Egipte Uoc 2008

Com que no surto mai als vídeos, he decidit posar fotos meves al blog. Apa!

"Recordo perfectament les passejades pels carrers del Caire Fatimita. Però sobretot em venen el cap les cabòries que tenia en Josep amb el tema de la vestimenta. Tenia una obsessió, i no li retrec pas, al contrari, de que ens cobrissim les cames i els braços, i que respectessim al màxim la manera de fer dels cairotes.

Nosaltres vàrem complir. Però em vé al cap la felicitació d'un dels dies ue havíem estat passejant pels carrers, que ens va comentar: "Us agraeixo molt l'esforç que esteu fent. No he vist a ningú que desentonés! No samblàvem pas turistes!".

Em va agradar que em felicitessin, però em va quedar un petit ressentiment, com un dubte. Era possible que amb la pinta que feia un servidor, no em veiéssin com un turista? Les tècniques de motivació de grup funcionen.

"Per això, i després d'haver comprat el "mocador" com tothom (perquè encara no hi havia prou confiança i ningú va gosar dir que no!), vaig intentar adaptar millor la meva imatge. Vaig pensar: "si m'envolcallo el cap amn la tècnica més depurada, i em pòso un jersei de ratlles, de la mateixa manera ue el professor porta una samarreta de ratlles, segurament ja estaré prou ben adaptat, i ja no passaré per turista". 

El cert és que la diferència de volums corporals, i la inevitable herència occidental van evitar, una vegada més que m'integrés al país, i a la gent com un més d'ells.

Finalment, i deixant-me d'òsties, vaig decidir pensar menys en la indumentària i anar vestit com qualsevol turista, amb la gorra del Decathlon, la càmera de filmar, els pantalons curts i un jersei, sempre de ratlles, però ben europeu.

I és que en el fons, no podem oblidar els nostres orígens en pocs dies. Són molts anys d'ensenyaments, de costums, són estructures corporals, colors de pell, i manera d'entendre les coses. Per aquest motiu em vaig veure ben aviat amb l'aigua fins al coll, col.laborador com sóc d'aquesta malversació mundial d'economia i abús que és la banca, intentant superar les inclemències climatològiques, i els diferents intents de voler ser com la gent que viu a El Caire.

Però vet aquí que les coses poden canviar en un tres i no res. Tan sols cal una bona companyia, sempre mantenint el jersei a ratlles, i un curt però agradable desplaçament creuant el Nil, aquesta font de vida i d'espiritualitat, de la que han viscut des de temps inmemorials els egipcis.

I potser alguns moments de convivència, i cafè nubi amb un bon xicot, del nom del qual no recordo, que amb delicadesa i sentit d'acollida, ens va preparar assegut sobre les catifes, i utilitzant diferents espècies.

O potser una refrescant jerra de suc de canya de sucre a la sortida de la interessant visita a la mesquita d'Ibn Tulun, que em va recuperar cada una de les cèl.lules del cos, retornant-me al meu estat físic i mental que em correspòn.

Per acabar, ara sí, ja sense el jersei de ratlles perquè la nota ja estava posada, en un esplèndid sopar, acompanyat per tota la colla, amb l'alegria d'haver passat quinze dies entranyables, sensacionals, caminant, suant, xerrant, aprenent i convivint.

I precisament perquè una de les intencions del viatge era aprendre, i com que la dualitat ordre i caos està present en molts moments de la nostra vida quotidiana, i perquè els cercles sempre s'acaben tancant, hem de tornar a l'inici d'auest escrit. 

Hem de recordar els comentaris d'en Josep: "mireu de respectar al màxim la seva amnera de fer". 

Aquest era un viatge que, més enll¡a de la indumentària, de l'aspecte, o dels fets, era molt interior. El Nil, aquesta serp gegantina que arrossega l'aigua des de l'interior del continent africà, fins a les costes de la nostra mar Mediterrània, era una de les parts més importants. El silenci, només trencat pel trencar de l'aigua contra la fusta vella i despintada de la faluca, era l'explicació més profunda de la integració amb auesta cultura. Si no entenem el ritme que marca la vela, i no escoltem el pas de l'aigua, no haurem entrat en l'ànima dels habitants d'aquestes terres.

Per altra banda, el contacte humà, l'escalfor de les encaixades d'aquestes mans rugoses, morenes i càlides al mateix temps, les estones aixerrancats xerrupant la pipa de la "xixa", les mirades profundes dels ulls foscos, bells i preciosos de les dones, i els afables somriures dels homes que viuen i treballen a Egipte, aporten el coneixement real, personal, humà i cultural, on podem entendre que la velocitat i la cultura tenen relació, però no sempre proporcional ni aritmètica.

Però era inevitable trobar tots aquests tresors culturals, anant amunt i avall del territori. Els meus peus, amb unes sandàlies que fins ara s'havien limitat a caminar per camins de muntanya de La Garrotxa, estan cansats i escalfats pel sol que no ens ha deixat mai d'acompanyar.  Embrutits per la sorra del desert, tinc la sensació d'haver fet molts recorreguts, molts més dels que marca el mapa; i mentre un peu anava rítmicament, un darrera l'altra, mentre ens desplaçament de dreta a esquerra per la sorra del desert egipci, la pell se'ns curtia. Se'ns impregnava de la força dels milers anys d'història que hem trepitjat, i que la mateixa sorra s'ha encarregat de mantenir vius. Potser per això, als musulmans, els és permès fer les ablucions abans de l'oració, amb l'aigua, o bé amb la mateixa sorra d'aquest desert.

MIquel