La Dama del Sicòmor (13)

"Giza és molt a prop de l’hotel on ens allotgem. Hem sortit d’hora per evitar aglomeracions, i hem hagut de negociar amb la policia turística l’accés al recinte. Sortosament, n’Osama té un parent amb un càrrec en aquest cos d’ordre, i amb un parell de trucades han quedat tots els tràmits arreglats.
L’arribada a la zona de Giza és ben bé com l’entrada a qualsevol centre comercial turístic de casa nostra. Les botigues amb un enorme mostrari d’estatuetes, imatges, imitacions de papirs; venedors ambulants amb figuretes, postals i mocadors, i els qui ofereixen fer un tomb al llom dels camells.
Des del meu seient no puc veure-ho, però m’imagino la cara, i no vull pensar en els comentaris interns que es deu estar fent en Josep, en veure tot l’espectacle. A més a més han fet uns murs nous que tanquen el recinte, i es fa difícil no seguir la ruta prevista pels autocars turístics que han decretat les autoritats. En tot cas fem un parell de passades per davant de l’esfinx, per aprofitar la llum del moment que, segons sembla és la més adequada per trobar-hi els tons més vistosos i bonics.
Una vegada hem aparcat el bus, en Hamdy, diligent com sempre, fa l’intercanvi de les entrades pel grapat de bitllets de lliures que comporta pagar l’entrada per a quaranta persones.
La piràmide, les tres piràmides, perquè des d’aquí ja es poden veure les tres, són impressionants. L’alçada, l’enorme perfecció de les seves formes i la vistositat de la seva estructura deixen bocabadat a qualsevol dels visitants que s'hi acosta. La pedra, aquests grans blocs que es sobreposen uns als altres amb milimètrica disposició, estan desgastats. No en va el pas del temps, el vent, la sorra, i perquè no dir-ho, l’acció humana, les han deteriorat lleugerament, però es mantenen allí, fermes, consistents, donant fe de la seva construcció i de la seva fidelitat al faraó que les va fer construir.
Ens enfilem per les escales que arriben fins a la sortida, entrada segons el dossier, i deixem el material fotogràfic a cura de l’home que, entre feixuc i avorrit per la quotidianitat de la seva funció, resta assegut a l’ombra de les roques.
En Josep ens acompaña pel primer passadis. Podem caminar drets i s’hi està fresc. Ens mostra un corredor que està vallat, i al qual no hi ha accés al públic, i que hauria de portar a una cambra subterrània. Uns metres més endavant ens fa una petita explicació del que veurem, i ens deixa per retrobar-nos una estona més tard a la sortida. El camí segueix per una rampa que es pot pujar força bé, més estreta, i que dona pas a la gran galeria.
Sense paraules. L’alçada, la grandiositat, el volum, la llargària, l’avís de que alguna cosa gran ens espera al final de la gran rampa. I tot gràcies a l’expressió màxima d’aquesta tècnica d’"aproximació de fileres", idea elemental, però tenint en compte el moment en que es va construir aquesta piràmide, la de Keops, una demostració més de que la tecnologia, si té un sentit coherent i profund al darrera, arriba a la nostra ment i és capaç de consolidar grans estructures.
Ara l’accés està adaptat amb unes baranes i uns graons de fusta que faciliten l’ascens, tot i que els genolls se’n ressenteixen considerablement, un cop arribes al capdamunt.
Una mirada enrera em dona la impressió d’estar en un estadi superior.
El pas per l’avantcambra és delicat per la meva esquena, però es fa l’esforç amb la il.lusió d’arribar al punt final de recorregut. Tots, un per un, anem creuant el pas que ens duu a la cambra reial, i a mesura que arribem, ens asseiem en un racó de la sala. Abans però ens apropem al que queda del sarcòfag. Jo no m’atreveixo a tocar-lo; miro el seu interior, l’observo en silenci i en faig una fotografía mental de com podía estar depositat el cos, i com podía estar decorat tot plegat, però sóc conscient que són pures imaginacions, no em crec capaç de saber realment com era.
Al seure a terra, sense recolzar l’esquena a la paret, creuo les cames i desconecto de l’exterior.

Escolto el silenci.

Deixo marxar els sentits volant per tota la cambra, m’apropo al sarcòfag, hi dono voltes, i em disculpo per haver profanat aquest espai, només creat per a un faraó, només creat per a Keops, segellat després de que el seu cos fos depositat, i que el summe sacerdot pronunciés les paraules adequades. Les ofrenes, els vasos canòpics, recipients especials on es guardaven certes vísceres, per tal d’evitar la descomposició del cadáver, i on hi havia una solució líquida a base de natró, i només amb el nom i títol del difunt, s’encarregaran de fer la resta, de proporcionar tot el que necessiti el faraó pel seu gran viatge. És a dir la màgia ha fet la seva funció. Qui sap si encara l'està fent.
I és en aquest viatge silenciós dels cinc sentits, per l’avantcambra, per la gran galeria, i tornant a les restes del cofre que reposa encara dins l’estructura piramidal, que entenc per primera vegada, com si d’una forta fiblada hagués punxat el meu cervell, la resposta a la gran pregunta que em va portar a seguir estudiant el món funerari egipci, i després l’antropologia de les religions; la frase la formulava el manual del curs de Prehistòria i Història Antiga que, a través de la UOC vaig poder gaudir. Deia així: “el faraó és un rei o és un déu?”.
Tan senzill, simple, esencial, però difícil de respondre amb contundència, si no es viu l’experiència en la pròpia pell, si no es surt del cercle viciós que la formació occidental, constantment obssessionada en fer-nos veure una realitat millor i inalterable, ens té tancats.

Només la religió, el sistema de creences coherent, els sacerdots, els rituals, el Nil, el sol, el desert i els temples de culte, i aquests moments de silenci que hem de saber escoltar, ens poden confirmar que el faraó era considerat realment un déu".

Miquel