La Dama del Sicòmor (11)

"No cal ni que esmenti que fa un sol de justícia. Quin dia no el va fer, dels quinze que vàrem estar a Egipte?. L'autocar, però ens porta carretera enllà, protegits per un aparell d'aire acondicionat que funciona a la perfecció, i que ens manté aïllats d'un exterior molt dur per a nosaltres.

Tenia moltes ganes de sortir aquest matí. Ahir, per raons intestinals i escatològiques, la Mercè i un servidor ens quedàrem a l'hotel per recuperar-nos i poder fer la resta del viatge en condicions. La veritat és que va funcionar.

El cas és que ara ens trobem a l'autocar, xerrant amb les veïnes de seient, donat que l'Helena i la Mercè han descobert que tenen orígens familiars propers a l'Aragó. No deixa de ser un motiu de conversa, i, no sé perquè, però a tothom fa gràcia trobar alguna relació amb amics o familiars, que coincideixin en alguna cosa amb nosaltres. Deu ser com una sensació de pertànyer més al grup, p a una constant necessitat d'apropament amb gent desconeguda.

L'autocar ens deixa en plè desert, i molt a prop de la piràmide, la Roja, una de les tres que es va fer construir Esnofru.

Per darrera es pot sentir una veu que crida: "l'autocar una mica més lluny de la piràmide?, és que així podria agafar una perspectiva millor per a la foto". La resposta és negativa. Sembla ser que ja està molt pactat amb les autoritats, o el servei de vigilància turística, els punts concrets d'aturada, per tenir la situació controlada. Així doncs, en Ramon s'haurà de buscar una altra perspectiva.

De nou la imatge que se'm mostra al davant m'impressiona. És una construcció tant perfecta, equilibrada en tots els angles, i malgrat el pas dels anys, mantenint aquesta sensació d'exclusivitat divina, enmig de l'extensa planura del desert.

Una altra vegada un canvi, una nova visió cosmogònica, que evoluciona de la que vàrem observar fa dos dies a la piràmede graonada. Deixem de banda la idea de l'escala per pujar al cel, per consolidar la soteriorlogia solar, aquest concepte religiós etern, només reservat al faraó, i que simplement, com si es tractés d'un sentiment de nostàlgia cultural, recorda abastament el montícul primordial del mite heliopolità.

Aquí, a l'interior de les piràmides d'aquesta època, és a dir a partir aproximadament de la IV Dinastia, l'estructura general de l'arquitectura funerària es comença a fer molt més complexa. A l'interior de les piràmides es comença a assajar un nou mètode per tal de mantenir estructures interiors elevades, com pot ser l'aproximació de fileres, i que més endavant es consolidarà com una clara forma de grans construccions interiors.

Però el que més m'interessa de les explicacions que estic rebent avui, és la sensació de que la piràmide en sí no és el tot de la tomba del faraó, sinó la culminació de tot un ritual funeraria, molt estructurat, i que ha de consolidar el destí etern del mandatari.

La veritat és que finalment no he entrat a l'interior. Hem estat cinc persones, quatre noies i jo, que, per evitar sensacions claustrofòbiques, hem preferit quedar-nos just a l'entrada on, assegut a l'ombra de les roques, al costat de la petita porta metàl.lica que tàpia l'accés a les nits, un home passiu, tranquil, amb la xil.lava grisosa, i les mans escardalenques, fa deixar un per un, i de pas vigila, els aparells fotogràfics que portem al damunt.

La visita no és excessivament llarga, i al sortir tothom es doleix dels genolls, dels bessons i del quàdriceps, pel desnivell que s'ha de salvar per arribar fins a la campbra finerària. Les edats no perdonen, i la manca d'exercici fa que, en alguns casos, el ressentiment muscular sigui major.

No hi fa res. tot són cares de satisfacció. Una altra novetat, una altra meravella, una nova experiència, méd que per explicar als amics, per anar acumulant en algun raconet del cos, per retrobar-lo de tant en tant i tornar-lo a assaborir.

Reunit de nou el grup, i sense gaires licències per entretenir-nos, ens enfilem ràpidament a l'autocar i recuperem l'estat refrescant sarisfactori que a estones trobem molt a faltar.

El recorregut ara és curt, uns centenars de metres, amb la sensació de que encara ens endinsem molt més en el desert. M'agrada aquesta sensació. Cada vegada veig més horitzó i més lluny per totes bandes. Al baixar de nou prop de la piràmide Romboidal, em sento lliure. Miri on miri veig espai, profunditat, més enllà, infinitat, en definitiva pau espiritual.

No recordo exactament si se'ns ha explicat el motiu de que Esnofru es fes fer les tres piràmides, però sembla ser que es considera que fou enterrat en aquesta, per tot el complexe funerari que s'ha conservat.

Ja he comentat unes línies més amunt que la piràmide era tan sols el punt final de tot un ritual funerari que, amb el pas de les dinasties s'havia fet cada cop més complexe. Amb un desplaçament molt més que exemplar, i amb en Josep com a capdavanter, ens allunyem uns meres de la piràmide

Ens aturem en un punt determinat des d'on es pot contemplar una mica de vall i, fixant-se bé en el color de la sorra, es pot veure ben delimitat un ampli camí, una rampa, que puja (aquesta era la direcció utilitzada en el ritual), des d'una estructura llunyana, però que està feta de tovot i encara es deixa força des d'on estem.

Impressionant! El desert també segueix pr aquesta banda. Per uns instants m'imagino una construcció a la part baixa de la rampa i tot un sèquit de sacerdots i familiars pujant, a pas lent, i recitant les frases, els versos, o els textes corresponents a cada un dels instants.

El temple baix, o temple de la vall, era el punt on es purificava i embalsamava del cos mort del faraó, i també se li feia el "ritual de la boca", una forma que més tard se'ns va explicar, al meu entendre molt gràfica del pas que feia el difunt cap al més enllà.

Però a Egipte tots els elements havien d'estar sempre presents i relacionats. Per aquest motiu, les estructures anomenades, el temple de la vall, la rampa, el temple alt i la piràmide, segueixen estrictes, un eix est-oest, éssent fidel al recorregut del sol, de Re, que dominava les hores d'ordre i vida de cada dia.

La terra, la sorrra, el desert; juntament amb el sol eren fonts bàsiques de vida, sempre acompanyats del vent, aquest constant pas d'aire que s'enduu les paraules, però no pas les experiències que som capaços de retenir.

I per arrodonir el cercle de la vida i de les creences el Nil. Constant font de vitalitat, era per on arribava, ajegut a la seva barca funerària, el faraó ja difunt, a l'espera de que acabat tot el procés, i depositat amb molta cura i ofrenes al sarcòfag, quedes lliure definitivament, i pogués veure la llum de la sortida, en direcció nord, a retrobar-se de nou amb els seus eterns companys de vida.

No hi ha res més al meu voltant que aquest quatre elements. No necessitem res més per viure. Tot el que hi afegim és accessori, secundari, fins i tot penso que en moments prescindible. Però estem capficats en evolucionar, entenent malament, segons el meu parer, aquest mot. Evolucionar és sinònim de canvi, res més. Sovint, però creiem en l'evolució per si mateixa, com una forma segura de millorar, d'ampliar mires, i de comportar-nos socialment com uns éssers que pensem més i millor. Ens oblidem de que el cercle, el moviment cíclic que sovint ens mostra la natura, també ens afecta a nosalres com a persones. Això sí, en la mesura que ens sentim identificats amb aquesta natura, si com a membres que hi vivim, o com a part component, i per tant regints per les mateixes lleis.

El desert és un bon lloc per pensar...

Miquel