"Recordo amb una claredat meridiana, la meva primera experiència al desert. Segurament hi ha algú de vosaltres que ja havíeu viscut experiències d'aquest tipus, però un servidor era fins aquest més d'agost, "verge" en el món àrab, i extensions desèrtiques africanes.
Fins ara, des de l'autocar només havia pogut veure la multicolorositat dels camps conreuats, i el verd altiu de les palmeres i, de lluny, l'estructura de la piràmide de Djoser, que contrasta entre el blau del cel i el verd de la terra.
Ara l'autocar ja s'ha aturat dins del recinte de Saqqara, en Hamdy té els bitllets d'entrada a les mans, i els comença a repartir; els d'estudiants d'un color, i els que no ho són, actualment, d'un altre color.
Baixo les escales de l'autocar, motxilla a l'esquena i mocador blanc entortolligat al cap, després d'un intent desesperat de seguir les instrucciones donades per la Montse des del passadís. Qui no havia comprat el mocador? Ningú! L'efecte dominó, ni UOC ni històries, i el fet de que encara no hi havia confiança va donar de nou una satisfacció al venedor, donat que ningú es va atrevir a dir que no.
La primera impressió al sortir a l'exterior és difícil de definir, però és com la sensació de que un impressionant envolcall de calor m'abracés tot el cos, com fent-me seu, al mateix temps que una lleugera cremor em rostia els dits dels peus, lliures dels lligams de les sandàlies.
He seguit el grup, no m'he queixat de que el sol estigués tan alt i m'arribés amb aquesta intensitat, a la que no estic avesat. No he gosat treure la càmera de vídeo, i he seguit amb ritme diligent el caminar del grup, ningú vol quedar malament, i tots tenim a la ment l'adís* d'en Josep que deia: "heu de pensar que tots els desplaçaments que fem amb el grup han de ser exemplars. Som quaranta persones i si no ens movem amb certa agilitat es fa molt pesat, i es pot perdre fàcilment el fil dels continguts; a més a més, quan Re està al seu zènit pica força. Enteneu el què vull dir?".
Fins ara, des de l'autocar només havia pogut veure la multicolorositat dels camps conreuats, i el verd altiu de les palmeres i, de lluny, l'estructura de la piràmide de Djoser, que contrasta entre el blau del cel i el verd de la terra.
Ara l'autocar ja s'ha aturat dins del recinte de Saqqara, en Hamdy té els bitllets d'entrada a les mans, i els comença a repartir; els d'estudiants d'un color, i els que no ho són, actualment, d'un altre color.
Baixo les escales de l'autocar, motxilla a l'esquena i mocador blanc entortolligat al cap, després d'un intent desesperat de seguir les instrucciones donades per la Montse des del passadís. Qui no havia comprat el mocador? Ningú! L'efecte dominó, ni UOC ni històries, i el fet de que encara no hi havia confiança va donar de nou una satisfacció al venedor, donat que ningú es va atrevir a dir que no.
La primera impressió al sortir a l'exterior és difícil de definir, però és com la sensació de que un impressionant envolcall de calor m'abracés tot el cos, com fent-me seu, al mateix temps que una lleugera cremor em rostia els dits dels peus, lliures dels lligams de les sandàlies.
He seguit el grup, no m'he queixat de que el sol estigués tan alt i m'arribés amb aquesta intensitat, a la que no estic avesat. No he gosat treure la càmera de vídeo, i he seguit amb ritme diligent el caminar del grup, ningú vol quedar malament, i tots tenim a la ment l'adís* d'en Josep que deia: "heu de pensar que tots els desplaçaments que fem amb el grup han de ser exemplars. Som quaranta persones i si no ens movem amb certa agilitat es fa molt pesat, i es pot perdre fàcilment el fil dels continguts; a més a més, quan Re està al seu zènit pica força. Enteneu el què vull dir?".
Als afores del gran complex funerari, les primeres explicacions. És la novetat, hi ha molt interès i tothom acosta l'orella el més possible per no perdre cap comentari. Al voltant comencen a aparèixer alguns personatges que, habituallats amb la seva indumentària de cada dia, ens ofereixen la possibilitat d'adquirir algun objecte, o unes postals, algunes antigues, on es veuen imatges de la zona. Les instruccions havien estat clares des de l'inici de la visita, es tractava de que en Hamdy parlés amb tots ells per evitar que ens estiguessin perseguint tota l'estona, i respectessin al comunicador.
En aquells instants, i procurant que ningú s'adonés del moviment, m'he desplaçat uns metres apartat del grup, l'espai suficient per seguir encara les explicacions, però que em permetés, a la vegada, trobar un cert silenci interior. Ho aconsegueixo. També és cert, i que em perdoni el responsable del grup, que inevitablement estic perdent algunes de les seves frases.
