La Dama del Sicòmor ( 15 )

"Ja he perdut una mica la noció del temps. Bona senyal. Tot i que fa poc que hem arribat, dia a dia, i des del mateix punt de partida, hem anat descobrint un espai, una estructura o més persones noves, que ens han anat aportant vivències i coneixements.
El Caire no hem pogut veure’l massa a fons. N’hem tastat algunes zones, i sobretot n’hem soportat les botzines i la bogeria, al nostre entendre, d’una circulació automobilística anàrquica i excitant. Els vianants esperen prop de les voreres que arribin les furgonetes que, malgrat anar plenes fins al capdamunt, paren, obren la porta i indiquen el recorregut que fan. El vianant decideix si hi puja o no. També he vist freqüentment baixar, encara amb l’automòbil en marxa, a més d’un home o dona que, havent arribat al seu destí, amb un salt sobre l’asfalt en mal estat del carrer. Creuar una plaá, una rotonda, sense semàfors, és una altra sensació que m’ha cridat l’atenció. Camions, camionetes, furgonetes, vianants, taxis i cotxes particulars, s’entrecreuen en un intercanvi de direccions, a primer cop d’ull aleatori, fent zigues-zagues arriscades, superant els obstacles i els vianants que van de banda a banda de la calçada, esquivant al seu temps els paraxocs dels cotxes. El parc automobilístic, en la seva majoria envellit, ajuda a donar una imatge constant de caos i d’anarquia conductual preocupant.
De totes maneres, passats aquests primers dies, observades les conductes, he arribat a pensar que no es tracta d’una inconsciència de mobilitat, ni manca d’educació viaria; senzillament es tracta de la seva manera de conduïr i d’estructurar el seu espai de moviment urbà.
Fins i tot, quan jo he intentat imitar-los, he baixat de les voreres, he creuat entremig dels cotxes, i he anat per allà on arribava abans al meu destí, ningú m’ha mirat malament, i fins i tot he notat una primera impressió de llibertat. Segurament només es tractava d’això. Aquella primera imatge que vaig apreciar des de l'’utocar, el primer dia, sortint de l'’eroport, ara ja ha començat a canviar, en el sentit de comprendre que és la seva manera, que aquí, a la capital d’aquest país amb costa mediterrània, nosaltres som “els altres”, els que estem desubicats i hem de saber comprendre la seva manera de fer.
Més enllà de la part urbana , les nostres sortides han tingut destins diferents, a les diferents necròpolis de l’Egipte Antic, intentant seguir d’una manera acadèmica la cronologia dels fets, i la de la construcció dels diferents monuments funeraris. Des de Memfis, passant per Saqqara, i arribant fins a l’esplèndid conjunt de Giza, hem anat descobrint, un per un, els diferents estadis evolutius d’una civilitació, d’un poble, que, ara fa cinc mil anys, va crear el primer estat polític, mantenint-ne la unitat, i la uniformitat cultural i cosmogònica al voltant d’un dels rius més llargs de la terra.
El recorregut no és pura casualitat, Metòdicament estudiat, en Josep ens ha plantejat una primera part del viatge com la presentació dels grans canvis culturals que a partir del neolític es van dur a terme a la zona nilòtica. La unificació de l’Alt i el Baix Egipte, el canvi cosmogònic, de manera que el sol passa a ser el principal element de la concepció religiosa dels egipcis, són exemples d’una evolució. No és l’única part del planeta on es van produir aquests canvis, però sí que en aquesta zona va aconseguir una gran implantació, i van ser l’inici de tres mil anys d’una història rica en art, construcció, tradició oral, batalles, rituals, organització social, escriptures funeràries, estructures cada vegada més complexes, model d’una simbologia de la victòria de l’ordre sobre el caos.
Des del Museu Egipci, resum inicial d’un recorregut molt ràpid, però iniciador dels “intríngulis” i dels petits secrets i motius que motivaven les diferents actuacions, passant pels primers intents de la Dinstatia III fent piràmides graonades, passant per l’interès en fer cada vegada més estables i consistents les construccions amb la intenció de poder garantir l’eternitat faraónica, fins al canvi de proporcions de volum entre la pirámide de Micerí i el seu temple, i la complexitat dels espais funeraris amb llacs, temple alt, temple baix, i rampa; la historia ha anat evolucionant, la nostra, igual que va evolucionar pels homenets que habitaven la llera del Nil durant aquests milers d’anys.
Tot i que, n’estic segur, la importancia que li donem no era tanta com li donaven ells. El pas de les hores, la cronología dels naixements, morts, accions i esdeveniments, no tenien el mateix sentit que estem considerant nosaltres. Cada hora que contem nosaltres, era com una alenada de vent enmig del desert sense temps pels egipcis del Regne Antic; la distribució de les hores, dels dies, dels mesos, tot i que existía, teníen una directa relació amb el conreu, amb les crescudes del Nil, amb les sortides i postes de sol, i en conjunt marcaven aquesta cosmogonía solar, vital i mortal a la vegada, que donava sentit a totes les activitats. Egipte, en el seu moment faraònic inicial, estava regit per un temps indeterminat, per les voltes del sol, un espiral intemporal de vida més enllà de la mort, transportat amunt i avall per la barca, l’estri imprescindible per qualsevol desplaçament, més que exemplar, etern i garantidor de l’ordre còsmic.
A partir d’ara, una vegada visitades les principals manifestacions d’aquesta religiositat, reprenem el viatge, com si d’un període intermedi es tractés, ens desplacem de ciutat, per arribar en unes quantes hores fins a Luxor, la Tebas que va lluir esplendorosament en el seu moment de màxima importància cultual.

Text: Miquel
Foto i comentari adicional: Ramon