La Dama del Sicòmor (23)

Aquest migdia he rebut una trucada a la feina d’un failiar molt proper. Per l’hora i la persona que era, ja he suposat que m’havia de comentar alguna cosa diferent a les que habitualment parlem.
Efectivament, com en certa manera ja es temíem, la seva amiga de l’ànima, des d’adolescent, amb la que havia compartit els moments més íntims de la seva vida particular, ha mort a primera hora del matí. El dia 16, precisament el de la seva onomàtica, ens ha deixat definitivament, víctima d’un càncer traïdor que, descobert fa molt pocs mesos, no havia tingut cap pietat de la major part dels òrgans vitals del seu cos encara jove, just passats els cinaquanta anys, i amb l’esperança estadística de mantenir-se actiu encara uns quants més.
La meva cosina sanglotava per telèfon. No ha `pogut evitar aquella veu trncada i interrompuda per les llàgrimes i la respiració alterada, de la tristor i la ràbia dels fets.
Tota la vida amb ella, Miquel – em deia entre plors – tota la vida compartint els secrets, els comentaris dels primers amors, de les desavinences adolescents amb els pares, dels problemes amb els companys de feina; les sortides juntes de vacances, els menjars compartits amb la meva família… Tota una vida juntes i ara ja ha marxat
Des de l’altra banda de l’auricular jo l’he animat a tranquil.litzar-se, i a esplaiar-se, a treure tot el neguit que porta entortolligat a l’estómac, i que l’oprimeix el diafragma impedint que la seva respiració sigui acompassada i normal. Ella ho fa. De tant en tant es fa un silenci i l’endevino tapant amb la mà el mòbil, per evitar que senti el seu plor angoixat. M’espero pacient a que torni a parlar, deixo que el silenci ens mantingui comunicats, com si els dos, sense dir-nos res, ens comprenguem i ens abracem ben apretats per transmetre’ns aquesta força que dóna el contacte humà malgrat la distància.
- No és perquè se n’ha anat que estic trista – em diu – és per l’aspecte que tenia els últims dies, per la degeneració del cos que he observat i que m’ha deixat una imatge molt desagradable…
Quan he penjat el telèfon, no he pogut estar una estona sense fer res, reflexionant sobre el que acabava de viure. He tancat la porta del despatx, he dit que no em passessin trucades i, assegut a la meva butaca, m’he quedat mirant per la finestra una bona estona, reflexionant, amb la mirada perduda, i evadint-me del meu entorn per uns minuts.
Ara ja fa temps, vaig conèixer una persona que sempre em deia que quan tingués moments com els d’avui, de tristor, de necessitat d’evasió momentània, em fes venir al cap alguna imatge o algun fet agradable.El cert és que des del primer moment li vaig fer cas, i no m’ha anat pas malament.
Per uns instants he recordat el viatge de l’estiu passat a Egipte. La mort i els sentiments van ser un dels nostres companys de viatge, donat que si una característica especial tenien les nostres visites, era la contemplació de l’expressió constant del món funerari, i dela concepció de la vida i la mort que els habitants de la conca del Nil van mantenir durant tres mil.lenis com a mínim.
D’entrada he pensat que en l’essència no han canviat tant les coses. La meva cosina em parlava de la imatge, de l’última imatge que s’emporta de la seva amiga, com un motiu de decepció, o de tristor profunda. I clar, ben mirat podem trobar-hi una bona analogia amb la creença, no amb l’obssessió, de momificar els cossos un cop finits.
L’aspecte d’un difunt és important, o com a mínim li donem certa importància. Quan exposem el cos d’un familiar mort al tanatori, el presentem arreglat, amb un bon vestit, amb les mans creuades sobre el pit, i amb la cara degudament maquillada, per així transmetre la sensació que se’ va cap a un altre món bé, com si hagués de participar en un cerimònia de presentació o recepció, com aquell que va a una entrevista de treball i vol donar bona imatge.
