Moltes vegades he tingut la sensació que, anant per aquests mons de déu, feia voltes a un mateix lloc, i perdia el temps sense arribar al destí correcte o desitjat. Aquesta podria ser l’aspecte que aquest matí hem oferit una colla de quaranta persones, granadetes la majoria, amb un mestre, un guia i un “ajudant de cambra”, al temple de Karnak.
No és freqüent estar a l’entrada a l’hora que hi érem nosaltres, però tampoc ho és estar-s’hi sis hores, a plè sol, i sense menjar un mos que engany l’estómac. Però el cert és que, malgrat aquestes incongruències, o potse millor dit, gràcies a elles, hem gaudit d’una de les sessions més competes de formació de tot el viatge d’enguany a Egipte.
Ha estat un constant anar i venir, un seguit de noms, de racons, de vistes panoràmiques, i de “lectures”, interpretades pel Josep, que han aportat més informació qualitativa a les nostres ments curioses.
Tots hem anat fent broma, quan creuàvem el passadís central, el recorregut rectilini del temple, i el mestre se’ns posava de costat, com si d’un agent de gtrànsit es tractés, i impedia que entréssim, o miressim a l’interior d’una de les parts més espectaculars.
El motiu el de sempre: la coherència. No podem arribar a contemplar la bellesa màxima, si abans no n’hem entès el procés, el motiu, l’essència de la seva existència. Nosaltres en feiem una mica de mofa, però en el fons sabíem, ara després d’uns quants dies sí, que tota activitat estava escrupulosament pensada i programada, en base a uns criteris de formació excel.lents.
Primer havíem de veure els temples de descans de les barques, l’obelisc de Hatsepshut, un piramidió, el nilòmetre, el gran llac, els diferents pilons, el símbol de l’apòstol “Santiago”, els forats quadrats a la part posterior dels pilons, les petites sales amb columnes, l’eix rectilini des de l’entrada fins al racó final, el poema que explica la primera gran batalla amb pacte de pau, l’aixopluc d’un Sicòmor, les diferents representacions d’Amon, la tríada, les figures ossiritzades, el déu Min, la barca i les diferents maneres de representar-la i transportar-la, la tríada desmantellada per representar la creu cristiana, les imatges dels sants entremig dels colors ja envellits pel pas del temps, de l’època copta; els capitells papiriformes, les capelles blanques i rosa, les esfinxs de l’entrada, els temples de Seti II, Ramesses III, Tutmosis III, un quiosc mig en runes…
Tot el procés era important. La història del Regne Nou havia estat un seguit d’aconteixements que es reflexen de manera espectacular en aquest temple, i es deixa sentir a través de les diferents representacions que, els diferents faraons, van anar deixant, sempre mantenint la unitat de construcció i de sentit religiós, que mantenia viu el somni egipci antic de l’eternitat.
Una vegada explicat tot, recorreguts els racons més recòndits d’una estructura immensa i de gran valor històric, va ser el moment de donar-nos el plaer de la bellesa, de l’espectacularitat, de premiar-nos amb la contemplació, des del seu cor, des de l’interior mateix de la Gran Sala Hipòstila, teranyina de columnes, jeroglífics, símbols i oracions, on em vaig quedar atrapat inevitablement, víctima de la força dels seus creadors, homes com jo mateix, però posseïts d’un sentit de la religió especial, com a mínim suficient per assolir un mínim de cohesió i coherència, que donava sentit a tota la seva existència.
Dues coses em van frapar per sobre d’alguna altra sensació: en primer lloc el sentit del misteri, representat per l’entramat extès abans del temple on descansava la imatge d’Amon, i només accessible al summe sacerdot fins al final, segons marcaven les indicacions que no permetíen el pas del poble; i en segon lloc la complexitat, producte d’una evolució important, des de les primeres mastabes i posteriors piràmides, que denotava una evolució dràstica, amb un gir conceptual important de la religiositat; passant del culte solar, amb un cert predomini de la figura del faraó, a una clara avantatge de la deïtat, Amon, el que passa per davant del faraó i regeix, inexorablement les vides de tots i cada un dels seus habitants, mantenint l’ordre natural, i comunicant-se amb el poble a través dels sacerdots, ja veritables intermediaris en el culte i en les manifestacions públiques.
És tanta la informació que recull el requadre de la gran sala hipòstila de Karnak que ara mateix em veuria incapaç de desxifar-ne tots els secrets. Per una banda els relleus de Ramesses III, on hi ha diferents expressions de les ofrenes, de la barca, de prínceps, d’esclaus, i de vençuts. Magnífics. Explicats per un expert prenen un sentit inassolible als humils ulls dels visitants esporàdics. I per l’altra, cada una de les columnes, immenses, en altura i en contingut, repletes de jeroglífics, de marques, d’expressions i de simbologia, que expressen al món sencer l’orgull de la seva presència, encara, enmig d’un món que cerca molts sentits perduts en la quotidianitat. Un darrera l’altre, els cartutxos, les imatges, alguns colors que encara han resistit en algun sostre, representen tot el pensament religiós d’un Egipte Antic, en aquest Regne Nou, en plena activitat, i en una de les millors èpoques d’esplendor de l’antiguitat.
Malgrat els carres i els corriols fessin una olor desagradable, o els habitacles de molts vilatans eren de tobot malmès i de poca qualitat, una bona part de la ciutat, i el temple de Karnak lluïen joiosos, resplandents, orgullosos de mostrar el seu ordre, davant del caos que representaven les cultures que, en aquestes èpoques ja havien estat descobertes, i assetjaven les fronteres de manera agressiva.
Karnak es manté, encara a hores d’ara, com un símbol de construcció capdavantera, d’una civilització que va creure molt a fons en els seus déus i en la seva unitat, com a recurs inevitable davant d’un caos amenaçador.
Miquel
No hay comentarios:
Publicar un comentario