"Des de Barcelona, abans d’iniciar el viatge, un dels moments que pensava havia de ser molt prioritari, era la visita que farem avui. Ara, tot i que segueixo tenint lleugerament aquest sentiment, mentre l’autocar ens acosta a les piràmides de Giza, vaig tan plè d’emocions i de descobertes, que només crec que d’aquí a unes hores farem tan sols un pas més en aquest recorregut, sorprenent i a la vegada excitant, per la història de l’Egipte Faraònic, o potser, qui ho sap, de la nostra pròpia història.
Mentre veig passar cases i mes mases, a mig fer, amb obertures sense marc i cortina per finestra, antenes parabòliques i terrats a mig edificar, repasso des de la primera visita totes les impressions.
En Josep explica, clar, contundent, deixat anar per aquella passió que fa sortir discursos coherents i interessants, què és el que veurem aquest matí. Qui més qui menys ja ha vist les fotos de les tres grans piràmides, meravelles del món que Heròdot va descobrir ja en els seus viatges. Els que som més grans, estudiants del bachillerat de l’època de la dictadura, segur que teníem la foto de les tres construccions en alguna pàgina del llibre d’història de l’editorial Vicens Vives, o potser de la Teide. En tot cas, recordem perfectament les explicacions i els dibuixos de rampes infinites, amb un grapat d’esclaus que, sudorosos i fuetejats brutalment, pujaven enormes blocs de pedres, per satisfer l’afany de poder, i l’ambició narcicista de faraons vividors, envoltats d’harems esclavitzats i escoltats per dos esclaus, d’una bellesa bisexual, que feien anar amunt i avall uns enormes plomalls per ajudar, ordres del protocol, a soportar les enormes temperatures del moment.
Jo haig de ser humil, i reconèixer que no tinc encara els suficients coneixements per arribar a certes afirmacions, però sí prou senderi, després de les explicacions rebudes aquests die, algunes lectures, i l’experiència visual i presencial viscuda aquests últims dies, com per entendre que, una vegada més, la voluntat, o potser hauria de dir la necessitat, de mantenir una estructura cultural a occident, ha fet deteriorar abastament infinitat d’informacions que ens han arribat com a certeses inamovibles.
Segueixo mirant per la finestra. Escolto l’explicació però observo tot el que passa a l’altra banda de la finestra. Ara les cases ja s’han fet més espaioses, el trànsit ja no és tan dens, però les botzines no deixen de sonar, i els homes i les dones van amunt a avall amb aquest ritme de caminar que ja em comença ser familiar.
Faig un repàs ràpid als tres o quatre primers dies. Em ve al cervellla imatge d’una progressió, d’un seguit d’imatges i sensacions que són correlatives, que s’enllacen unes amb les altres, i que tenen sentit si així les interpretem. La pirámide graonada, per sí mateixa no és res, només un grapat de tovot i pedra amuntegats que formen una estructura curiosa. El complexe funerari complert de Djoser, explicat, dóna sensació d’una consistencia lógica que fa apreciar el conjunt de pedres amuntegades. La pirámide Roja, Dashur, la Romboidal, demostren uns canvis, una complexitat superior, un graó més en l’estructura cultural i ritual, però que arriba allí enllaçada amb coherència amb el que donava sentit a la vida del poble egipci. L’essència i la base eren les mateixes, però d’alguna manera s’havia de consolidar, de conservar aquest sentiment, aquestes ganes de viure del poble; i aquest era el sistema de creences, transmeses una darrera l’altra, generació darrera generació, de paraula, de pares a fills, assegurant-ne lapermanència, pensaven ells, que eternament.
Suposo que avui veurem un pas encara més endavant en aquest llarg fil històric que estem vivint dins i fora de l’autocar.
Però per altra banda, hom no pot deixar de seguir fent-se preguntes, o així crec jo que hauria de ser. Estem parlant de 3.000 anys abans de l’era cristiana, i aquesta no era l’única zona on hi havia vida humana a la terra. Què feien els pobles que, a vista de satèlit no habitaven gaire lluny del riu. Teníen el seu sistema propi de creences? Quins símbols feien servir? Eren conscients de que el món era l’espai que ells ocupaven i prou?