Però el tema important no és aquest. Quan la meva cosina em diu que la seva tristor és per l’aspecte, em dona per entès que ella la recordarà sempre, i que la mantindrà en el seu pensament mentre sigui conscient dels seus actes; i aquí és on hi ha la transcendència del concepte de la mort.
Els egipcis no es prenien les molèsties de seguir tot el procés de momificació com un pur tràmit de revestir de bellesa l’aspecte del faraó. Quan deixaven que el desert i el sol fessin la feina de mantenir el cos en unes certes condiciones, per després aplicar les substàncies determinades que asseguraven que la mòmia quedés en un estat semblant ala perfecció, estaven seguin un pur ritual, un més de tot el seguit que havien fet durant la vida d’aquell ser suprem, per tal de garantir la seva eternitat.
El pas de la vida a la mort no era, per aquells homenets habitants de la llera del Nil, un fet tràgit, ni una desgràcia insuperable; senzillament era una etapa més del seu quèfer quotidià, un graó més de la seva existència.
De ben segur que quan un familiar, o un faraó, moria, els egipcis ploraven, i estic convençut que sentien la pèrdua profundament, i trobaven a faltar la presència física del difunt. Però per altra banda, “sabien”, així ho havien après des que tenien un de raó, que seguia “viu” al seu voltant, i hi parlaven, feien una trobada familiar propde la seva tomba, i, segons he pogut llegir en algun text, li demanaven consells sobre temes quotidians relacionats amb la família.
Aquesta és una de les grans diferències de concepte entre aquells egipcis ancestrals, i la nostra concepció actual de la vida i de la mort. El concepte d’eternitat, el de que formem part d’aquesta natura que ens envolta, de que som una peça més d’aquest meravellós engranatge que és el planeta, del que depenem , i del que en som responsables. En un dels llibres que he llegit de Frankfort, un historiador que es fa molt entenedor en temes egipcis, s’expessa la idea de que la mort del faraó afecta sempre a dues generacions, el pare i el fill. El pare que segueix el seu camí per retrobar-se amb els estels, i el fill (o el successor), que parla amb el seu pare i li demana els primers consells sobre aspectes referents a les terres que ara haurà de guiar en l’ordre perfecte.
Aquesta sensació de normalitat en el trànsit senzill, natural i necessari a la vegada, de la vida a la mort, com un pas més en el procés de l’existència, em va captivar des del primer moment que el vaig descobrir. Mentre hem estat per la zona de Saqqara i Giza, n’he estat conscient, i he pogut veure i entendre moltes de les expressions funeràries fonamentals del món egipci antic. Però és ara, des del balconet de l’hotel, contemplant el pas incansable de l’aigua, la franja verda que la separa de l’austeritat de la muntanya tebana, i el record de les primeres imatges de l’arribada de nit, amb la visió il.luminada del temple de Luxor, que m’adono que la transcendència d’aquest concepte funerari vital era molt més important del que em pensava. Aquí però, les formes canvien. Precisament perquè la importància del mont funerari és tan essencial, puc endevinar un increment de la religiositat, i una major presència de construccions destinades al culte, a Amon i a la seva tríada, així com una relevància de la funció del temple i dels sacerdots en tota la ritualitat de la vida quotidiana dels vilatans.
Tant se val, des del balconet de l’hotel, o des de la finestra del meu despatx. El lloc no ens ha de permetre perdre la visió de les coses, ni ens ha de privar fer volar la imaginació, i deixar que els sentiments es desplacin d’una banda a l’altra, com les gavines que veig des del balcó de casa a Barcelona, es deixen portar pels diferents corrents amunt i avall per arribar al seu destí.
La meva cosina s’eportarà a la seva amiga de l’ànima amb ella allà on vagi. Els egipcis vivíen sempre amb aquesta idea, però anaven una mica més enllà, segurament molt més enllà, i creien en l’eternitat.
De fet vaig parlar quan em referia a la piràmide graonada de Djoser, del primer símbol d’eternitat: la pedra. Ara puc afirmar que el segon símbol d’aquest concepte és la momificació, i com diu H. Frankfort, encara n’hi ha un tercer, però encara no l’he descobert i ja el comentaré quan ho faci.