“La caravana automobilística ja s’ha posat en marxa. Al davant un vehicle de l’exèrcit egipci, un 4x4 desfassat, on un grup de soldats amb les cassaques mal posades, obren camí a la vegada que, això ens han dit, tot i que no ho sembli, vigilen que no hi hagi cap interferència, ni cap intervenció de tipus terrorista que pugui afectar als turistes. Al darrera hi va un altre vehicle de les mateixes característiques, i que tanca la comitiva de tres autocars i quatre furgonetes, tots i totes repletes de turistes, tots mig endormiscats.després del bany a la Mar Roja.
Tots els autorcars?
No! N’hi ha un que resisteix!
A l’autocar que condueix n’Osman, un home amb samarreta de ratlles horitzontals, vermelles i blanques, micròfon en mà, incansable, i un estusiasme d’aquells que fan mantenir la ment desperta als oients, fa un resum escuet de la zona per on estem passant.
Haig de dir que, malgrat les precaucions de seguretat que es prenen, en cap moment he sentit cap neguit per si hi havia algun perill en concret. Tampoc em dona cap garantia de seguretat els dos cotxes que ens custodien, donat que en cas d’alguna actuació ben organitzada, per part d’algun grup experimentat, no crec que hagués tingut massa problemes en dominar la situació.
El paisatge canvia completament del que hem vist fins ara. Segueixo amb la sensació d’haver entrat en una altre territori ben diferent, com si ja haguéssim deixat enrera les piràmides i tot el seu entorn espiritual i cosmogònic. De fet, i en part és així, encara no sé què trobarem al final d’aquesta carretera, però molt em temo que, tot i mantenir la coherència cultural i vital de l’època faraònica, entrarem en una altra dimensió ben diferent.
L’asfalt és bò. Sembla que a l’hora de facilitar els recorreguts dels turistes s’afanyen i es posen al dia amb certa facilitat. Tot sigui pel bé de les arques del govern ( o dels governants). L’aspecte dels terrenys que observo a través de la finestra de l’autocar és molt específic. Per una banda seguim el tram asfaltat que segueix la plana, que serpentej
a entre rocallams, i muntanyetes absolutament verges de vegetació, donant un aspecte àrid, sec, i dur a tota la zona.
Però és curiós com anem corrent sobre el plà llis i sorrenc, que s’acosta, ara més a prop, ara més lluny, a la muntanya, i de sobte, sense més canvia el color i s’aixequen les muntanyes, com si estiguessin posades artificialment en una enorme esplanada sorrenca, com en una maqueta.
Em recorda, tornant al meu país, les valls extremadament planes de la Garrotxa, una zona volcànica on, més de dos-cents volcans van deixar anar una quantitat important de lava, que va anar baixant pels vessants, i que un cop solidificada va crear diferents valls extremadament planes, on és molt plàcid fer-hi una passejada.
És curiosa la comparativa entre aquestes dues zones. Ara, el Wadi Hamammat, el recorregut més curt des de la Mar Roja al Nil, és desert muntanyós, erm, on la vegetació n’és absenta, i la fauna, fora d’alguna espècie d’insectes, aràcnids, o rosegadors que s’han adaptat a les temperaturas, són ben escasses. En contrast la Garrotxa, és una de les zones més humides, riques en espècies vegetals, plena de vida animal al subsòl i a terra ferma, i amb racons encara força verges de turistes.
Si fem un esforç, i intentem retornar uns cinc mil anys enrera, veurem com possiblement les tornes canvies, i les situacions possiblement eren bn diferents. La zona volcánica segurament estaba força deshabitada, i la rigurositat i duresa de les altes temperaturas, no permetien la bondad actual. En canvi, aquest pas, que rep el nom de wadi perquè és un riu que s’ha assecat, era poblat per petites arbredes, i permetia certa habitabilitat als egipcis, fins al punt de que servia com a ruta de comerç entre la Mar Roja i el Nil. Més ben dit des del mar fins a la ciutat de Koptos, el nucli urbà que dominava comercialment aquest nomo de l’Alt Egipte.
Al cap i a la fí, els cicles naturals segueixen el seu curs. Si bé, però, ens ho hem de mirar des d’una perspectiva realment histórica, del pas del temps, de temps realment antic. No ens serveixen de gaire les reflexions de fa dos-cents o tres-cents anys, per entendre l’evolució dels llocs i dels països; cal anar milers i milers d’anys enrrera, per comprendre que, entre aquestes muntanyes desèrtiques, puguin trovar-se en l’actualitat, una gran quantitat d’esteles amb noms i representacions d’animals que podien poblar la zona aquelles èpoques. En resum, que hi havia vida, i que en conseqüència l’home hi va deixar la seva empremta.
També és ben cert que si no hi hagués hagut una certa font d’abastiments, o de riquesa, el comerç hagués estat menor a través d’aquest corredor. Però les canteres de pedra, de basalt, d’alabastre, però sobretot de pedra calcària i sorrenca, van donar moltes possibilitats de produir i comerciar amb la matèria prima que servia, sempre amb la concepció religiosa de rerafons, per a les construccions més emblemàtiques de la zona de Tebes.