Estic convençut que sí. Llavors em pregunto, són el egipcis que creen un sistema concret de símbols, de creences, d’estructures? O és una condició humana la de ser religiós, i d’organitzar tota la seva vida al voltant d’una creença concreta?
De fet els sumeris i els acadis feien construccions, els zigurats, elevades cap al cel; fins i tot l’exposició de la Torre de Babel que es dóna a la Bíblia cristiana, no deixa de ser la visió d’una estructura que s’eleva per arribar el més alt posible.
Llavors, segons el que acabo d’exposar, pot ser que el que ens han explicat fins ara, punt de vista occidental, de que la civilització, el progres, l’evolució, són aspectes que s’originen a la zona del creixent fèrtil, però que de seguida són absorbides pels grecs, els romans, i posteriorment es va mantenint fins arribar als nostres dies.
De fet recordo, quan estudiava Història Antiga a la UOC, que em va sorprendre un concepte, el de “sustrat cultural africà”, que en certa manera donaria una visió diferent a la que fins ara hem tingut dels inicis del que hem anomenat historia, i que pels egipcis no tenia el mateix sentit. D’aquesta manera, si trobem representacions, figures, estris, semblants, en zones nord-africanes, des del Sàhara fins al Nil, podem establir una conexión hitòrica anterior, que enllaçaria perfectament amb les dinasties anteriors a la Djoser, però potser faria pensar que el nostre origen, estic parlant dels europeus que racionalitzem tot el que se’ns posa al davant, tindria més a veure amb els grups humans neolítics africans que no pas el que ens han explicat sempre.
Mentre veig el perfil imponent de les grans pirámides de Giza pensó en la historia, sóc d’arrels europees, però què era important pels que feien aquestes obres? No pas la historia, sino la permanencia, l’eternitat. I les grans cues de personatges que portaven pedres amunt i avall, organitzats en grups, i preparats per la feina, no feien res més que cumplir amb les ganes de donar al faraó, l’home que els manté l’ordre front al caos, i construir la gran pirámide que l’ajudarà a pujar al cel.
Miquel
Mentre veig passar cases i mes mases, a mig fer, amb obertures sense marc i cortina per finestra, antenes parabòliques i terrats a mig edificar, repasso des de la primera visita totes les impressions.
En Josep explica, clar, contundent, deixat anar per aquella passió que fa sortir discursos coherents i interessants, què és el que veurem aquest matí. Qui més qui menys ja ha vist les fotos de les tres grans piràmides, meravelles del món que Heròdot va descobrir ja en els seus viatges. Els que som més grans, estudiants del bachillerat de l’època de la dictadura, segur que teníem la foto de les tres construccions en alguna pàgina del llibre d’història de l’editorial Vicens Vives, o potser de la Teide. En tot cas, recordem perfectament les explicacions i els dibuixos de rampes infinites, amb un grapat d’esclaus que, sudorosos i fuetejats brutalment, pujaven enormes blocs de pedres, per satisfer l’afany de poder, i l’ambició narcicista de faraons vividors, envoltats d’harems esclavitzats i escoltats per dos esclaus, d’una bellesa bisexual, que feien anar amunt i avall uns enormes plomalls per ajudar, ordres del protocol, a soportar les enormes temperatures del moment.
Jo haig de ser humil, i reconèixer que no tinc encara els suficients coneixements per arribar a certes afirmacions, però sí prou senderi, després de les explicacions rebudes aquests die, algunes lectures, i l’experiència visual i presencial viscuda aquests últims dies, com per entendre que, una vegada més, la voluntat, o potser hauria de dir la necessitat, de mantenir una estructura cultural a occident, ha fet deteriorar abastament infinitat d’informacions que ens han arribat com a certeses inamovibles.
