La sabana africana és un territori proper al desert, però amb vegetació suficient com per acollir diferents espècies animals, que dónen certa vida a l’entorn, i que coneguda en les èpoques anteriors a l’era cristiana, deuria ser un conglomerat de misteris i d’històries de les que ens agradaria escoltar actualment.
Entre les espècies habituals de la sabana hi ha els mandrils. Segurament tothom, quan sent aquesta paraula els associa amb els simis. Efectivament, tot i que desgraciadament, gràcies a aquest circ ambulant que representa un zoo, extrem últim de la capacitat humana per reduir a l’absurd el seu entorn natural; la major part dels barcelonins, i molts habitants de les comarques catalanes saben de quin tipus de primat estem parlant.
Quan ens situem al continent africà, però, l’entorn ens transporta a un món ben diferent des les gàbies urbanes. Les extensions de terreny són imponents, amb finals inabastables a la vista dels nostres ulls, entrecreuant el desert amb zones de riques agrupacions arbòries, amb el moviment constant de manades d’elefants, o de zebres que beuen pacíficament en un rierol escuet, que es deixa anar per entre la fullaraca robusta i menuda, i sobretot l’intercanvi cnstant d’udols, de reclams, d’expressions melòdiques de diferents bèsties que es comuniquen, a la seva manera, ens transporta a l’essència de la vida, als orígen d’una existència de fa milions d’anys, que no vol dir de la primera,la primordial, la que va originar el món on ara compartim terreny tots plegats.
El sol, a trenc d’alba, això vol dir molt més d’hora que a Nova York, que a Tokio, o que a les Planes d’Hostoles, comença el dia avisant decorant el cel amb una vermellor intensa, pujant la intensitat del color a mesura que avancen les hores, i transformant-lo, poc a poc, en un ampli mantell groguenc, que prepara al seva sortida definitiva, observable pels ulls dels humans, de les altres espècies animals, deles plantes, de la terra, i de les aigües que, com les del Nil, no han parat de baixar lentament però constnats, fins a la Mediterrània.
És en aquell moment, quan encara el cercle solar no és visible, però el cel rogenc s’exten per tot el firmament, fent que la deessa Nut reculli la cúpula, que els mandrils, asseguts a les branques, transformades per unes hores en habitacles nocturns, comencen tot un ritual de crits i esgarips, que eixorden la zona, i es deixen sentir de ben lluny, segurament més enllà de la sabana.
La relació és simple, i pot semblar mollt evident. Els egipcis de l’antiguitat, de la mateixa manera que tots els pobles o cultures que a la mateixa època poblaven el planeta, aplicaven una qualitat que a mí m’agrada anomenar molt: el sentit comú. Per tant, i sense fer gaires càbales, establir un criteri de relació entre la sortida del sol, els mandrils, i les seves expressions cridaneres, no havia de ser molt difícil.
Per aquest motiu, el mandril va tenir de seguida una significació de culte al sol. I donada la sensibilitat pel fet religiós del Regne Nou, i sabuda l’interès en buscar símbols i maneres rituals per mantenir fortes les seves creences religioses, just abans d’entrar al temple de Luxor, al peu d’un altre imatge amb simbologia solar com és l’obelisc, hi ha quatre imatges de mandrils, tots encarats mirant amunt i, en el seu temps amb les mans exteses amb els palmells mirant al sol, com saludant-lo, beneint-lo, o mostrant-li l’agraïment pel nou dia. Les mans però, actualment, segurament donada l’erosió i la seva fragilitat ja no hi són, malgrat això el conjunt escolpit sobre la base de l’obelisc segueix mantenint el seu sentit cultual solar, i és una imatge curiosa i digne de veure.
No hay comentarios:
Publicar un comentario