La Geltrú i Vila-Nova de Cubelles

Amics, aquest escrit està molt lluny de la gran qualitat estilística i de profunditat de coneixements que demostreu els que participeu en el blog (i per descomptat els que el llegiu!), però vaig tenir el “mal cap” de fer una promesa i les promeses, em deia el meu pare, s’han de complir.

Per un programa de trobades preestablert, vaig tenir la immensa sort de rebre la visita d’alguns membres del grup que gentilment van venir a Vilanova. Com podia explicar-los què és Vilanova pels vilanovins? és maca, menys maca, lletja, interessant, poc interessant ... tot depèn de qui en parli i “del color del cristal con que se mira” .

Molta de la gent que ens visita es centra a la platja, suposo que influïts per la gran quantitat de publicitat amb la que ens bombardeja la TV. Allí, a la platja de la petita pantalla, tot sembla meravellós, fantàstic... els nois i les noies són “bollicaos” que juguen i riuen, i tots calcen la mateixa talla ... com si la platja fos el reialme de la joventut, l’alegria i el paler. Res més lluny de la realitat. La platja que tots ens imaginem en el somni de la publicitat d’un minut, és de fet, un lloc on els olors de bronzejador / protector, es barregen amb els plors del nen que no vol sortir de l’aigua mentre la mare l’escridassa, el clic-clac matxucador dels jugadors de pales, el senyor que ens trepitja la tovallola omplint-la de sorra, les picabaralles de parella que s’esbomben entre els assistents i un “solet” impenitent que crema fins i tot els pensaments....

Visc a Vilanova, i confesso que fa anys que no en trepitjo la platja ! Ja no hi és aquella immensitat blava, calma o brava, un espai que feia olor de iode, de sal marina, de brisa fresca i humida ... on anàvem a fer volar la imaginació de jovenalla, els primers pensaments profunds, i on d’amagatotis robàvem els primers petons. No ens enganyem, aquella platja ja només la podem trobar si som valents i burlem el despertador biològic que de matinada ens aferra al llit, si som capaços de llevar-nos amb el sol i anar a saludar-lo, a donar-li el “bon dia” en la intimitat del clarobscur entre el cel i el mar. És un moment molt curt perquè de seguida apareixen les brigades de neteja amb els seus “cucs de ferro” (deia en J.M. Serrat) i comença el dia i s’acaba la pau.

És per això que no vaig portar els meus amics a visitar la mar de Vilanova, els vaig dur a la Geltrú. La Geltrú és un racó encara amagat dels turistes i respectat i estimat pels vilanovins. És la llavor de la nostra vila, des d’on es va gestar el que havia d’esdevenir al cap dels anys en un nucli humà de prop de 65.000 habitants.

Si us he de ser franca la llegenda que us explicaré no l’he pas comprovat, perquè a mi ja em val el que m’explicava la meva avia a la vora del foc, i tampoc us podria dir a quina època pertany perquè aleshores, agafada a la seva faldilla, tan se’m donava quin any era quan passava la “història”, ni em preocupava el més mínim per si tant sols ens pertanyia o si potser no era més que una copia de tantes i tantes histories de les viles-noves.

La Geltrú era un antic nucli emmurallat, amb els seus carrerons estrets, cases baixetes i petites, totes ben amuntegades al voltant del castell que ocupava el senyor. A l’època, com un més dels molts beneficis que el senyor tenia sobre els seus serfs, existia el “dret de cuixa”, tot i que era poc habitual que s’exercís de manera fefaent. Val a dir que el nostre senyor no acostumava a prendre massa interès en aquests afaires, suposem que perquè com a personalitat important que era no devia tenir gaires problemes en obtenir el gaudi carnal que volia i quan volia, però ahh... vet aquí que .... (així m’ho explicava la iaia) va passar que una noieta, la més maca de la vila, es resistia a caure en la seducció del senyor perquè estava bojament enamorada d’un vailet. L’assetjament del feudal es va convertir en una diversió que va durar temps i la resistència de la pubilla va ser aferrissada, mentre la parelleta de vilatans creixia en edat i enfortien el seu amor, fins que finalment van decidir de casar-se. Ahhh, aquest moment era crític ..... calia demanar-li permís al senyor per poder-se casar i estava clar que no els deixaria fer-ho si no passava la primera nit amb la núvia..... El senyor volia jugar amb la noia i demostrar la seva superioritat i domini sobre els serfs; així que va reunir familiars i amics dels nuvis i els va dir que els deixaria casar si la noia primer s’allitava amb ell.... Ohhhhhh!!!!! Quins plors! Quin guirigall ! els xicots de la vila en grupets s’enfadaven i malparlaven contra les lleis injustes, les noies s’esgarrifaven de pensar si també elles haurien de passar pel llit de l’amo. Això no es podia permetre ! Si ara acotaven el cap mai més serien lliures i el senyor faria de les seves vides el que volgués! (com era a l’època).

A la part oest de La Geltrú passava un torrent que recollia les aigües baixants de les muntanyes i a l’altra riba una esplanada, les terres de Cubelles, on ja començaven a treballar els conreus. Els xicots casaders de La Geltrú van decidir sortir de la protecció dels murs del senyor i travessar el torrent. Allí van instal·lar les seves petites barraques i allí es van fer forts per començar una nova vida en una nova vila, Vila-Nova de Cubelles..... I van ser feliços i van menjar molts anissos!

Es clar que Vilanova també va anar creant després la seva pròpia història, com tots els pobles... però això ja no entra en el compromís que vaig agafar i la meva avia no me’n havia explicat res.

Carme Gàlvez