La Dama del Sicòmor (25)

Quan era petit, la mare em portava sovint al terrat de casa. Abans, fa més de quaranta anys, els terrats de les cases eren un lloc de trobada de les mares, els pares eren a la feina, i feien petar la xerrada mentre esteníen la roba als estenedors de plàstic que anaven d’una paret a l’altre, fent un xic de panxa, del pes que havien sportat durant molts anys.
Mentre les dones s’ajupien per agafar les agulles de fusta dels cabassos, i amb les mans rosades i curtides d’haver fregat una bona estona els llençols bruts, s’explicàven aquelles coses que els passava a casa, que els marits no prenien com importants, i que necessitàven treure del pap per fer més passador el dia.
Eren aquells moments, si no era dia d’escola, que els vailets aprofitàvem per córrer amunt i avall del terrat, des d’una barana a l’altra, empaitant-nos, o jugant asseguts a tombar "cromos" de futbolistes reconeguts.
En altres moments, però, la mare pujava sola, i jo l’acompanyava amb el cabàs replet dels llençols amb olor a net, i m’havia d’entretenir sol. Com que no hi havia cap casa amb més pisos que la nostra, mirant de cara al sud, podia contemplar la muntanya de Montjuïc, amb el seu castell al capdamunt, i les atraccions del gran parc que donava vida, cada cap de setmana a centenars de barcelonins i barcelonines. En una part d’aquest parc hi havia una nòria. A mi sempre m’havia impressionat la noria. La seva alçada, els colors, la il.luminació nocturna els dies festius, engalanada amb un seguit de bombetes de diferents colors, que enlluernava el ja de "per se", cel tèrvol d’una Barcelona que havia iniciat feia anys, un creixement desmesurat, i una gran activitat industrial que pol.lucionava força l’ambient.
Podia estar estones i estones mirant la nòria. Cada vagoneta era d’un color diferent, i cada volta que feia era com un esclat de joia pels qui hi seien. Podia sentir perfectament la sirena que indicava que es tancava l’accés i que començava a rodar, mentre endevinava el mosso encarregat de l’atracció, barrar el pas dels visitants, amb una cadeneta que lligava a l’altra banda de la passarel.la de fusta, tot indicant que a la propera pujarien els deu primers de la cúa.
Al capvespre, donat que darrera la nòria només hi havia l’extensió infinita del cel, els colors preníen força, i les voltes es feien més atractives, fins al punt de deixar-me embadalit contemplant l’espectacle inacabable de l’esfera lúdica, que marcava el pas del temps cada gir complet que feia.
La mare, curosa sempre amb la meva persona, acabava la feina i, sense dir-me res, respectava la meva observació, i es posava al meu costat, els braços recolzats a la part alta del marge de pedra enguixada, i es quedava al meu costat en silenci, absorta en els seus pensaments, decidint, possiblement què prepararia per sopar, perquè quan arribés el pare de la feina es trobés el plat a taula, i no remugués ni li fés retrets perquè estava cansat.
El món ha donat moltes voltes, infinitament més que les de la nòria. Entre altres coses perquè, fruit d’aquelles decisions que jo no arribava a entendre en aquells moments, es va decidir des de l’Ajuntament, que aquella estructura lúdica del Parc d’Atracions de Montjuïc, no estava ubicada en el lloc adequat, i en van ordenar desmuntar tota l’estructura, nòria inclosa.
El paisatge des del terrat va canviar d’un dia per l’altre. També és cert que, degut a les voltes que anava fent el planeta terra, els hàbits, els costums, i les obligacions dels homes i les dones, han anat canviant força.
Ara ja no hi ha temps per perdre mirant com gira la nòria. Segurament tampoc hi ha un sentit especial en veure girar un estri metàl.lic d’aquestes característiques, quan el desenvolupament teconològic ha creat, i ha fet entrar a totes les cases, altres estris més senzills de fer anar, i molt més engrescadors. Tampoc les mares pugen al terrat a estendre la roba i, malgrat el marit treballi i arribi cansat cada vespre a casa, no han tingut massa temps per pensar quin menjar feien per acontentar-lo. La feina ha arribat a formar part de la quotidianitat de cada persona, tant se val sigui home o dona, tant li fa si és el pare o la mare.
