"Avui hem hagut de llevar-nos més aviat, i estar molt puntuals a l’hora establerta a l’entrada de l’hotel d’El Caire.. Un per un anem deixant la tarjeta de l’habitació, i els que han fet ús d’algun extra paguen l’import que correspòn. Aques fet endarrereix una mica la sortida de l’autocar, donat que la manipulació dels billets, les monedes i els canvis é pro peculiar i enrebassada.
Des del primer dia, vist des del punt de vista de la meva professió d’empleat de banca, vaig veure clarament que en aquest sentit tot funcionava diferent, des de la manipulació dels bitllets, passant per la forma de fer els pagaments, fins a la manera de guardar-los. Però això ocuparà les línies d’un altre capítol de la nostra Dama, que ara reprèn el relat de la sortida.
Aquest sigui, possiblement, el recorregut més llarg que fem amb autocar. Estem tots avisats i conscientciats de les sis hores, una amunt una avall, que trigarem per arribar a Urgada. En la línia de la filosofia del viatge, és una ruta que no fan tots els turistes que venen a Egipte, però sembla prou segura com per no haver de prendre certes mesures preventives.
El cert és que fa una temperatura força alta, malgrat el sol encara està sortint. A la nostra esquerra, com un doll de vida, comença a aparèixer el déu dels egipcs faraònics, començant a il.luminar la terra, l’única que deuria existir ordenada en el seu temps, i que ara està repleta d’edificacions inacabades. La sortida de la gran ciutat no és pas fàcil. El trànsit, veritable maldecap pels que vivim en la quadrícula urbana de Barcelona, ordenada pautadament per uns semàfors que la majoria respecta, ja és dens i sorollós, però comencem a estar-hi avesats.
Imatges del cercle solar, encara amb aquella llum matinera entre el roig i el groc, passant per darrera del minaret d’una mesquita; o brillant per entre un grapat de palmeres em treu la son, i em retorna al pais que fou i que és diferent. Els tons de la verdor s’animen a mesura que avancem. La sorra, la que podem contemplar a la dreta, darrera de les últimes palmeres regades pel Nil, comença a recobrar la seva brillantor i suavitat acollidores. La nit va quedant enrera. Pels qui adoraven a Re, Nut ja li ha deixat pas amb la seva barca, i es guarda el llençol negre, plegat d’estels brillants, tot amagant-se sota terra, a l’espera de que el seu amo, el Déu dels déus, li donés de nou l’ordre de sortir, i així acabar el cercle vital diari. Qui sap quants anys fa que repeteixen el mateix recorregut, qui sap quants anys passaran encara fent-lo. El cert és que els contextos canviaran, i les formes, i les maneres de dir les coses, i malgrat a casa meva diem que el sol surt per l’est i es pon per l’oest, que la terra dona voltes incansablement al voltant del sol, els faraons, i tots els que van creure-hi i venerar-los, encara veuen passar cada vint-i-quatre hores, a Re per la bòveda celeste, embarcat, de l’ordre al caos, i del caos a l’ordre, passant de la llum a les tenebres i a l’inrevés.
Nosaltres, humils viatgers en aquestes terres per la majoria desconegudes, estem anant tranquil.lament asseguts a les nostres butaques,amb la sensació de que anem a una velocitat superior a la que deuríem. Es deixen sentir els primers comentaris, però això sí, discretament, de seient a seient, i sense atrevir.nos a dir res en veu alta per no ferir cap sensibilitat. Quan ja fa estona que circulem per una carretera en força bon estat, però repleta de corbes, les sensacions de temeritat van creixent i un rumor general s’apodera de tots, fins arribar a en Josep. En aquell moment, crec que més per educació que per convenciment, el professor parla amb el fill de n’Osman i li comenta que hi ha comentaris, entre nosaltres, que va massa ràpid. Sembla que el comentari ha reeixit, tot i que al cap d’uns quants quilòmetres ens trobem de nou en la mateixa situació que fa mitja hora.
