La Dama del Sicòmor (24)

"Quan hem deixat l'ombra salvadora, amb l'ampolla d'aigua a la motxilla, i la càmera a les mans, hem emprès el camí que recorre una lleugera baixada, protegits, ells ho creien així, per la filera d'esfinxs amb cap de boc, les banyes ben recargolades, i les potes del darrera marcant la corba de la cuixa i soportant tot el pès de la figura.
Sensació de solemnitat. M'imagino que estem arribant a un punt, a una construcció que té alguna cosa d'especial respecte a les que hi ha de l'època no gaire lluny d'aquí. Una vegada acabada la baixada, a peu pla, al peu del primer piló, la imatge encara és més majestuosa. L'alçada de les parets impressiona, i s'acaben molt amunt, en una cornisa que acabà agafant el nom d'egípcia, perquè, suposo, que es deu repetir a la majoria dels temples de l'època.
Des d'aquí el passadís central es veu, igualment rectilini, però amb una lleugera ascensió.
Entrem al primer pati i ens apropem a la primera ombra que trobem, malgrat que ja comencem a estar avesats a les inclemencies d'un Re que presiona, però no esclafa. Per uns instants hi ha un petit rebombori, i la pobre Mari, acalorada, s'ha d'asseure uns moments en un racó ombrívol per evitar que el petit mareig que li fa voltar el cap, segueixi el seu curs. No hi ha massa problema, sembla que una estona asseguda li pot anar bé, i els grup, malgrat tot, segueix el seu curs habitual.
Em va sorprendre que no anéssim de pet a la sala hipòstila, la gran sala per excel.lència, la bellesa màxima d'aquest temple segons els llibres de text dels nostres batxillerats, i de molts reportatges que corren per les diferents cadenes de televisió. Però no; no és aquest el nostre destí. El temple de Karnak és quelcom més important que una sala decdorada amb motius jeroglífics, amb una estructura majestuosa i una alçada considerable. No podem oblidar que estem a l'Egipte Antic, milers d'anys abans de Crist, marca històrica que sembla ser l'únic indicador del temps a occident.
A mà dreta, amb el sostre descobert, ens espera el temple de Tutmosis III. I doncs, Karnak qui el va fer? Ja ens ho havia avançat en Josep a l'autocar, i fins i tot el dossier ens dona unes quantes explicacions de les diferents fases de cosntrucció, i de diferents faraons que hi vàren participar.
Efectivament, estem a l'interior d'una estructura religiosa, de culte a Amon, el capdavanter de la tríada tebana, i que a més a més és una mostra dels diferents esdeveniments que varen anar succeint-se a llargs de diferents dècades. No hi ha un cosntructor de Karnak, no hi ha un sol estil al temple, no hi ha una uniformitat arquitectònica en tota l'estructura cultual. És un seguit de les diferents manifestacions, dels diferents faraons, de les petites variacions en els cultes. Només hi ha una cosa que unifica tot el conjunt: el misteri d'Amon. El seu culte, la seva veneració, l'haboitacle que contenia la seva imatge, invisible per al poble, i només accessible al summe sacerdot que, segur del seu poder i del seu privilegi, guardava gelosament el gran tresor de la figura que representava al déu.
Em van sorprendre les diferents "capelles", les diferents sales de culte; fins i tot l'espai destinat al descans de la barca, medi de transport celestial per excel.lència, però que també necessitava el seu descans i les seves oracions rituals.
La barca, una representació que ara veurem molt sovint, havia estat des del principi de la cosmogonia egípcia antiga, era el gran medi de transport; Nil amunt i Nil avall, o a través de la cúpula celeste, per anar del més enllà cap a l'infinit gronxant-se suaument engtremig de les onades estelars d'un univers ordenat.
No eren els únics déus que existien al planeta. Ells però, els egipcis, ho desconeixien, i tot i que ja eren conscients en aquesta època d'habitants d'altres terres més enllà de la península del Sinaí, no sabien que altres déus, eterns també, protectors dels pobles del caos, i per tant també garants de l'ordre, atravessaven el mantell de Nut, però a cavall, o muntats dalt d'un carruatge. Els pobles de l'Àsia Central, els altaics entre altres, també teníen creences on la dualitat era un concepte important, i on el caos era el gran perill. Per això els chamans, els únics que podien posar-se en contacte amb el més enllà i amb els esperits, marcaven les pautes de conducta i ajudaven a mantenir els rituals específics per evitar que tot acabés en un no res.
Karnak, però, era diferents. A la mateixa alçada, perquè tampoc podem desigualar el nivell d'evolució, ni la culturització d'uns i altres pobles, els egipcis teníen tant interioritzada les seves creences i els seus símbols, que eren capaços de construir quelcom semblant a Karnak, i mantenir-ho viu malgrat els faraons canviessin, i les condicions socials variessin amb el pas del temps.
El Nil feia la seva feina. Els donava, ja ho he dit tantes vegades, l'exemple de desplaçament i de continuitat, que marcava la pauta, el ritme cultural d'un poble que vivia a la seva llera.


Mique