Recordo amb il.lusió la primera imatge que vaig tenir del temple de Luxor. Era el dia que havíem estat fent "snorkeling" a la Mar Roja, i després d’un llarg viatge a través del Wadi Hammamat, arrivàrem a l’antiga Tebas.
Avui, a una hora tardana, quan ja és negra nit, i l’escalfor del sol de tot el dia ha deixat d’apretar, ens apropem de nou al Temple, aquesta vegada amb la intenció de veure’n les entranyes.
La tècnica, els nous avenços en il.luminació d’exteriors, i la rigurositat d’una feina ben feta, fan que surti de les nostres goles, una exclamació general de sorpresa i d’agraïment.
Valga’m Déu! – penso dins meu. Quanta bellesa!
En Josep, recelós en tots moments dels detalls, ens fa quatre apunts de la imatge del primer piló, acabat amb aquesta cornissa tant característica de les construccions del Regne Nou, i que ha adoptat el nom de "cornissa egípcia", de les estàtues gegantines representant al faraó, una a cada banda de l’entrada assegut en el tron, i quatre més dempeus al seu costat, amb una alçada considerable; així com el record de les finestretes, que ja vàrem veure a Karnak, però en menor nombre, perquè l’alçada en aquest cas és menor i hi havia menys banderoles.
Però un cop arribats a aquest punt ens comenta:
Ara – fa amb un tò contundent – enfilarem aquesta avinguda de l’esquerra fins al final, i està prohibit girar-se fins que jo us ho indiqui.
Dit i fet! Com a mesells seguidors del guia, caminem per sobre del terra de grava i, en silenci, caminem per una avinguda repleta d’esfinx d’un tamany mitjà, que ens escorten a banda i banda, de la mateixa manera que protegien, o decoraven el llarg camí que portava des del Temple de Karnak fins al de Luxor.
És negra nit i estem cansats, però avancem en silenci, envolcallats de l’espetec de les sandàlies amb cada pedra de grava que cobreix l’avinguda, amb unes ganes immenses de girar la vista enrera, però confiats en els consells que ens han donat, val la pena seguir caminant mirant, sobretot, el cel estel.lat, negre i il.luminat pels components còsmics que ens acompanyen fa un grapat de dies.
La colla es reagrupa. En Josep, enfilat en el seu núvol d’egiptòleg engrescat, ens espera amb una mitja rialla, satisfet de poder donar-vos la notícia del canvi de sentit, coneixedor de l’excel.lència del moment, i gelós protector d’un dels tresors que guarda en el seu interior, i que tant de gust explica als seus companys de viatge. Una vegada es fa la mitja rotllana es fa el silenci absolut. Les últimes passes dels que sempre arriben uns segons més tard en els diferents desplaçaments, unes quantes paraules de record, o millor dit repàs, del temple de Karnak, on hem descobert alguns trets bàsics del culte religiós i la consrucció del Regne Nou, i l’ordre esperada surt de la seva boca, la d’en Josep, que deixa a banda la contenció i diu en veu suau però clara: "ara ja podeu fer mitja volta i contemplar l’espectacle!".
Difícilment es pot definir en paraules la imatge que pot observar els meus ulls. Poques vegades, de veritat, he experimentat una impressió visual d’aquesta magnitud. Meravellós.
El corredor d’esfinxs s’estreta a mesura que arriba a l’entrada del temple.Es tracta d’un efecte òptic relacionat amb la perspectiva, que et fa viatjar, inevitablement cap al destí final, el primer piló, que presideix el recinte religiós amb elegant prestància. Els colosos, els dos asseguts al tron, i representant a Ramesses II, creen com un corredor que estreny el punt d’entrada, unificant el lloc de pas per on hauran d’entrar des del més humils dels servents, fins el summe sacerdot, o el propi faraó amb el seu sèquit.
L’estètica i la simetria, presideixen la imatge. Amb el piló milimètricament construït, adobat a les vores superiors per la cornissa egípcia, que retalla la pedra per sobre d’un firmament fosc i misteriós, ens acostem a l’estructura, mentre observem amb curiositat que només hi ha un obelisc a mà esquerra.
