"El viatge d'avui ha estat molt llarg i feixuc, però si fem un recorregut retrospectiu del que ha anat passant al llarg del dia, ens podem fer a la idea de la riquesa de tot el que ens ha passat.
A primera hora del matí, la més primerenca de tots els dies fins ara, hem sortit amb l'autocar, al mateix temps que el sol, en forma de bola de foc, apareixia darrera de l'infinit per començar a donar llum a la vida i a la quotidianitat. Em ve al cap la bellesa del creuament del l'esfera solar, rogenca i potent, ravessada pel minaret de les mesquites. Aquest punt d'encreuament m'ha recordat la Història, en majúscules, el pas del temps, i l'evolució de l'home, de les seves creences i del seu dia a dia. És com viure el retrobament de la consciència religiosa d'un poble al llarg de segles, des que adoraven a Re, omnipresent tot el dia, fins a les pregàries encarades a la Meca, com a símbol de respecte i submissió a Al.lah, Déu per nosaltres, i centre de les creences de la majoria dels habitants del país. Senzillament íntim i espectacular a la vegada.
Poc més tard he descobert el mar. Aquest contrast entre la suavitat sorrenca d'un desert auster, sec, extens i infinit amb la frescor, suavitat també, i lluminositat de l'aigua blava, oscil.lant suaument vers la terra, i amb un horitzó que marca lleugerament la corba de l'esfera terrestre, indicant també on és l'infinit. Sòlid i líquid, terra i aigua, dos elements que es complementen, en moviment consant, però en una suau armonia que relaxa.
L'experiència del dinat al vaixell, amb les visions submarines dels més privilegiats, ha estat un bon punt de trencament després de la càrrega de sol, desplçaments i visites al recorregut pel Regne Antic d'aquest Egipte tan ric en història. Ha estat com una desconexió del dia a dia, que em sembña que tots hem araït ostensiblement.
D'aquesta manera hem començat la segna part de la ruta, amb la caravana per recorregut del wadi, escoltant unes explicacions puntuals, introductòries d'en Josep, que han esta interessants. Poc després, però, aprofitant el seu silenci, la caiguda del dia, i el cansament arrossegat, la majoria dels ulls dels viatgers s'han aclucat i, durant una bona estona, hem aprofitat per reposar, tot i que els somnis han seguit viatjant per les nostres ments, ves a saber si per entre les rampes, o els corredors de les piràmides, o entre els anars i venirs de les masses de persones que ens hem creuat aquests dies a El Caire.
Però en la vida, tot el que és bò s'acaba, o tot el que és bò es fa esperar. Aquí cadascú es posiscionarà en funció de la seva manera d'entendre-ho. Jo m'apunto a la segona opció.
Poc a poc el xiuxiueig va anar "in crescendo", fins que la major part dels viatgers estavem desperts i més relaxats. Tot estava controlat, com la guineu que espera a la seva presa amagada arrera uns rostolls, hàbil, pacient, segura del seu objectiu, en Josep va esperar el moment clau per fer sentir de nou el seu crit de guerra, i el "Ial.la! Ial.la!" va recórrer tots els racons de l'autocar, activant les poques neurones que podien estar en procés d'hivernació.
A partir d'aquest moment, i amb la imatge diàriament repetida d'en Josep dret amb el micròfon a la mà, i recolzat amb el braç dret al maleter superior del vehicle, va començar el que per a mí va ser un dels moments màgics de tot el viatge d'enguany.
Amb aquella seguretat que dóna saber, i tenir assumits com a propis, les explicacions i els arguments que es donen, i també certesa absoluta que l'auditori, malgrat les hores de viatge, estava entregat al contingut i a la forma de la informació que rep; el Mestre va començar a deixar anar un seguit de comentaris, ensenyaments i reflexions que ens van encisar de manera abrumadora. Van ser dues hores del que anomeno, quan ho explico als amics, "classe magistral", a l'estil dels grans catedràtics que antigament es presentaven a l'aula i oferien els seus coneixements als oients.
No tinc concsciència de que el temps passés. Les explicacions derivaven d'una banda a l'altra, i com que el professor està tan immers en els continguts, és inevitable que faci un parèntesi per concretar un aspecte, i abans de tancar-lo n'obri un altre que tanca finalment, per poder seguir amb l'altre i, una vegada tancat aquest, proseguir amb el fil de l'exposició. De la història, a la llingüística, de l'italià al llatí, dels musulmans als egipcis del Regne Antic, preposicions, sufixes, expressions, curiositats històriques, anècdotes personals d'altres viatges, llista dels Antonins, l'orígen de la paraula Badajoz, la pujada al Sinaí, la p i la b dels àrabs, rialles, Amenhotep, Amon, Osiris, l'orientació tectònica, estones de silenci amb expectació, interès pels continguts, i sobretot l'agraïment d'un esforç realitzat per un home que viu, sent, pateix i explica la història amb una passió de tal intensitat, que fa arribar, al més incrèdul, la informació, de manera que cadascú n'agafa i n'aprofita alò que per a ell personalment és necessari.
Així ens ha passat l'última part del viatge, ja de nit, creuant la ciutat de Quena, i arribant finalment a l'esperada Luxor. Després d'un recorregut per la "corniche", a la nostra esquerra, la dreta d'en Josep, comencem a vislumbrar una de les moltes meravelles que ens depara la zona. És el moment de canviar el "xip", i deixar a Luxor de banda, per entrar de plè en la bellesa i 'excel.lència de l'antiga Tebes, ciutat rica i pomposa al seu temps, i que ara ens disposem a descobrir.
La imtge del temple de Luxor, harem com ens expliacrien més tard, molt ben il.luminada i vista a la velocitat ralentida de l'autocar no té definició possible. És una construcció coherent, és a dir, es veu on comença, on s'acaba, i el recorregut que s'endevina més ric en l'interior, però que transmet la sensació de recinte important, de culte, que segueix un procés des de l'entrada majestuosa amb el piló principal i l'obelisc, la columnata al descobert que condueix cap al seu interior culminció d'un camí que acosta al misteri final, guardat gelosament a l'última sala del recinte. El pas del temps queda reflectit en el cansament de les pedres que, feixugues, compleixen cada una amb la missió que els va encomanar l'arquitecte, que a la vegada seguia les directrius del faraó o d'Amon, que a partit d'ara serà el gran protagonista de la història.
L'eternitat, aquest concepte que no m'he cansat d'anomenar al llarg de tots els escrits, torna a ésser present en aquest primer temple que observem. Sense entendre aquesta voluntat, possiblemnt no podrem entendre res del que veurem aquest dies instal.lats a l'antiga Tebes.
Miquel
No hay comentarios:
Publicar un comentario