“Amb molta probabilitat aquest ha estat un dels desplaçaments més exemplars de tot el viatge. Havíem recorregut un fotimer de quilòmetres, teníem les esquenes encarcarades, després de més hores de les previstes dalt de l’autocar. Les ganes poden més que les forcs al límit del cansament, i la il.lusió de l’activitat que anem a fer ens empenta amb força.
Per uns instants, com si de rebobinar una cinta dels antics vídeos Super 8 es tractés, ens trasl.ladem a un món més modern, motoritzat, fins i tot m’atreviria a dir amb un cert luxe.
Davant nostre, el iot, ben ancorat es mou suaument seguint l’anar i venir de les onades que, tendrament arriben al moll, per tornar enrera mar endins.
No podem perdre temps. El retard causat per la reparació de la roda de l’autocar, ha destarotat totes les previsions horàries, que sembla han de ser bastant estrictes, donada la gran demanda que hi ha de l’activitat, i de la curiosa rigorositat que mostra el responsable del vaixell.
Pugem a correcuita, i comencem a agafar els peus d’ànec que tenen preparats, i enfilem les escales que ens porten fins a l’interior de l’embarcació. Els homes a dalt i les dones a baix; una qüestió és la confiança, l’interculturalitat, i l’altra és perdre les formes. En un altre escrit parlarem de la vestimenta de les dones musulmanes.
El cert és que recordo tot el procés amb un cert estrès, donat que el monitor té molta pressa en saltar a l’aigua i mostrar-nos els encants de les profunditats marines de la Mar Roja. Posats els peus d’ànec, un dels altres inconvenients és fer encaixar unes ulleres de visió submarina, moltes a estrenar, comprades més d’una al Decathlon, i que, o bé apreten per sobre les orelles,o la goma està massa laxa i no hi ha manera de que s’aguantin. En tot cas, són uns moments de relaxació, riure i ironia amb els aspectes que tenim uns i altres.
De seguida s’han fet tres grups. Els que han seguit al monitor, llençant-se de cop a l’aigua; els que baixem per les escales i intentem seguir el ritme del primer grup fent glopades d’aigua salada, i els que, també baixant per les escales, opten per quedar-se nedant, com si d’una piscina es tractés, prop del iot, sense deixar-se endur massa més enllà, per poder tornar si les onades es compliquen.
Recordo haver fet un esforç important per atrapar als privilegiats. Esbufego sovint i faig alguna glopadeta més que m’ennuega. Arribo a veure una estona el fons marí, i engre alguna cama, o algun copet de peu d’ànec, observo meravellat una varietat impressionant de peixos i coralls multicolors. Espècies per a mí absolutament desconegudes, però d’una bellesa cridanera, movent-se entre coralls i roques, amagant-se a tort i a dret i tornant a aparèixer pel darrera d’un roc cobert d’espècies úniques.
Puc gaudir poc de l’espectacle, el meu medi natural és la terra ferma, i em costa mantenir el ritme que marca el monitor. Les onades s’animen una mica i em comencen a dificultar encara més el meu desplaçament. Com vinguda del cel, trobo una companya que gira cúa i m’anima a seguir-la per arribar junts al iot. Ella arriba abans que jo.O té piscina a casa, o ha anat molt més que un servidor a la platja.
En tot cas, després de fer unes quantes capbussades prop de la barca, pujar les escales i ruixar-se amb una manguera per treure’s la sensació de sal de sobre el cos, m’assec relaxat a babor per contemplar el paisatge. Relaxant. La brillantor del sol reflexat en el blau turqesa de les iagües m’enlluerna. Em poso les ulleres de sol i segueixo contemplant l’horitzò, i les zones on el coral està més proper a la superficie, i blanquineja les onades, al mateix temps que el vaixell es mou amb aquest balanceig agradable que, recordant molts anys enrera, quan encara el meu avi vivía a casa, seia arraulit, amb les seves cames primes i febles, en un balancí de fusta que feia anar amunt i avall, amunt i avall…, amb el cap ves a saber on, però tranquil i ben acotxat
Poc a poc va arribant tothom. Els que primer s’han tirat són els últims en arribar.
Al primer pis ens espera un dinar exquisit, per la presentación i per la fam que ens acompaña a tots. Un per un, amb disciplina europea, anem servint-nos els plats i agafem la beguda, esencial durant tot el viatge, per començar a dinar. Hi ha una prèvia , però que cal tenir present: les escales per pjar al pis de dalt. Tan sols és qüestió d’anar calçat adeqüadament, o desaclç amb els peus secs, i tenir un bon sentit de l’equilibri. Pel que recordó a ningú va perdre ni una sola part dels components del plat.
Una vegada a dalt, cadascú assegut a la banda que ha volgut, aprofitant part del sol, o buscant desesperadament l’ombra, ens disposem a fer un dels àpats més agradable que recordo.
Sempre he pensat que les ulleres de sol és un d’aquests invents pràctics i realment útils en mil i una situacions. La força de Re durant aquestes hores del migdia implica durles posades i facilita el benestar general. Però hi ha una altra funció, més terrenal, primària si voleu, caraterística de la nostra essència com a persones humanes, que és la facilitat de la xafarderia.
Tècnicament, el que acabo de fer és un “travelling circular”, és a dir, una repassada de dreta a Esquerra, i després de tornada mirant a tots i cada un de nosaltres escudat darrera la foscor que no permet veure la dirección de les pupil.les escrutadores i xafarderes.
El primer concepte que he tret clar, és que hi ha, sobretot pel que fa als homes, una certa relació entre l’edat i la figura del cos humà. Des de cossos estilitzats, alguns treballats per la gimnàstica o les maratons, passant per pagesos que suen molt però també recuperen amb la cansalada, o per homes d’edat ja tardana que encara es mantenen perquè fan molta activitat, però no poden evitar una certa prominencia a la panxa, encara prou discreta; fins als qui ja gaudim de prominències abdominals molt semblants a la cúpula de la mesquita d’alabastre. Però vet aquí que hi he trobat l’especímen que trenca els tòpics i les estadístiques, l’home que donada la seva immortalitat eterna, que potser és descendent directe dels faraons del Regne Antic, i tenint en compte la seva hiperactivitat professional, malgrat l’edat,manté encara un bon tipus, això sí, fidel al seus principis, ha canviat la seva samarreta de ratlles per un banyador, no podía ser d’altra manera, també de ratlles.
Respecte a les dones què voleu que us digui. Hi ha de tot. Suposo que deu ser un factor relacionat amb el pas del temps, però cada vegada diferencio menys les edats i, com diu un bon company de feina, cada vegada el ventall d’admiració del cos femení és més ampli. He observat que n’hi ha que porten bañador, unes amb ratlles, les altres llisos, amb tires creuades a l’esquena, més escotats, més apretats, amb la cintura marcada, amb banyadors marcats per la cintura; i altres que porten bikini, independenment de l’edat, amb topos, ratlles, llisos, de copa triangular, de gran copa; de cadera ampla, de cadera estreta, de cul sortit,de cuixa farcida, de canya estreta; en tot cas totes de bon mirar, i ara que hi ha més confiança content de que n’hi hagi més que homes.
Tot plegat, com veieu, és un dia de relax. El iot ha començat a refer el camí de tornada, i ens deixa de nou al port, al costat d’altres iots que han transportat a turístes, i tota la colla baixem per tal d’apropar-nos de nou a l’autocar i reprendre, si és que algú l’havia deixat, el nostre recorregut històric cap a una etapa nova d’aquest período espectacular de la historia, com és l’Egipte Faraònic.
Miquel
No hay comentarios:
Publicar un comentario