Ja fa estona que anem circulant prop de la Mar Roja. Els que tenim la costa a prop, i estem avesats a veure les costes marines, segurament que no ens quedem tant sorpresos per la visió d’un o altre mar. L’entorn és el que els fa diferents. La blavor fresca de les seves aigües em frapa. Just allà on acaba la zona desèrtica, sense vegetació, sense res que separi la terra del mar, tot plegat fa un conjunt d’amplitud inacabable, on l’horitzó s’endevina i es confon amm la terra, donant a entendre la forma esfèrica del nostre planeta. Hi veig contrastos de colors. En alguns moments endevino aigües més profundes, i en altres, la foscor del blau m’indica que hi ha alguna fossa. És una imatge preciosa.
Però la carretera, una vegada ha deixat les corbes, s’allarga en línia recta, i esdevé com una inacabable recta d’enlairament, separant-se un xic de la costa, i apropant-se més al desert, protegit per un seguit de montículs rocoses que amaguen, així ho intueixo, una enorme extensió de terra de ningú, oberta a l’infinit, lluny de rius, d’oasis, i inhabitable per la condició humana actual.
Enmig d’aquesta sensació de desert, però, trobem alguna població, petita, amb alguna construcció dedicada a l’allotjament de turistes, però em sembla que en mal estat de conservació, com si el negoci no hagués anat bé ñes últimes temporades. En un d’aquests enclaus mig urbanitzats l’autocar s’atura. Sembla que hi ha un problema de pressió en una de les rodes, i hi ha possibilitat de canviar-la o reparar-la. En tot cas ens va bé a tots que, amb permís del mestre, entrem de cop a un bar per prendre alguna cosa fresca i deixar descansar una mica les esquenes.
Quan baixo de l’autocar veig a la Mercè que es dirigeix cap a en Josep i li diu,
- Però…, no li pots dir al conductor que com a mínim respecti els senyals de circulació?
Tinc tant present encara l’esclat de riure que va fer en Josep, amb aquella satisfacció que ho fa quan ha trobat la gràcia especial en algun comentari o acudit, ensenyant tota la dentadura i forçant la musculatura facial al màxim, que no puc evitar un petit somriure quan escric aquestes ratlles.
- Aquesta gent són així, Mercè!…. - li diu – que respectin els senyals?… Ells condueixen a la seva manera – i va seguint caminant comentant la jugada amb la Mercè, intentant fer-li entendre que hi ha fets consumats i costums massa arrelats que hem de comprendre com a propis de la seva manera de fer.
Tot plegat, res especial, hem entrat al bar, hem consumi una pepsi-cola i hem esperat ben bé una hora a que la reparació de la roda arribés a bon port.
Començant a entendre ja una mica el tarannà dela zona, he pujat de nou a l’autocar sense preguntar si tot estava resolt, o encara hi havia algún problema. És com aprendre a improvitzar constantment, deixant que els fets i els esdeveniments vagin passant prop nostre sense voler-los canviar a la nostra manera, no paga la pena i fins i tot no sé si és prou lícit fer-ho.
El recorregut es fa ara més monòton. Les rectes predominen en el grajecte, i el mar i el desert ens protegeixen a banda i banda, invitant cada vegada més a la reflexió. M’imagino de nou com deu haver estat de dura la vida en tots aquests territoris; per altra banda, cal tenir present també cert privilegi, si en podem dir d’aquesta manera, del fet de tenir tant espai, el Nil, el mar, el desert per recorrer, per contemplar, per pensar, encara que des del meu punt de vista d’”urbanita” acomodat, penso que em costaría molt adaptar-me a una vida nòmada enmig de tanta extensió de món.
El que sí que tinc molta consciencia de la meva ínfima presencia en aquest cosmos tan inmens, i a la vegada desconegut. Enmig d’aquestes esplanades hom se sent petit, minúscul, insignificant ; però també es pot notar la sensació de pertinença, de ser una peça més del gran engranatge natural que és el nostre planeta. Un sentit de pertinença que a vegades oblidem quan agafem el metro a corre-cuita, o sortim desesperats de la feina, amb tot d’un garbuix de d’anades i vingudes de les nostres neurones. A Barcelona, enimg de tot l’aldarull, ens sentim integrats en una societat “civilitzada”, per emprar expressament un adjectiu discutible. Tenim el sentit de que tenim, de que fem, de que som, i de que mantenim unes normes i unes estructures bàsiques per a que el món funcioni.
