La Dama del Sicòmor (27)

El dia s’ha despertat, com sempre, amb l’esfera solar brillant des del darrera de les dunes més llunyanes del desert. L’activitat comercial i agrícola ha començat, també com sempre, entremig d’anars i venir de gent que transporta matèries primeres, que va a veure un familiar, o que sapropa al seu tros de terra per veure l’evolució de l’última plantació que hi va fer fa uns dies.
De reüll, i mentre espera a una persona en concret, ha pogut observar les quatre banderoles que voleien espetegant, donat que una lleugera brisa que ve del nord està bufant de valent. Amb els peus descalços i la roba que li tapa les cames i la cintura, pensa en el seu germà que jeu, sobre un jaç de palla, malalt, suant i dient improperis pel dolor que li fan les cames, sense que cap persona, entesa en guariments, li hagi pogut dir què li passa i quin remei li convé.
Viuen els dos junts, a la mateixa cabana, a la zona on hi ha un grapat de construccions similars, allunyats del centre de la ciutat, on el Temple brilla amb esplendor i dona un airede certa rellevància a la població, que viu uns moments de gran efervescència i riquesa. Ell però, l’homenet, no ha pogut sortir de la seva feina de conreuar un tros de terra que li dona l’aliment, i el permet soportar la situació familiar d’una manera més passatgera.
Aquí, a Luxor gairebé no plou mai, i és difícil que el cel s’ennuvoli. Però el que més desitjava, i per això ahir va fer alguna ofrena i va resar una bona estona, era que sortís el sol en la seva plenitud, i omplís de joia i alegria tots els racons de la ciutat, de manera que Amon, màxim valedor de la vida i de la mort, insigne benefactor de les collites i de l’activitat de tots els vilatans, estigués content i es mirés les peticions de cada un dels seus servents amb il.lusió.
Al cap d’una estoneta a aparegut un alre homenet, un xic més alt, també amb la cintura tapada, amb una roba més fina, i decorada amb uns brodats amb relleu, que duu un objecte a la mà. Es saluden ambdós amb cortesia, i en un moment fan un intercanvi d’objectes. Res no es fa gratuït, i l’escriva, l’home que entén de lletra i és capaç d’escriure uns quants mots amb sentit, ha cobrat per haver copsat en l’ostraca, el prec de l’homenet de que el seu germà, l’últim familiar que li queda, pugui guarir-se i així, treballant tots dos, se’ls faci més agradable i passatgera la vida en aquest món.
La conversa no dura gaire estona. És senzillament una transacció comercial, i quan un ha rebut la part econòmica acordada, l’altre ha girat cúa i es disposa anar cap al centre. Per l’alçada del sol en el firmament, creu que encara serà a temps de poder arribar prop del temple. De fet, tot i que veia les banderoles de lluny, coneix molt bé l’entremat de carrers, i s’apropa a l’avinguda de les esfinx amb una celeritat envejable. Té bona orientació, i fins i tot el seu pare li va dir que tenia capcitat per fer altres coses que cuidar dels camps, però humil, sense més ambició que passar els anys de vida terrenals amb correció i fer el bé, ja es conforma.
De fet ha arribat a temps. Encara i ha algú que es passeja per la llarga avinguda d’esfinx, però al capdavall, ja es veu la comitiva que avança molt lentament. L’homenet té temps encara de girar-se cap al Temple i, agenollat, baixa el cap davant de les dues estàtues de Ramesses II que, assegudes al seu tron, marquen el passadís d’entrada principal. Al costat de cada una de les estàtues, n’hi ha dues dempeus, no tant monumentals però que en nombre de quatre recorden constantment, qui ha fet construïr aquest piló d’una filera de banderoles per banda. Per uns instants contempla els dos obeliscs, esbelts, altius, replets de simbologia i reialesa, que s’enlairen cap al cel, com a homenatge als déus que han fet òssible el regnat de Ramesses.
No té temps per a res més. Es gira i ja té la comitiva que, amb música al davantm i una escorta de sacerdots, protegeix la barca que duu, tapada, envoltada en el seu misteri etern, la imatge d’Amon. Just quan passa per davant seu, amb els ulls plorosos, i amb la intensitat que el fa moure el seu germà, estès sobre el jaç de palla i amb la salut deteriorada, llença l’òstraca amb la petició que li ha posat l’escriba, on demana, com a últim recurs a Amon, que es guareixi el seu germà.
La comitiva segueix el seu camí. De la mateixa manera que ho ha fet l’homenet, hi ha hagut peticions de tota mena, des d’altres òstraques, fins a ossos, imatges, i un grapat de precs que tots, vilatans que volen fer el bé, pensen que seran atesos per la deïtat.
La festa d’Opet, la gran oportunitat que tenen els tebans de poder apropar-se al màxim a Amon, ha estat aprofitada un any més per intentar que s’acompleixin els seus desitjos. A partir d’ara, una vegada les barques descansen a la seva capella, darrera del piló de la dreta, i la imatge ha estat de nou depositada al seu santuari, punt final del recorregut per l’interior del temple, els ciutadans viuran confiats en que es compleixin els seus desitjos. Segur que serà així, i si no, l’any vinent ho tornaran a intentar.
L’homenet es queda palplantat al costat d’una de les moltes esfinxs que segueixen l’avinguda. Ha volgut esperar a veure desaparèixer tota la comitiva, una vegada han fet el gir després d’entrar, donat que aquest temple, el de Luxor, és l’únic de tots els regnes faraònics, que no segueix un eix central rectilini, suposadament pel respecte que Ramesses II tingué, a l’hora de contruir el primer pìló, per la capella que ja existia anteriorment per al descans de les barques.
L’escriva ja no recorda amb prou feines què ha posat a l’òstraca. Ara ja treballa en la següent ñpetició, o en la redacció d’un text, curt, però interessant, que li ha e ncarregat un pare de família que paga bé, i li ha promès uns bons honoraris.
L’homenet torna cap a casa, ara sense cap pressa, mirant de tant en tant enrera per observar les banderoles, però preocupat per com trobarà al seu germà estès al jaç. En tot cas, aquesta tarda tornaràals seus horts, i seguirà el ritual diari de veure’n el creixement de les diferents espècies, i pensar en que demà el sol, de nou li donarà l’energia que necessita per seguir existint.

Miquel