Els processos polítics, així com els diferents corrents de pensament, es produeixen en un o altre moment en totes les cultures que cohabitem el planeta. Nosaltres, els occidentals, partim d’unes premises concretes, on el racionalisme i la lògica han estat dues de les bases importants de la nostra evolució. Parlar de Renaixement, ens transporta a una època determinada on, una sèrie de pensadors, canvis contextuals i circumstàncies socials, varen forçar canvis importants a tots nivells socials.
La resta del món no és diferent. Sempre hi ha moments de crisi o de “renaixement”, i també s’estableixen noves maneres de pensar i d’actuar, de manera que també evoluciona. El que canvia és la manera d’entendre, interpretar i expressar els canvis, així com el moment, el “tempo” i la cadència amb que es duen a terme els mateixos.
Egipte, des del seu Regne Antic, no ha estat una excepció. Durant el segel XVIII va viure un procés de renovació, de canvi, que alguns autors anomenen “renaixement”, o també “segona expansió”. Va ser en part durant el regnat de Muhammad Alí, i sempre amb personatges formats a la imortant universitat fatimita de Al-Azhar, que es van fer molts viatges a Europa, bàsicament a Paris, i van sorgir noves maneres d’interpretar la cultura de la zona nilòtica.
En aquells moments el colonialisme, per a mí una de les actituds occidentals que més mal han fet a bona part del món, estava en la seva plenitud. Va durar encara ays, molt més del que ens pensem, si és que encara no ha acabat.
Precisament coincidint amb els tractes entre El Caire i Paris, es va produïr un “intercanvi cultural”, per dir-ho d’una manera suau, un expoli per dir-ho segons el meu punt de vista, de manera que el màxim dirigent egipci va arribar a un acord per tal d’intercanviar algunes peces de certa importància, crec que segons la visió fancesa des d’un punt de vista crematístic.
El Rei Lluís Felip d’Orleans, sobirà francès, va accedir a donar una làmpada de gran tamany que actualment està a l’interior de la gran mesquita d’Alabastre a El Caire, i un rellotge, amb la seva circunferència, les seves agulles, i les hores ben marcades, que es llueix alpati de la mateixa mesquita, això sí sense funcionar. La contraprestació van ser els dos obeliscs que Ramesses II va fer construir a l’entrada del temple de Luxor. Actualment l’obelisc es troba a la Place de la Concorde, a l’inici de la gran avinguda d’”Les Champs Elisées”. D’obelisc només n’hi ha un a Paris, perquè va ser tant dificultós el trasllat, que les autoritats van decidir no transportar el segon i deixar-lo al seu lloc original, això sí, éssent propietat del govern francès fins a l’any 1980.
L’essència del colonialisme segueix prou vigent, molt més del que a simple vista ens podemimaginar. Per a mí aquest aspecte és negatiu, i és el que està ajudant a que la situació de molts països del món àrab, o també dels d’influència musulmana, es mantingui precària i en una constant beligerància interna i de cara a l’exterior.
Però el fet que em crida més l’atenció és la descontextualització dels elements bàsics d’una cultura. Perquè som capaços de desmontar les bases que fonamentan el pensament, la consciència religiosa, el sentit de comunitat, o de pertànyer a un grup humà,amb aquesta facilitat tant lleugera.
A Egipte, al desert, a moltes zones del planeta, el temps no es mesura amb un rellotge amb numeració, i unes agulles que es mouen a un ritme determinat. Hi ha llocs al món on encara es viu el temps, on els fets esdevenen a mesura que van passant, no pautats per una rigorositat lògica i meticulosa, que ens obliga a accelerar el nostre tarannà, o a deixar de banda rituals, o formes de vida que han estat el fonament de la nostra cultura. Quin sentit té mostrar al tursime un obelisc enmig d’una plaça, on la circulació de vehicls és agobiant, i on la temperatura i els agents meteorològics degrada constantment el material que només pot mantenir-se inperturbable gràcies a les característiques de la pedra de la pedrera d’Aswan.
Ambues peces, el rellotge i l’obelisc estan fora de lloc, i acceleren un procés de aculturament, de pèrdua de les bases de les diferents concepcions de creences i de valors, que limiten la nostra perspectiva de futur com a comunitat humana.
El colonialisme està present en aquest acte. Si tenim en compte la data del 1980 com a última possessió de l’obelisc de Luxor, se’ns hauria de posar la pell de gallina de veure com, amb plena consciència, la cultura occidental segueix amb els ulls clucs davant d’una deriva, cada vegada més cruenta vers l’etnocentrisme i la superiritat manifesta, creguda prò no real, del que s’anomena “primer món”.
Sortosament podem no ser fatalistes. Segueix existint la capacitat d’autocrítica i, en conseqüència, la possibilitat de poder canviar moltes de les actituds i formes; encara que això ens hagi de dur, molt probablement, cap a un altre concepte, una nova manera d’entendre el món, adaptant les tecnologies, respectant a l’”altre”, aprofitant els préstecs culturals que ens proporciona el fet migratori, i entenent la globalització com un factor positiu, si som capaços de mantenir les diferències, essència d’una convivència més estable i coherent. En tot cas evolucionar.
Miquel
No hay comentarios:
Publicar un comentario