Actualment Luxor és el nom que substitueix la Tebes exultant de les èpoques més brillants i riques de tot el cicle faraònic egipci; però això no li dona l’opció de ser la ciutat més important econòmicament parlant. Al sortir del wadi, arribarem a la ciutat de Quena, la que regenta la categoria de capital de la provincia, malgrat no tenir cap resta histórica transcendent, però sí tenint una bona activitat comercial i económica.
Se’m fa difícil veure la vida que trancorria quatre mil anyes abans. Però amb una mica d’imaginació puc veure els petits arbres, i homenets amb el tors destapat, cuidant bestiar, i aprofitant la fusta de tecaque després, un comerciant amb escrúpols o no, com sempre ha estat, li compra per portar-la cap a Tebes i oferir-la als arquitectes o mestres d’obres de les grans construccions. I dic que se’m fa difícil, donat que se’ns a ttransmés sempre, des dels mitjans de comunicación, o des del cinema, una imatge ben diferent del món àrab i dels deserts.
Recordo de petit pel.licules en blanc i negre, on una “expedició”, normalment de components anglesos, amb un señor amb “salakov”, i una dama amb barret i ombrel.la, feien un recorregut semblant al nostre amb tota tranquil.litat. Això sí, escortats pel davant i pel darrera per un bon grup de fornits servents armats, a l’agüait de qualsevol incidencia. El que segueix no variava massa, de sobte, a la carena d’una de les muntanyes, un cabdill àrab, muntant un excel.lent cavall negre de raça ben pura, el feia aixecar les potes del davant, i blandint un sabre enorme, corvat, i amb la punta bífida, donava l’ordre, inexcusable, diligent i definitiva, d’entrar a l’atac.
El desenllaç podía ser de maneres diferents, però tòpicament eren escenes de sang i fetge, on els caps corríen amunt i avall, i els crits de joia esclataven quan dos dels jenets atacants, duien entre les dues montures, un cofre enorme amb les joies i el material de valor de l’expedició. A tot això, la dama era especialmente protegida pel seu marit i els dos o tres guardians de més confiança, a la vegada que no parava de fer esgarips a tort i a dret, esglaiada pel perill que li venia a sobre. Molt probablement, formaría part també del botí, i passaria a formar part de l’harem, aquest grupúscul d’esclaves, ens deien, que vivien tancades i amargades a la voluntat del seu amo,poderós i extremadament malèvol. El seu aspecto, el del cabdill de la tribu, era el d’un guerrer fornit, engalanat amb xil.laves llüents, un turbant que li donava poder, ulls ben negres, la cara afinada, i una barbeta punxeguda que li donava un aspecto ferotge i estremidor. D’aquesta imatge, el pensador del psicoanàlisi, aquell home de d’aspecte centreeuropeu i barba blanca ben retallada, anomenat Sigmund Freud, en deia “projecció”, com una manera de fer arribar la imatge que volem transmetre, des d’un punt de vista cultural, de l’”altre”, del que considerem inferior i en mostrem les característiques que més rebuitg ens proporcionen als occientals.
Fixeu-vos que n’és de diferent que ens expliquin les coses, a viure-les de prop, de tocar-les, de conèixer-les a través de l’experiència i de la vivencia. I em ve al cap que encara ara, just començat el segle XXI, els europeus, els occidentals, estigmatitzem en excés a les cultures que fan les coses diferents que nosaltres. De fet, estem fent un recorregut per un país “diferent”, no “extrany”.
En fi, tot plegat aquest recorregut m’està servint per anar reflexionant sobre l’home i la seva manera d’actuar, a la vegada que aprofito per fruir de la bellesa del sol que comença a amagar-se darrera de les muntanyes, i canvia els colors de la sorra i dels petits cims. Poc a poc la penombra s’apodera del wadi, i s’incrementa la sensació que he comentat abans d’estar en un pas de transició de l’època de les pirámides a la propera. El mar ha estat com un parèntesi, important, perquè també forma part de la vida dels egipcis, que ens ha de consolidar mentalment el que hem après els darrers diez, i obrir-nos de nou els ulls per a les properes descobertes. Fins i tot he pensat en el sol, que ara ja ha iniciat el seu viatge pel món de les tenebres, no com una dificultat, o una molestia calurosa, sinó com un agradable company de viatge; de fet, comdiu un company de sobretaula de certa edat, “hem de fer com les gallines, quan el sol es pon anar a dormir, i quan surt llevar-nos”. Filosofia popular de la més básica, però en el fons elemental i seguidora de la propia naturalesa; si a més a més Re és qui dona vida, llum i força a la natura, i com a components d’aquesta als homes, hem d’estar contents de tenir-lo cada dia com a un component més del grup.
Tot acompaña, la foscor, el cansament, i sobretot que l’home de la samarreta de ratlles havia promés de no explicar gaire cosa més i s’ha assegut a la seva butaca privilegiada, i s’ha endinsat, m’imagino jo i no crec equivocar-me massa, en les seves reflexions personals, que repeteix any rera any, i que cada vegada li aporten algún valor més, o una descoberta nova.
Jo aprofito, haig de ser sincer, per fer una petita capcinada i perdre’m en els somnis particulars”.
Text i vídeo: Miquel
Fotografia: Ramon
No hay comentarios:
Publicar un comentario