la mà, i dubtant què agafar per satisfer la gana primerenca.
Les cares són molt expressives. O potser per la manca d’expressivitat, queda molt clar que hi ha sòn, i que, tot i que ens hem tret les lleganyes, encara estem en aquella fase d’engegar l’activitat neuroanl al cent per cent. No tothom està al mateix punt. Passa com a les diferents cultures, cada u va despertant-se a la seva manera, i necessita el seu temps. En general hi ha força silenci, en tot cas les frases que es deixen sentir a les diferents taules són d’expressió curta, i a voltes una mica com per sortir del pas i no estar en silenci.
Els que estem compartint aquest dies a Egipte sabem, però que hi ha alguna excepció distingida. No podem evitar escoltar l’Oleguer fer algun comentari, o sentir com en Ramon i la Montse expliquen, amb aquella passió d’incontinència verbal que els caracteritza, anècdotes de les seves anades i vingudes per diferents parts del planeta. Per altra banda hi ha taules més silencioses. La Rosa, millor dit, les dues Roses, parlen poc, i la Marta fa una cara de son que no pot dissimular. La familia Mestres ja estan acostumats a aquests horaris, no en va fer-se càrrec d’un comerç dedicat al pollastre els ha curtit abastament pel que fa a les hores de llevar-se, i tots cinc seuen a la mateixa taula i fan els seus comentaris; bé potser tots no, perquè a en Noël el veig una mica endormiscat darrera de les seves ulleres.
Jo haig de reconèixer que tinc molt mal despertar, no tinc ganes de parlar, em costa menjar a una hora tant matinera, i vaig posant en marxa totes les parts del cos amb certa lentitud. De totes maneres aquí és diferent. La il.lusió de veure quelcom nou, de conèixer més història i veure més restes arquitectòniques, em desperten la il.lusió con un infant que està esperant que els pares li llegeixin un conte fantàstic. Parlo poc, però la Mercè ha engegat una conversa intensa amb l’Asensi sobre el magisteri i les oportunitats de treball dels mestres a l’escola pública molt interessant; la seva parella, la de l’Asensi, escolat atentament, igual que les dues amigues que van bevent el cafè amb llet amb parsimònia. La veu castellana i de timbre especial de l’Helena, es deixa sentir des de la taula del costat, així com alguna rialla, molt suau perquè encara no estan en plena activitat, de l’Eli i la Mercè, que han deixat el seu barret a la butaca. Una mica apartats, en una taula més petita, n’Osama regira uns papers que ha tret de la seva maleta negra que fa propaganda d’un congrés internacional d’Egiptologia, en Hamdy està seriós escoltant al seu company, i en Josep, despert, i amb el neguit que el caracteritza, gesticula i parla emb n’Osama, mentre fa apreci a un plat ben replet d’energia, menre espera, també com un infant, mostrar a tot el grup el regal que téamagat, com una sorpresa, que guardarà gelosament fins a l’últim instant de cada novetat, amb la il.lusió i sabedor de que ens encantarà a tots.
Poc a poc el brugit de les nostres veus va “in crescendo”, i ara, després de vint minuts, les rialles comencen a aparèixer ampliant el nostre rostre, i les bromes es succeeixen una darrera l’altra.
Quan miro cap a la taula apartada, on els tres homes parlaven dels últims detalls del dia, ja no hi veig a ningú. No ha hagut de passar massa segons perquè des d’algun lloc de la sala, segurament al costat de la porta de sortida, l’home de la samarreta de ratlles fes el crit de sortida i activés tots els mecanismes físics i mentals de tots nosaltres: Ial.la!, Ial.la!!.
Miquel
No hay comentarios:
Publicar un comentario