Faig un gir de cent vuitanta graus, dono l'esquena a la piràmide, i dirigeixo la mirada, amb l'obertura màxima que em permeten les meves pupil.les, cap al desert.
Immensitat, duresa, canvi i llibertat. Aquests són els sentiments que, un cop captats pel globus ocular, m'arriben a la part més sensible del cervell. L'espectable és impressionant. Per uns instants torno a retrobar aquella sensació que us he explicat abans del mantell d'escalfor que m'abraça com volent-me fer seu, i m'atrapa en l'espai i en el temps.
He contemplat estones el mar des de llocs privilegiats, o he estat a més de 4000 metres d'alçada, als Alps, observant les valls i els cims més alts imposant-se majestuosament; però el que ara estic visquent és absolutament diferent. El mar canvia constantment, cada onada dona una imatge diferent cada segon que passa, trenca a la sorra i retorna de nou cap a casa; els cims més alts es mantenen ferms, inamovibles, impertorbables al pas del temps, donant sensació de rigidesa.
El desert és diferent. Està sempre present, al seu lloc, ocupant l'espai que la mare natura li ha demanat, durant aquests últims milers d'anys. És immens, inacabable, transtement una sensació de que mai es pot acabar, al mateix temps que mostra una duresa expressa, per evitar que sigui destorbat o pertorbat per l'acció de l'home. I sobretot, enmig dels rebufos de les ventades que van i venen constantment, aquesta llibertat que traspúa la seva extensió i la seva simplicitat. L'obertura cap a un més enllà, o un infinit inaccessible.
Però el desert també es mou. Els petits grans de sorra es desplacen, ara cap al nord, ara una mica a l'est, però sempre n'hi ha un altre que ocupa el seu lloc. El moviment, però, és gairebé imperceptible als ulls humans en segons. No és com el mar, ni tan sols com l'aigua del Nil que llisca cap a la Meditarrània prop d'aquí. És un moviment lent, que podrem copsar si l'observem un dia darrera l'altra, o al cap d'una setmana, quan veurem que en el mateix lloc, no hi ha la mateixa forma, que els grans de sorra, com si d'un joc d'amagatalls es tractés, s'han anat desplaçant.
Aquestes característiques del desert, han d'influir, a la força, en les persones que hi viuen, o que viuen prop de la seva llera. Però la influència, a part de ser en el color de la pell, les esquerdes de les galtes cremades, o la negror dels peus sovint descalços, és en la manera de fer, de pensar, de cuinar, de caminar, de conreuar, d'entendre què hi ha més enllà de l'infinit;i sobretot, si retrocedim cinc mil anys, si som capaços de fer-nos petits, despullar-nos fins quedar-nos amb la roba que ens cobreix des de la cintura fins al genoll, entendre un sistema de creences concret específic, només possible en aquesta zona, i que representi el "modus vivendi" de tota una cultura. I sobretot, en el ritme de la cultura, en la seva velocitat, en els diferents processos d'evolució, que marquen grans diferències amb la nostra cultura occidental.
Tot d'un plegat torno a fer el gir de cent vuitanta graus. Impressionant! Allà està ella, la piràmide graonada, feixuga i fatigada pel pas de milers i milers d'anys, com una senyora gran que comença a encorvar l'esquena per l'edat, perquè les seves arestes ja no són tan perfectes com les va manar acabar Imhotep en el seu dia; però orgullosa, satisfeta, desafiant, sabent-se guanyadora del repte d'eternitat que li va proposar el faraó que va manar construir-la.
A més a més juga amb nosaltres a fet i amagar, mantenint els misteris del seu interior; qui sap quantes hores s'hi va quedar Djoser en el pou interior, que sap si després de retrobar-se amb el sol, va retornar una o vàries vegades per parlar amb els sacerdots, o a agrair les ofrenes que, devotament, els súbdits d'Horus li havien deixat. Potser no ho sabrem mai, possiblement aquesta sigui la grandesa de tot plegat, potser formem part més directe d'aquest passat, que se'ns amaga dins d'aquestes pedres, del que ens pensem. Potser Djoser, que va preservar a Egipte del caos, observa amb tristesa alsguns devenirs de la seva població actual.
El misteri i la creença, enmig del desert, aquesta font de vida i d'oportunitats, ens ha d'arribar a fer entendre als "altres", la primera estructura de pedra que poder hauríem de fer nostra per acostar-nos a un món cada vegada millor.
Text: Miquel
Fotografia : Ramon
No hay comentarios:
Publicar un comentario