Segueixo mirant per la finestra. Escolto l’explicació però observo tot el que passa a l’altra banda de la finestra. Ara les cases ja s’han fet més espaioses, el trànsit ja no és tan dens, però les botzines no deixen de sonar, i els homes i les dones van amunt a avall amb aquest ritme de caminar que ja em comença ser familiar.
Faig un repàs ràpid als tres o quatre primers dies. Em ve al cervellla imatge d’una progressió, d’un seguit d’imatges i sensacions que són correlatives, que s’enllacen unes amb les altres, i que tenen sentit si així les interpretem. La pirámide graonada, per sí mateixa no és res, només un grapat de tovot i pedra amuntegats que formen una estructura curiosa. El complexe funerari complert de Djoser, explicat, dóna sensació d’una consistencia lógica que fa apreciar el conjunt de pedres amuntegades. La pirámide Roja, Dashur, la Romboidal, demostren uns canvis, una complexitat superior, un graó més en l’estructura cultural i ritual, però que arriba allí enllaçada amb coherència amb el que donava sentit a la vida del poble egipci. L’essència i la base eren les mateixes, però d’alguna manera s’havia de consolidar, de conservar aquest sentiment, aquestes ganes de viure del poble; i aquest era el sistema de creences, transmeses una darrera l’altra, generació darrera generació, de paraula, de pares a fills, assegurant-ne lapermanència, pensaven ells, que eternament.
Suposo que avui veurem un pas encara més endavant en aquest llarg fil històric que estem vivint dins i fora de l’autocar.
Però per altra banda, hom no pot deixar de seguir fent-se preguntes, o així crec jo que hauria de ser. Estem parlant de 3.000 anys abans de l’era cristiana, i aquesta no era l’única zona on hi havia vida humana a la terra. Què feien els pobles que, a vista de satèlit no habitaven gaire lluny del riu. Teníen el seu sistema propi de creences? Quins símbols feien servir? Eren conscients de que el món era l’espai que ells ocupaven i prou?
Estic convençut que sí. Llavors em pregunto, són el egipcis que creen un sistema concret de símbols, de creences, d’estructures? O és una condició humana la de ser religiós, i d’organitzar tota la seva vida al voltant d’una creença concreta?
De fet els sumeris i els acadis feien construccions, els zigurats, elevades cap al cel; fins i tot l’exposició de la Torre de Babel que es dóna a la Bíblia cristiana, no deixa de ser la visió d’una estructura que s’eleva per arribar el més alt posible.
Llavors, segons el que acabo d’exposar, pot ser que el que ens han explicat fins ara, punt de vista occidental, de que la civilització, el progres, l’evolució, són aspectes que s’originen a la zona del creixent fèrtil, però que de seguida són absorbides pels grecs, els romans, i posteriorment es va mantenint fins arribar als nostres dies.
De fet recordo, quan estudiava Història Antiga a la UOC, que em va sorprendre un concepte, el de “sustrat cultural africà”, que en certa manera donaria una visió diferent a la que fins ara hem tingut dels inicis del que hem anomenat historia, i que pels egipcis no tenia el mateix sentit. D’aquesta manera, si trobem representacions, figures, estris, semblants, en zones nord-africanes, des del Sàhara fins al Nil, podem establir una conexión hitòrica anterior, que enllaçaria perfectament amb les dinasties anteriors a la Djoser, però potser faria pensar que el nostre origen, estic parlant dels europeus que racionalitzem tot el que se’ns posa al davant, tindria més a veure amb els grups humans neolítics africans que no pas el que ens han explicat sempre.
Mentre veig el perfil imponent de les grans pirámides de Giza pensó en la historia, sóc d’arrels europees, però què era important pels que feien aquestes obres? No pas la historia, sino la permanencia, l’eternitat. I les grans cues de personatges que portaven pedres amunt i avall, organitzats en grups, i preparats per la feina, no feien res més que cumplir amb les ganes de donar al faraó, l’home que els manté l’ordre front al caos, i construir la gran pirámide que l’ajudarà a pujar al cel.
Miquel
No hay comentarios:
Publicar un comentario