"Aquesta era una de les visites que amb més ànsia esperava. Tots els comentaris que havia rebut de companys, amics i coneguts, em parlaven de la sala hipòstila, i jo, sense saber massa bé què era, tenia moltes ganes de poder-la visitar. La intenció era bona, però jo desconeixia, fins a pocs dies abans d'arribar aquí, a la zona de Luxor, que les visites habituals es fan des dels creuers durant un període reduït de temps.
Després de passar el "control" habitual de tickets, i acabar de passar comptes amb en Hamdy, em dirigeixo a l'única ombra que hi ha en tota l'esplanada, no recordo de quin tipus d'arbre era, però en definitiva era l'únic punt on podíem deixar de sentir les lloses d'alenades calentes que ens queien al damunt.
Educat , he estat escoltant el que ens explicava en Josep; però la meva curiositat, xafarderia segons en quins moments, m'ha obligat a girar la vista, sense deixar d'escoltar, i mirar de front, cara a cara el gran temple d'Amon.
El primer contacte, només visual, amb aquesta construcció mil.lenària m'ha deixat a la retina un conjunt complex de roques, estructures i figures, castigades pel pas del temps, i reduïdes a una exposició, simplement interessant, de l'activitat realitzada en un temple de l'Egipte Antic.
Però el segon exercici, el de fer passar la imatge invertida que queda al fons de l'ull, fins a les neurones de la imaginació, i de la construcció del raonament, m'han portat a descobrir l'essència de la vida dels ciutadans de l'època, un dels pilars més importants de les creences a partir del Regne Mitjà.
El temple, cobert, tal com en orígen havia de ser, és un ampli recinte que interpreta al món, a la vida i a la mort en tota la seva plenitud. L'avinguda d'esfinxs, amb dues fileres milimètrimcament alineades a banda i banda, entre el símbol i la protecció, en forma de boc altiu i perenne, convida a arribar a l'entrada principal. A partir d'aquí, passat el primer piló, engalanat amb els màstils i les banderoles subjectades des de les "finestres" que hi ha a ambues bandes, un corredor, rectilini, que xucla cap a l'interior del recinte, indica que el camí és molt senzill, que el recorregut, similar al de la nostra vida, porta fins al misteri més ben guardat, el de la imatge d'Amon, del déu, del que vetlla per l'equilibri de totes les forces per mantenir aquesta terra ferma i viva.
Malgrat semblar que és un recorregut senzill, i la complexitat està en els diferents racons, la impressió que m'emporto és ben al contrari; és a dir, la complexitat està en entendre aquesta longitudinalitat, aquest recorregut misteriós, en comprendre perquè s'estreta i fa una lleugera pujada cap al final, de manera que la naos, el punt culminant del temple, queda per sobre de totes les coses, i aïllat de la terrenalitat, donada la seva eterna omnipresència. La resta, els diferents racons, les diferentes sales, són senzillament els rituals, els passos a seguir, les activitats a realitzar per seguir el "recte camí", com diu la Bíblia, per aconseguir els favor de la deïtat, i en resum la felicitat que havia de dur als homenets egipcis de mig cos descobert, cap a l'eternitat.
Deixant de banda els comentaris inicials, oblidant la ironia inicial, en aquests moments, a l'ombra de l'arbre, escoltant l'explicació, sento les ganes immenses d'entrar, de barrejar-me amb l'ambient, de conviure amb aquest cúmul d'història, de sentiments, símbols i creences, que s'amaguen darrera d'aquest impressionant primer piló.
Per uns instants he recordat d'on venim. Seguim estant a Egipte, el Nil, Re, i la terra roja i negre en segueixen éssent la base, però alguna cosa és diferent, va ser diferent en el seu moment, perquè les estructures de culte i funeràries havien canviat d'una manera radical.
Això és bonic, això és bò. Ni millor ni pitjos, senzillament, forma part d'aquesta evolució del planeta, de l'home, de la cultura, dels símbols; però també fent pensar que no tot és definitiu, potser el que fem amb les nostres mans, el que construïm, el que creem, és temporal o fugisser; el que sí que es manté, canviant les formes, i adaptant-se als conceptes és l'home, que en un inici tampoc era com nosaltres.
Karnak, un dels temples més visitats per excel.lència, és un llibre tancat davant nostre, del qual n'hem d'obrir la tapa aquest matí i, una vegada llegit el pròleg, endinasar-nos en la seva lectura llarga i profunda, que ens faci meditar".
Miquel
No hay comentarios:
Publicar un comentario