La Dama del Sicòmor (8)

"És un dia qualsevol de matinada, a una hora tant a prop de la nit que el sol encara no ha sortit per l’hotirzó, però la deesa Nut ha cmençat a recollir la cúpula nocturna repleta d’estels, i un lleuger albir de llum s’ha escolat per entre les fustes que hi ha a l’arc de la porta de casa del pagès.

És una estança petita, feta amb tovot, d’aquell que li ha suministrat un amic de la família, i que li ha servit per poder-se fer un cobert, i poder descansar a les nits. Encara estirat al jaç, entreobre els ulls i observa amb delit, aquells punts de claror que es poden entreveure brillant en contrast amb la foscor de les parets.
Es treu la son de les orelles i somriu. La satisfacció i la tranquil.litat l’omplen de dalt a baix, perquè veu que de nou, el sol, l’astre que dóna vida i llum, ha tornat ha sortir de nou aquest matí. Les lloances d’ahir a la nit, als déus, i entre ells al faraó, han estat eficaces, i la vida segueix de nou, com a mínim fins que el sol torni a amagar-se per l’altra banda de la terra.
Avui està especialment content, donat que, com que l’aigua del Nil ja ha deixat les terres preparades per a ser conreuades, aprifitarà les llavors que té amagatzemades en un cove, i, amb l’ajuda de les vaques començarà a llaurar la terra, i les anirà espargint. Aquest any, a més a més, la crescuda del riu ha estat més forta que l’any passat, i això li comportarà una mica més de benefici.
Abans, però de començar la feina, com acostuma a fer cada dia, descalç, i amb un pedàs de roba que li va de la cintura als genolls com a única vestimenta, fa una passejada pels volts dels camps més propers, i s’acosta, amb cert respecte, fins al límit d’on hi ha vida vegetal. Té les plantes dels peus endurides, curtides de la sorra del desert i dels camins de la riba, i la pell del cos, gairbé sempre al descobert, ben bruna i un xic rugosa de tanta exposició al sol.
Aprofitant l’ombra de l’última palmera s’atura. S’agenolla lentament i, recolzant-se amb ambdós braços, ajup el cap i està una estona en aquesta postura reverencial.

Ell havia vist moltes tombes. De petit, inclús quan ja ajudava al pare a les tasques del camp, havia hagut d’anar a un acte funerari d’un parent que, segons li havien explicat, tenia força pertinences i era molt respectat pels voltants.
La seva mastaba, de tovot fosc, no era massa gran, però el pare li comentava que no era el més important. Li deia que a dins, en un punt determinat, un pou recollia el cos del difunt, i el duia fins a la terra fèrtil, perquè així podria regenerar-se, i malgrat haver deixat la seva presència entre els homes terrenals, ell seguia vivint en el més enllà, o en la terra on viuen tots els que deixem de veure nosaltres.

És com quan plantem les llavors – explicava. – La terra és fèrtil, posem la llavor ben endins, i d’allí en sortirà una nova vida. Què et sembla? – li preguntava de tant en tant.
Ja ho entenc, pare. – responia educadament. Ho veia clar hi ho entenia, com tothom ho feia sempre.
Doncs així ha estat des dels inicis – seguia explicant - des que el món existeix, des que el montícul que va sorgir d’entre les aigües, va deixar establert l’ordre d’aquest món- Llavors canviava el tò de veu, i més seriós li explicava que per aquest motiu s’havia de respectar el que ens dona vida, i lloar a qui aconsegueix aquest ordre en el que vivim. Si no lloem al faraó, que amb el seu caràcter diví és qui manté el món en l’equilibri ordenat, tornarà el caos, el desgavell que ens pot dur a les tenebres i a les desgràcies més inversemblants.

Però va arribar el dia en que el pare, a una edat no massa tardana, va morir. Just en aquells dies, prop d’on el pagès conrea un tros de terra, s’havia començat a construir una enorme mastaba. El lloc escollit no era gaire lluny de les últimes palmeres, però era en plè desert. Els faraons teníen sempre unes construccions molt millorsi més grans que la resta dels egipcis, per això teníen condició divina. Uns mesos més tard, un cop ja acabada, la van ampliar en cara una mica més; i per sorpresa de tothom, se n’hi van construir, primer tres més a sobre, i finalment dues més que completaven la construcció, és a dir sis pisos en total. Cada un dels pisos, però era d’una superfície més petita, i donava a la construcció un aspecte diferent i especial.
El pagès va estar molt temps confús. No tenia a son pare per comentar res, ni dona ni fills, i tan sols alguns pagesos del voltant petaven la xerrada de tant en tant, a unes hores que el sol ja no estigués tan amunt.

Precisament va ser un d’aquests amics, que tenia un parent que coneixia un servent d’un dels sacerdots del faraó, que li va donar l’explicació.