Oblidem, pero, i massa sovint, que l’engrantage és molt més gran que el que marquen les línies frontereres dels països europeus i americans del nord. Possiblement no volem arribar, o no interessa que arribem a plantejar-nos espectatives mentals que passin més enllà d’una col.laboració económica amb una ONG, o amb el comentari, políticament correcte, amb els companys de feina, defensants els “pobres immigrants” que es desplacen al nostre país buscant allò que el nostre màrketing, excel.lent arma de batalla, que crea espectatives allà on potser no fa falta, i, el que és pitjor, sense saber amb certeza que podrem fer-les realitat quan s’arribi a casa nostra. I tampoc estem avesats a pensar si tot el que ens han contat dels nostres orígens és tal com va ser realment; ens costa meditar i intentar admetre que, a mesura que s’investiga més es van trobant més dubtes, o alternatives a explicacions diferents a com hem arribat a la nostra situación actual, i d’on es donares les primeres passes per de la nostra Europa actual. Àfrica, aquest continent tant divers, desconegut i manipulat, pot haver aportat molt més del que sembla a la nostra “civilització”, però admetre segons quins temes és un excercici d’autocrítica que ens és molt difícil de fer donada la comoditat, i si em permeteu la mediocritat, en la que ens podem haver instal.lat. Segur que no hem tornat, ni de bon tròs, tot allò que el continent africà ens ha donat des de temps immemorials, al contrari, ens n’hem aprofitant abastament.
El desert segueix present a la dreta, i el mar a l’esquerra. Davant, entrellaçant-los ambdós, l’horitzó, la línia on res acaba, sinó que cambia de forma, i que enriqueix la nostra terra amb les diferències.
L’autocar segueix, a la velocitat que creu oportuna el conductor, i poc a poc veiem com el paisatge canvia, allunyant-se cada vegada més dels contraforts que amaguen el desert al darrera, i ens apropem més a la costa.
El paisatge canvia en pocs instants. Estem arribant a la ciutat d’Urgada, la carretera a millorta, i comencen a veure’s edificis. A primer cop d’ull em dona la sensació d’entrar a poblacions com Lloret o Sitges, on una gran part de la ciutat és dedicada al turismo. De sobte comencen a aprèixer carrers asfaltats, quadriculats, amb fanals, entre els quals hi ha, o bé terrenys preparats per a la construcción, o llargues fileres d’apartaments per a turistes. A mesura que ens anem acostant al centre, els carrers perden l’entramat linial i es fan més anàrquics, a la vegada que comencen a aparèixer botigues, bars, gent caminant amunt i avall, i soroll de botzines avisasant del pas dels automòbils. Hem passat ja un parell de mesquites, petites però molt ben pintades i decorades, i ens perdem pel garbuix, ara sí normal pel que estem vivint aquests diez, on predominen les botigues amb material de platja, però sobretot de buceig, el que la immersió lingüística globalitzada ens fa anomenar “snorkeling”.
De sobte em veig amb l’obligació de canciar de “xip”. Tinc la impressió d’haver deixat enrera una experiencia mística, religiosa, histórica, cultural, trascendent, veient les pirámides, i recorrent els carrers d’El Caire, per fer una parada en el recorregut històric i acostar-me més als nostres temps. Podriem dir que estem en un momento de transició del viatge, com si ens de cop i volta haguéssim entrat en un período intermedi, un espai històric més caòtic, però més conegut per nosaltres, entre l’ordre espiritual i cultual del Regne Antic, per anar cap a una altra fase del viatge, desconeguda, interessant segur, però m’imagino ben diferent a la viscuda fins ara.
Però a banda de pensaments i de reflexions, deixem que es relaxi el nostre cervell i deixem-lo volar i descansar una mica fruïnt d’una mica d’activitat lúdica.
Miquel
No hay comentarios:
Publicar un comentario