La Dama del Sicòmor (4)

El primer contrast

"Si cal ue sigui sincer, no puc deixar de dir que una de les coses que més m'empipen dels viatges en avió són els descensos i els aterratges. Aquesta vegada, però, no sé si per la il.lusió del destí, o l'emoció del viatge, va ser tot diferent.

A banda i banda, depenent del gir que feia l'aparell, podíem observa l'extensió inacabable de llums, algunes molt tènues, altres de recent instal.lació, que ens avançava l'enorme densitat de població que conviu en aquesta capital. Ja havia llegit en la introducció d'una vella guia turística que vaig trobar per casa, que a El Caire es pot calcular, de manera aproximada, que hi ha més de setze mil.lions d'habitants, segurament sense tenir presents els que no estan correctament censats, i els que van i venen segons les temporades. Ara, uns quants centenars de metres enlairat, puc arribar a creure-m'ho, donada la imatge d'immensitat urbana que s'endevina a primer cop d'ull.

Quatre hores més tard d'haver sortit de Barcelona, i encara amb el dolor punyent de l'oïda, fruit de la marcada diferència de pressió al baixar l'avió fins a la pista d'aterratge, em disposo a baixar de l'autocar, a peu de pista. La primera impressió és el cop sec, contundent, d'una massa espessa d'aire calent, que m'envaeix cada una de les parts del cos i m'esclafa com una gran llosa les espatlles.

Enrem a la terminal i busco un cartell de referència per saber on som i cap on hem d'anar. Tasca inútil. Acabo de prendre consciència de que estem lluny de casa nostra, en un país que poc té a veure amb el nostre (penso de moment), com a mínim amb el llenguatge. Tampoc veig gaires mostres de disseny, aquesta manera tant nostra de fer, acavall entre l'art i l'especulació.

Només creuar les portes de vidre ens ve a veure un home grassonet, que no aixeca dos pams de terra, calb, ben vestit, i amb un somriure als llavis que li arriba d'orella a orella. La camisa li tiba per la part del coll, i el cinturó, ben apretat, li sunjecta els pantalons per sota de la prominència abdominal. L'acompanya un altre home, també ben vestit, de gairebé dos metres d'alçada, amb ulleres, i d'expressió una mica més seriosa, desgarbat i amb clars símptomes d'estar estressat. Tot plegat una imatge quixotesca.

Darrera seu tot són  corredisses i personatges ue gesticulen. Ens acostem a la cinta transportadora que ens ha de fer arribar les maletes. No puc evitar fer una ullada als meus companys, encara desconeguts de viatge, i observar un cert neguit, la inseguretat pròpia de qui no té prou confiança en que les coses surtin bé. 

Un policia, amb el seu uniforme habitual blanc, la cassaca desllorigada i la cartutxera torta, fa senyals de la direcció que hem de prendre per passar els tràmits legals. Tots parlen ràpid i amb un tò de veu força elevat.

Tot d'una ens fan recular i dirigir-nos cap a la banda oposada de la sala i nosaltres, mesells, només guiats per la confiança cega amb en Josep que acabem de conèixer, girem cua intentant no perdre de vista al grup. Ens aturem davant les dues guixetes de la plicia i ens disposem, en dues fileres ben fetes, a entregar un per un el passaport per què el funcionari corresponent hi estampi el segell d'entrada.

Un parell d'homes, sembla que amb uniforme de manteniment de l'aeroport, ens observa encuriosit, entretenint-se, sense cap mena de discreció, en repasar, de dalt a baix, tot el cos de cada una de les dones de la colla. En uns casos triguen més, en altres menys, donat qu la naturalesa no ha dotat de la mateixa alçada a tots els sers humans, però a fe de déu que no es deixen cap part del cos per revisar.

No gaire lluny es deixen sentir els crits d'una discussió enre funcionaris i policia, al mateix temps que hi ha un cert desconcert entre nosaltres, al no entendre res del que està passant.

Prou meu sento un comentari: "Déu meu, quin desgavell!". A l'altre costat de la guixeta tot són gesticulacions, i un oficial, ho dedueixo per un galó vermell encordonat que duu a la solapa, fa que no, girant efussivament el coll d'una banda a l'altra sense reva. La discussió s'allarga, els crits no disminueixen, i es anades i vingudes de l'homenet de l'agència són cada vegada més curtes i neguitoses.

Ens mirem més entre nosaltres i ara, ja deixant de banda les timideses inicials, comencem a ferc comentaris de les maletes, de l'organització, i de si tindrem algun problema per passar correctament els controls pertinents. La nostra mentalitat occidental, com a mínim la meva, amb tendència a organitzar els taulells, els ràmits i les diligències burocràtiques amb un ordre establert que, suposadament ha de dur a l'eficàcia, queda una mica tocada.

Malgrat els dubtes, sembla que la normalitat s'apodera de nou de la terminal, l'0ficial conversa amicalment amb l'home del cinturó que li aguanta els pantalons per sota de la prominència abdominal, fan una forta encaixada de mans, i els tràmits s'alleugereixen.

El viatge ha començat bé. Superats els ràmits legals i burocràtics, comencem la nostra singladura per aquest pais desconegut, com a mínim per la Mercè i jo, que és Egipte. Promet ser , però, molt interessant. La primera experiència ja ha estat "curiosa", com a mínim contrastant, mostrant-nos de manera planera i propera, dues maneres de fer ben diferents, malgrat la proximitat de les dues cultures, el lligam de la mar Mediterrània, i a una distància de molt poques hores d'avió.

Organització davant de desordre?,  cristianisme versus islam?,  occident en front d'orient?,  progrés davant d'endarreriment? ...o simplement afrontar les mateixes situacions des de conceptes de la vida distints?   Endevino que aquestes dualitats ens acompanyaran tot el viatge, i possiblement serà un punt de reflexió diari sobre tot el que anirem veient i visquent.

Ovide Decroly, per a mí un gran pedagog belga i home de ciència de principis del segle XX, va escriure que "s'ha d'educar per la vida i mitjançant la vida", i afegia després: "el mètode natural d'aprenentatge és, per aquest ordre, l'observació, l'associació i l'expressió".

Nosaltres comencem un viatge que ens pot ensenyar molt, els estigmes versus la realitat, aquesta gran escola de la vida, ens ha d'ajudar a entrar a fons en un  món nou, sempre congut per "referències" i absolutament desconegut per "vivències"

Miquel