 -  A tú quina imatge et ve al cap quan mires aquesta tomba? – li preguntà l’amic
Doncs home – respongué el pagès – així mirat a primer cop d’ull, et diria que sembla una gran escala.
 -Vet-ho aquí, amic meu! – exclamà ràpidament – I una escala quin sentit pot tenir aquí al mig?
  - Doncs mira, tal com l’estem mirant ara, per damunt de la vegetació, sembla com una escala que puja cap al cel – respongué el pagès.
 - Això em digué l’amic que coneix el servent del sacerdot – explicà l’amic. – El faraó, quan sigui enterrat, podrà ascendir amb certa facilitat cap al cel, prop del sol – seguia explicant. – L’astre que ens dóna la vida, del qual es diu que el faraó n’és fill, i que s’hi ha de retrobar quan deixi a terrenal existència, donant voltes amunt i avall, indefinidament al llarg de tota l’existència.

El pagès va estar dies donant voltes a les explicacions del seu amic durant unes quantes setmanes. Cada matí, com he comentat abans, s’atansava per entre els camps fins a l’última palmera i contemplava, impressionat, l’enorme estructura que s’aixecava monumental sobre la sorra del desert. Era fantàstica. Tenia una enorme sensació de respecte per la seva bellesa, i al mateix temps com un sentiment de por i de submissió que el neguitejaven. Per això s’agenollava cada dia i acotava el cap en senyal de respecte i d’entrega espiritual.
Poc es podia imaginar el pagès, la quantitat d’hores, i els enormes maldecaps que el mestre d’obres, l’arquitecte Imhotep, havia estat discutint amb el faraó Djoser, la construcció de l’edifici. El tècnic, protegit per la confiança de qui ocupava el tron, i del summe sacerdot, havia establert el seu petit taller prop de la construcció, i s’hi desplaçava cada matí, a l’alba, per intentar, amb quatre estris rudimentaris, treure l’entrellat de fer na tomba com volia Djoser.
El començament va ser fàcil, la mastaba, el pou, ampliar una mica més el recinte, però, com podia l’arquitecte facilitar al faraó, la seva voluntat d’acostar-se al sol que li havia donat la vida, i amb qui havia de compartir la resta de l’eternitat.

 - Només queda una solució.
 - Vós direu?
 - Hem d’aixecar l’estructura de la tomba, per tal d’aproparnos al màxim al cel, i facilitar que quan arribeu al món dels morts, pugueu accedir fàcilment al firmament.
 - Doncs ja podeu començar a construir!
 - Només hi ha un detall important que voldria comentar-vos.
 - De què es tracta?
 - De la seguretat de la construcció.
 - Expliqueu-vos millor!
 - Si aixequem a certa alçada la tomba, dubto que el tovot pugui soportar tota l’estructura i podria perdre la consistència, fins al punt de desmoronar-se totalment.
 - Us pago perquè em solucioneu els problemes tècnics, jo ja tinc els meus maldecaps personals…
 - Heu pensat en la pedra?
 - La pedra? Sí, però serveix per fer escolpir alguna escultura, o per qüestions domèstiques menors…
 - Senyor meu, si recobrim l’estructura de tovot amb pedres de gran tamany, ben encaixades i pulides adeqüadament, és molt probable que es mantingui per molts anys la vostra tomba enlairada cap al cel. Serà com un símbol de permanència.

Aquesta conversa, i totes les que havien tingut loc en dies anteriors, no arribaven a ser sabudes pels pagesos que, humils, treballaven temporada rera temporada per sembrar, veure creixer, i recollir la collita, per aprofitar-ne una part pel seu consum, i per oferir-ne una altra part a qui els garantia l’ordre i el benestar.

Avui, com he explicat al principi, el pagès ha anat a fer la genuflexió de cada dia a la línia que separa la vegetació del desert. Últimament s’hi queda més estona. El faraó va ser enterrat ara fa uns dies, i va veure de lluny el sèquit de la cerimònia, i ara mentre està en aquesta postura aprofita per agraïr-li una i altra vegada la crescuda del Nil d’aquest any, i la sortida del sol un dia més, que el manté viu i amb il.lusió.

Ahir al vespre, a una hora tardana, va fer el mateix recorregut que ha fet aquest matí. El sol ja s’havia amagat darrera aquell horitzó que el pagès anomena la fi del món, i encara hi havia una mica de claror, molt poca seguint tota la linia del desert. La tomba de Djoser feixa patxoca i una mica de por, i algunes espurnes de lum es reflectien en la pedra llisa d’una de les parets.

El pagès no s’havia on és el nord, encara no ho sap, i possiblement morirà sense saber-ho, però mirant al firmament, extasiat per la bellesa i el silenci, va demanar al faraó que l’endemà tornès a sortir el sol de nou. I ho feia mirant un estel que brillava una mica més que els altres, i que ell va imaginar-se que era Djoser que, desde la seva vida eterna l’observava i escoltava els seus precs. Sabia el pagès, però, que no era l’únic que estava fent el mateix. El seu sentiment era que la majoria dels habitants del seu poble elevaven les seves oracions i els seus precs, a aquell estel més gran. I també sabien que, aprofitant la rampa de sortida de la seva tomba, es retrobava amb els seus, amb els estels circumpolars que vetllaven, tota la nit, per assegurar que el sol tornés, l’endemà al matí a trenc d’alba, per seguir donant la vida a la terra.

Text : Miquel

Fotografia: Ramon