La Dama del Sicòmor (22)

De bon matí, a l'hora que estem acostumats que a Barcelona ens arriba el sol als balcons, a Egipte, a Luxor concretament, ja fa estona que l'astre governa.

Obro de bat a bat la finestra de l'habitació, i davant meu se'm presenta un espectacle nou per mí, diferent, agraït, i exquisit.

L'amplada del Nil és considerable. A aquesta hora encara es manté un tò blavós, brillant, donat que no hi ha onades, i que dona la impressió d'una gran massa aquosa que es va desplaçant lentament, al ritme que sempre ho ha fet, mostrant-se altiu i serè davant dels ulls d'un novell com jo. La Mercè està encantada. L'apassionen els rius, ja siguin de gran fondària, o bé rierols del Pirineu; el cas és que allà on anem, si té oportunitat d'observar-los, s'hi entreté una estona i els contempla complaguda. És l'aigua, font de vida, de riquesa, de "prosperitat" en un món on el capitalisme, més o menys aressiu, prima la producció davant de l'anar fent per viure. Una de les fonts de riquesa del país, actualment, fou en el seu moment una de les vessants més venerades de la natura.

Mirant a trenc d'alba el Nil, em puc imaginar perquè bona part dels actes funeraris començaven amb el transport del cos del faraó en la seva barca riu avall. Segurament també entenc que, fent treballar la imaginació, s'ingenyiessin sistemas de transport basats en les barques, por portar pedra i materials d'una llera a l'altre o d'un "nomus" a l'altre.

La vista, però abasta molt més que el riu. Precisament l'alçada de l'habitació permet observar molt més enllà, i apreciar la tricoloritat del terreny, passant de llarg la franja verda, conreuada, viva d'arbredes de palmeres autòctones, i d'altres espècies arbòries, i arribar a l'aridesa del desert i dels propers altiplans de la Muntanya Tebana .Des de l'alçada d'un egipci antic, en un punt de mira molt inferior del nostre, i sense la possibilitat d'enfilar-se al segon o tercer pis de l'hotel, des d'aquesta banda es deuria veure el Nil, com a primera línia que marcava el territori, la fertilitat de la llera contrària, i per sobre de tot, comsortint del no res, i amagant un desert feréstec i agressiu, el cim més alt de la muntanya, que, curiosament, té aquest aspecte de turó enfilat sobre la carena que, segons les seves creences, podia semblar a qualsevol habitant de Tebes, una representació simbòlica del fet primordial, d'aquellmontícul que sorgí de les aigues, i que va ser l'inici de tot l'ordre còsmic.

Però el que sí sobta d'entrada, o en tot cas crea una altra sensació de diferència després de tot el viatge a través del wadi, és que no hi ha cap piràmide. Com és possible? es pregunta el visitant curiós. Què ho fa que en un territori diferent, tot i estar conectat física i espiritualment, amb la zona de Saqqara, els símbols, les imatges, les estructures que fins ara hem vist, i comencem a endevinar, tinguin poc a veure amb el que hem observat fins ara.

Certament l'essència cultural no ha canviat. La religiositat, els rituals, i les creences es mantenen, però sí que és cert que a partir d'ara certs conceptes canviaran, de la mateixa manera que ho fan els contextos, i els habitants, potser amb la gran influència dels summes sacerdots, i la necessitat de canvis en certes estructures, modificarn part de l'imaginari egipci, traduïnt aquest canvi en una sèrie de manifestacions religioses i cultuals, que es feran més complexes, i faran un gir important, de manera que el sol, Re en definitiva, seguirà éssent essencial, però la terra, el subsòl, el culte ctònic prendran molta més relevància i canviaran la direcció de les estructures de culte i funeràries.

Re ja no serà una de les úniques referencies essencials. A partir d'ara Osiris entrarà en escena amb força, i Amon prendrà un protagonista imprtantíssim. Mentuhotep, Amenhotep... noms faraònics que passen més desapercebuts en els llibres de la història que ens fan aprendre a occident, tenen la seva importància, perquè estan anunciant una nova concepció religiosa, i el culta a Amon passa per davant d'altres actuacions, i serà la figura cabdal,misteriosa, però bàsica de l'època de la brillantor tebana. Només els anars i venirs dels vint anys que durà l'aventura d'Akenaton, del que en parlaré en propers capítols, trencara una de les etapes de més esplendor de tot l'Egipte Faraònic.

Tanco el balcó i deixo elspensaments a la motxilla. La curiositat, i la il.lusió de veure el temple de Karnak, poden més que la curiositat i el paisatge, i a més a més m'obsessiona no arribar tard a esmorzar per evitar retardar la sortida de l'autocar.

Miquel