Amb el discurs de la igualtat, dels drets, dels avenços tecnològics, del progrés, de la millor qualitat de vida, dels majors ingressos, de la possibilitat de donar uns bons estudis als fills, de formar part del primer món, de les millores estètiques, dels avantatges del disseny, del valor de la propietat, de la laicitat, del valor de la persona individual, de la projecció professional, i un grapat d’excuses més, m’he quedat sense veure rodar la nòria, i el que és més important, sense fruir d’aquells moments que la mare, atenta i cumplidora, havia compartit amb mí des de ben petit.
I el cas és que hi segueixo pensant en la nòria. De fet, és l’atracció que representava millor la nostra vida, la nostra existència. Què faríem els humans si deixéssim de banda la nostra nòria natural? Tot gira al voltant nostre. La vida, la natura, l’entorn, és un constant gir, tot i que, a diferència de la nòria, no es tanca; potser per això la van treure del meu paisatge infantil, perquè tancava el cercle definitiu, i la vida, tot i donar voltes sobre sí mateixa, sempre acaba el cercle en un punt diferent des d’on ha començat. És més aviat com un espiral, que també giravolta incansable, però evoluciona. No m’atreveixo a dir si millora o empitjora, però repeteix el cicles vitals acabant-los en un final distint, imprevist moltes vegades per la nostra insignificant mirada, i que fa que els entorns i les circumstàncies canviïn modificant la nostra existència.
Aquest canvis, però, no són els mateixos per a tots els humans. Bé,de fet el gir i les modificacions hi són de la mateixa manera, però som nosaltres que els interpretem i els expressem de forma diferent. Els que vivim prop de la Maediterrània, sigui al nord, al sud, a l’est o a l’oest, tenim un lligam comú inevitable. Malgrat això, la realitat és explicada i viscuda des de punts de vista ben diferents. És aquest fet un inconvenient? O potser un avantatge?. No cal donar-hi gaires voltes, entenc jo, es tracta d’una realitat que caracteritza la nostra consciència humana. El nostre sistema de creences, que no ens faci por anomenar religió, tot i que en un sentit molt més ampli de l’etnocèntric concepte de que només hi ha tres o quatre religions veritables, ens fa entendre que el gir que fa el planeta, talment com la nòria, té moltes variacions, igual que els colors de les vagonetes,
Només entenent aquesta diversitat d’interpretacions, aquest concepte que no és nou, que els egipcis del Regne Antic, ja havien desenvolupat, podrem interpretar correctament el concepte de convivència. Per això van succeir-se, com a parèntesis en el temps, aquells anomenats pels occidentals períodes intermedis, que separàven temporalment els diferents regnes, com si un estigués deslligat inevitablement de la l’altre.
No és així, al meu entendre. Es tracta de l’espiral, de que quan s’acaba el recorregut d’una volta, arribem a un punt nou, diferent del de partida, que és el que fa canviar els esdeveniments i fa canviar els contextos. Els homes, simples observadors d’una realitat natual, no som ni capaços de fer que la volta sigui més ràpida, o que arribi allà on desitgem. És precisament quan ho intentem, que entrem en situacions de conflicte, i som capaços d’arribar a mostrar els nostres instints més primaris d’intolerància i de conflicte armat, provocant parades brusques en el gir perfecte de la natura, com si de sobte el mosso encarregat de la nòria, la fa aturar provocant una estrebada que fa moure les vagonetes d’una banda a l’altra i provocant el pànic als que estan gaudint del viatge circular.
En la mesura que respectem la nòria, la naftura seguirà el seu curs, el Nil mantindrà el seu cabal que incansablement dona vida a les seves lleres fèrtils, i Re, en la seva plenitud seguirà sortint per l’horitzó, potent, orgullós, brillant, d’haver arribat a tancar el cercle de la vida, després de passar unes quantes hores per les tenebres on amb Osiris, deïtat d’aquestes, i també de l’agricultura, haurà compartit la vida amb la deessa Nut, reina de la cúpula celeste, i protectora dels egipcis durant la llarga nit.
La nòria que veia des del terrat ja no roda. Era un símbol, un estri temporal que va fer la seva funció durant els anys en que va estar rodant. El que ens queda és la vida, la natura, els homes i les dones enfilats en una altra nòria, la del planeta, que gira indefinidament des de fa milions i milions d’anys, i que ho seguirà fent eternament, malgrat nosaltres, homes i dones que formem part de la pròpia esfera terrestre passarem, amb una forma o altra, interpretarem d’una manera o altre, el que veiem i creiem de la nostra existència.