La Dama del Sicòmor ( 16 )

Viatjar en un autocar no presenta, a priori, gaires alicients. Per això, quan vàrem anar a la primera xerrada del viatge a la UOC, on se'ns en van explicar abastament totd els detalls, la Mercè i jo vàrem pensar que les nostres esquenes patirien, i que seria dur.
Com sempre, amb aquesta obsessió que tenim molts humans de creure preveure el què passarà, abans de tenir-ne l'experiència, ens va dur a un pronòstic del tot equivocat.
Igual que a l'escola és important que els nens aprenguin a base de viure, tocar i veure tot allò que manen els temaris oficials, és important, sempre que es tingui un objectiu clar del què es vol fer, i què es vol aprendre, tenir-ne la vivència, experimentar-ho en pròpia persona. Val a dir que els comentaris, o les referències que teníem del professor i de la infraestructura, ja ens feia fer confiança a l'aventura.

Assegut al meu seient, envolcallat per l'aire acondicionat que m'aïllava de les altes temperatures, no vaig patir gairebé gens cap mal d'esquena, ni cap sensació especial de cansament.
S'ha de dir que, tot i que les dones tenen aquesta fama, unestigma social dels molts que ens marquen, de xafarderes, jo, home fet i dret, trobo una enorme satisfacció en anar mirant amunt i avall i observar constantment el que passa al meu entorn; i de pas, si puc agafar alguna frase al vol d'una conversa aliena millor.
La meva visió del grup era limitada, donat que estava assegut a la part davantera, però ja donava prou prespectiva per veure de tot. També estava més a prop de l'enorme visor que es el mirall davanter de l'autocar.
Ningú em molestava la vista. Just davant meu, amb una alçada prudent, una noia morena amb el cabell recollit amb una goma em permetia tenir camp de visió. La Mercè ho tenia més malament, perquè, també amb el cabell recollit, però amb més alçada i amb bastanta més movilitat, la passatgera del seu davant li interceptava amb certa freqüència algunes vistes. Al davant d'aquestes dues noies hi era l'altra, que no tenia ningú al costat, i amb la seva discreció passava desapercebuda en els viatges en autocar.
A l'altra banda del passadís, a la nostra mateixa alçada, inquieta, incisiva en els comentaris, xerrant pels descosits, i repleta de penjolls recopilats després de llargues xerrades amb els nens que ens avassallaven, una noia de pell molt blanquinosa, aragonesa fins a la mèdula, i molt interessada en les explicacions, substituia el fil musical amb la seva veu constant, inacabable, que malgrat tot recordo amb afecte. Al seu costat, fidel a qui la va portar al viatge, discreta, il.lusionada, com una nena amb sabates noves per tot el que anava vivint, la oia, tot i l'edat que no sembla tenir, passava les hores de viatge mirant el paisatge per la finestra.
Just al seu davant, amb un estil de vestir, caminar, i comunicar-se amb els altres peculiar, madurs tal com denuncien les cabelleres blanques, una amb més pèl que l'altra, la parella vivia amb interès gairebé professional tots i cada un dels continguts, i en feien comentaris d'interès amb el seu català amb deix francès, que a mí em resultava molt agradable, com a variant dels sons de la meva llengua materna.
I just darrera les dues noies aragoneses, la parella feliç, romàntics els dos, suposo, ell amb un petit excés abdominal, molt inferior al meu, discret, entre el català i el castellà, amb unes ulleres i un aspecte que a mi em donaven sensació de persona que està constantment processant la informació. I al seu costat, més bellugadissa, amb una energia que va anar mostrant a mesura que passaven els dies de viatge, que movent la mitja melena de cabell negre ha animat les festes que posteriors al viatge hem fet.
Dels primers seients què voleu que us digui, en Osama i en Hamdy negres de cabell, jo els veia d'esquena, un més que l'altre, amb un contrast radical amb l'altra banda del corredor, on una calva lluent i blanquinosa que protegia en el seu interior una capacitat increïble de coneixements, i una passió impossible de dissimular per tot el que ens va ensenyar durant quinze dies.
El conductor gairebé no el veia, estava en un nivell inferior, més aviat el sentia quan en Josep, provocant de nou una situació de distensió, li acostava el micròfon i n'Osman deia: "falta uno, falta una!", i tots rèiem empesos per aquesta picaresca còmica i subtil que, ben portada, és extremadament agradable.
Dels que estaven més al darrera ja en parlaré en un altre moment, que potser n'haurem de fer més d'un capítol, i potser seria bo entrar més a fons i matxacar-los una miqueta més.


Miquel