"Pensar és gratuït. Pensar, però, porta sovint a treure alguna conclusió, i a poder arribar a entendre algunes situacions.
Ara escric aquestes ratlles, però no sé ben bé els moments que m'han vingut les imatges, ni les estones que m'han fet reflexionar. El cert és que des del dia que vàrem visitar la piràmide Romboidal, vaig quedar impressionat per alguns aspectes de la seva construcció; així com del temple de culte al fararó Snofru.
La construcció en sí, i els detalls de perquè té aquesta forma, diferent de les que l'envoltaven, no em preocupa en excés. Com que a més a més sembla que no està prou clara la realitat de la forma romboidal, no hi he dedicat massa minuts, només aquells necessaris per recordar com anècdota una forma curiosa i diferent, que sempre és interessant de conèixer.
Però lluny d'aquestes anècdotes formals, recordo que em va impressionar molt la perfecció de l'execució, així com la possibilitat de que a mig construir, s'hagués de canviar la inclinació de les arestes, i s'acabés l'obra, d'una manera o altra amb aquesta simplicitat majestuosa de línies rectes i refinament d'acabats.
Peuplantat davant d'una de les quatre arestes, no vaig poder evitar quedar-me una estona contemplant la imatge. Primer el contrast de la pedra, amb el seu color sorrenc envellit pel pas dels segles, amb l'infinit blau intens d'un cel orfe de núvols, i el reflex dels braços de Re que enlluernen la vista, malgrat les ulleres de sol, al donar llum a la construcció eterna. Cap museu d'art, pagués el que pagués pr una exposició, podria transmetre tanta bellesa a la vegada, amb la intensitat que ho fan els tres elements que he esmentat abans.
Després, un cop s'ha fruit de l'espectacle, del quadre extàtic, hom pensa quina tècnica deurien aplicar aquells homenets, que es creien habitants de l'unic món que hi havia a la terra, i amb quines eines treballaven. Sens dubte cap manual els va donar idees, ni indicacions de com arribar a aixecar tant magnànima construcció. Només el seu aprenentatge, explicat de pares a fills, la investigació rudimentària de petits intents d'obres menors, i quatre eines fetes amb el "sentit comú"; acompanyats dels càlculs de geometria i altres tècniques que ara en diem ciències matemàtiques, astrologia, ...; només aquesta base de coneixements, va permetre aixer la piràmide Romboidal.
Si no recordo malament en Josep, en una d'aquelles expressions que nosalres li recordàvem que "escombrava cap a casa", va fer el comentari de que "gairebé tot estava inventat. No m'atreveixo aquí a reafirmar-m en aquesta posició, bàsicament donada la meva falta de coneixement, però sí que penso que poc hem innovat en alguns aspectes des d'aquelles èpoques ancestrals. Una altra cosa és que volguem reconèixer aquest fet, i ens agradi, consolidant la nostra història, la història occidental, recordar qui i quan van inventar un o altre aparell, una o altra tècnica per realitzar segons quines tasques.
I perquè aquesta obsessió en la perfecció, i en la exactitud de les construccions? La resposta la tenim al peu mateix de la piràmide, on unes restes de tovot ens deixen endevinar el que va ser el temple de culte de l'únic faraó que va ser recordat, i per tant venerat religiosament, al llarg dels res mil anys aproximats de la vida de l'Egipte Faraònic: Snofru.
No és ell qui fa aplicar les tècniques. No és ell qui inventa o qui renova la manera de treballar buscant aquesta perfecció majestuosa. És el fet de que una piràmide és la tomba del faraó, en defnitiva la tomba del déu que ha guiat els destins del poble, i ha mantingut l'ordre al món, durant el seu regnat. I per tant, els homes que habiten aquesta terra han de correspondre amb el mateix ordre, amb la mateixa precisió que el seu rei, el déu, oferint-li entre tots la millor de les construccions possibles.
Només aquesta creença en la deitat del faraó, pot explicar la magnitud del que vaig contemplar, la precissió i perfecció d'aquesta aresta que es difumina entre la roca i el cel, enre el color sorrenc i el blau celest, de la mateixa manera que el faraó passa una línia, molt similar a l'aresta, per seguir la seva vida, ara lluny dels humans, la imatge sorrenca, i entre els seus correligionaris, deus eterns que es confonen amb la blavor del cel net i pur d'un dia qualsevol, i que només es deixen veure de nit, quan Re travessa les tenebres, brillant, exultants i orgullosos dels habitants que els estan oferint culte constantment.
És possible que haguem millorat tecnològicament, i que ara sigui més fàcil fer una construcció. o cada vegada necessitem menys mà d'obra i fer menys càlculs manuals per seguir aquesta cursa, per a mí fora de lloc, a vure quina ciutat té l'edifici més alt. Però hi ha una cosa que ha canviat, i que, al meu entendre, occident ha deixat masa de banda. En cap de les construccions que fem actualment, se'ns passa pel cap construir-hi un petit temple per a la veneració. No passa res, no em sembla malament, els contextos van canviant, però l'home, la seva essència, la seva consciència, és la mateixa ara que fa cinc mil anys. Possiblement una de les coses que més ha canviat és el sistema de creences, i en conseqüència, ens falta la cohesió, la necessitat, i la voluntat de treballar com ho feien els egipcis del Regne Antic. No he dit que no en tinguem de creences, però no és casual la crisi econòmica, ni que se'ns esfondrin edificis sense massa antiguetat. Us imagineu que passarà d'aquí a tres-cents anys, fixeu-vos, només tres-cents anys amb l'esplèndid Camp Nou a Barcelona, centre de culte quinzenal?
La història està repleta de fets i de canvis provocats per una normal, crec jo, necessitat d'evolució entenent-la com a adaptació al medi. No som millors ni pitjors, però es possible que la religió, aquest sistema de creences del que parlava fa uns moments, ens estigui passant factura. Les nostres concepcions actuals a occidents són fugisseres, no van més enllà del benefici a curt termini, per a una glorofocació personal, o per un guany econòmic momentani. És així, no es pot dir que sigui dolent, però ens costa, sobretot a l'occident "amo i senyor de totes les coses terrenals", poder enreveure en la llunyania, la possibilitat d'avançar cap a una societat més equilibrada que passa, d'una manera o altra, per tornar a conceptes de creences més interioritzades i a més llarg termini.
Mentrestant Snofru se'ns mira satisfet. Ell sí que pot estar orgullós. Tres mil anys és un període més llarg que el portem comtabilitzat a occident des de l'era cristiana. Us imagineu quina satisfacció personal deu sentir? O potser està angoixat perquè veu que l'ordre que ell vaa judar a mantenir a canviat de formes? No ho sé pas, peròcada vegada que recordo la imatge del petit temple al peu de la piràmide Romboidal amb l'aresta perfecta, penso en el treball d'aquells homenets creients i en la vida del faraó: en definitiva en l'eternitat.
Miquel
No hay comentarios:
Publicar un comentario