El treball d’il.luminació realitzat pels tècnics del govern egipci ha estat considerable, i amb força sensibilitat, han aconseguit que tot el conjunt ens mostri el seu esplendor. En aquest cas, l’obleisc, se li dona un tò entre grisós i platejat, que contrasta amb el sorrenc grogós de les parets que té al darrera.
Quan hom es posa al peu d’una estructura escultòrica d’aquestes dimensions, no pot evitar certes sensacions, ni reflexions que inevitablement conviden a pensaments i conductes concretes. La primera és la d’aixecar el cap, forçant les cervicals fins al límit, per poder contemplar el "piramidión", la petita estructura piramidal que encapçala el monument. Aquest acte incita, al mateix moment a aixecar la vista cel amunt, tenint en compte que la vida al carrer es feia més de dia que de nit, per contemplar, o potser hauria de dir, retre pleitesia a Re, que recorre de nou el firmament. Per tant, l’obelisc és un símbol solar, de culte, de conexió amb la deïtat, i amb la font de vida de la naturalesa.
Per altra banda, convida a una seriosa reflexió, després de saber que la seva alçada supera els trenta metres, i que el seu pès aproximat està entre les tres-centes vint-i-dues i tres-centes vint-i-cinc tones de pes. De fet, així col.locat, damunt d’una bona base, no té tant mèrit, però cal pensar que es tracta d’una obra d’una sola peça, feta a Aswan, i transporatda des d’allí, a centenars de quilòmetres, pujant Nil amunt.
Per uns instants retorno al Regne Antic i recordo la Piràmide Romboidal. En aquell moment, vaig tenir el sentiment d’estar davant d’una aresta perfecta, el.laborada amb les mans i estris molt senzills; res a envejar als arquitèctes i als especialistes més remunerats del nostre occident actual. Ara, uns dies més tard, havent passat uns centenars d’anys, i per tant havent evolucionat les concepcions en el sistema de creences, la magnificiència i la grandiositat, han passat al primer terme de les construccions religioses; ens trobem davant d’una altra perfecció arquitectònica. Ja no tant sols per la bellesa i la magnitud, sinó per la manera de transportar-la, així com la forma de col.locar-la al lloc adequat, i que hagi mantingut la seva posició sense cap mena de contratemps. Per això, i em sembla que reitero alguna afirmació que he fet en algun comentari anterior, sovint enllacem l’expressió evolució, directament relacionada amb millora o més "civilització". Després de veure el que estic contemplant aquesta nit, encara en dubto més.
És digne d’admirar, també, els gravats, directament realitzats sobre la mateixa pedra, i amb una perfecció excel.lent, treballats amb eines extremadament senzilles, i que indiquen un nivell de dedicació gairebé exclussiu, així com una enorme quantitat d’hores dedicades a reproduir els textos que el faraó, degudament aconsellat pel summe sacerdot, hagi decidit incloure en l’obelisc.
De nou l’antiguitat em sorprèn. Convençut dels avantatges i les millores que la nostra societat europea, motor incansable del "primer món", ara estic perdent totes les grans referències culturals que han format part, fins fa pocs dies, de la meva base de coneixements. Tot el meu sistema de valors trontolla. El fet de trobar-nos en un altre país, on el món es veu des d’un punt de vista diferent, m’ajuda a obrir la ment, a poder retrobar-me amb la capacitat d’autocrítica, capacitat bàsica per a l’aprenentatge, i per a la consolidació d’una escala de valors mínimament coherent, que tingui en compte els diferents punts de vista culturals.
Però encara em trenca més els esquemes el fet que, tot i estar entremig d’una cultura diferent, estic relativament a prop de casa, just a l’altra banda d’una superfície aquosa de dimensions determinades, però que relaciona la ciutat de Barcelona amb la ciutat d’Alexandria, i amb les cultures i els homes que hi viuen al darrera. Hem de ser, al meu entendre, conscients d’aquesta realitat, i només d’aquesta manera podrem comprendre moltes de les situacions que s’estan produïnt avui en dia en països costaners amb la Mediterrània. Coincidencia, però diferència cultural, entenent aquesta última com a sistema de creences que porten a actituds molt diferents, i que a vegades poden ser absolutament antònimes, però a la vegada sorgides d’una mateixa consciència religiosa dels humans, com a fet unificador.
Miquel
No hay comentarios:
Publicar un comentario