La Dama del Sicòmor (3)

"L'arribada a l'aeroport de Barcelona, per agafar el vol que ens ha de dur a El Caire, ha estat, com sempre a casa meva, una mica estressant. Haig de reconèixer que sóc un obssessiu de la puntualitat, i normalment sempre vaig amb presses, neguitós de no arribar ni un minut tard.

A l'entrar a la terminal corresponent, veient que encara ens queda una bona estona, optem per buscar la zona de les guixetes del vol a Egipte, i seure una estona a les cadeires que hi ha a l'altra banda de la sala.

El tràfec de gent és intensiu, tenint en compte que és el primer dia d'agost i, incoherències de la nostra atrafegada civilització, la majoria d'humans optem per fer certs desplaáments durant els mateixos períodes de l'any.

Prop nostre, dues cadires més enllà, un parell de nens, germans suposo, es barallen per apoderar-se d'una bossa de patates que els seus pares els acaben de comprar. La mare, atenta però pacient, fulleja un a revista publicitària de l'illa de Mallorca; i el pare, absent, està encarat al panell d'informació de tots els vols que sortiran d'aquí a dues hores.

Una dona passa estressada just per davant nostre, arrossegant dues grans maletes, embolicades amb aquell plàstic que em recorda, per la seva transparància, el que embolicava els entrepans dels meus fills quan anaven a l'escola. Darrera seu, un home, que endevino és la parella, vermell com un perdigot, cremat d'una exposició excessiva al sol a la platja de Lloret, intenta trobar la taula de la companya aèria que els ha de tornar al seu pais.

Quan han acabat de passar, veig que una parella de joves s'ha assegut al terra, recolzats a la vidriera que ens separa de l'exterior. Els dos duen pantalons texans, ell estripats del genoll, el cabell curt, i el xicot una mitja barba, d'aquestes de quatre dies, que li dona una imatge un xic bohèmia; darrera seu una motxilla, tan sols una, amb una estora i un sac de dormir els acompanyen, i seran l'aixopluc pels seus moments d'intimitat; es molt probable que hagin dit a casa que van a Menorca amb tot una colla de gent i que no es preocupessin de res.

Els altaveus no paren de donar consignes. El  català, el castellà i l'anglès, s'intercalen per informar de les demores dels vols, i dels canvis de taulell per fer el chek-in de segons quines companyies. Cada certs minuts, com si es tractés d'una lletania d'aquelles que els més grans haviem escoltat dels sermons dels capellans a missa, ens recorden que hem de tenir cura de les nostres maletes i embalums, que hi ha gent disposada a emportar-se'ls sense el nostre permís, i que estiguem en constant vigilància.

Arribada l'hora ens apropem a la cúa del taulell que té el rètol de "El Caire". Per sorpresa nostra veiem que hi ha molta gent, i que molts porten una mena de llibreta amb anelles de color beig, que ens fa pensar que possiblement són els del nostre grup.  No ha fet falta esperar massa per saber-ho. Se m'ha acostat un home esprimatxat, neguitós, amb cabellera ben escassa, una samarreta de ratlles horitzontals, pantalons llargs de color blanc trencat, i unes sandàlies. És una imatge que no ens abandonarà gairebé en tot el viatge.  

Després de les corresponents presentacions, ens allarga la mà i ens dóna a cada u de  nosaltres la carpeta de color beig amb anelles, que hem vist que duien els altres.

- Teniu! Aquest és el dossier - ens diu en Josep amb aquell somriure cofoi, d'anunci de Netol.

Acabava d'aparèixer una de les icones significatives del viatge.

Amb el dossier sota el braç, i arrossegant la maleta, ens apropem a la cúa. Creuem unes paraules amb una família que també, dossier sota el braç, està esperant que els toqui el torn per agafar el bitllet. Per aquelles complicitats casual de la vida ens van deixar posar davant seu, per tal d'evitar que haguéssim d'anar al darrera de tot. 

Ves per on, vaig pensar, què tenen a veure els pollastres amb els fons d'inversió de renda variable. Res, sens dubte, o potser sí, senzillament, acabava de conèixer una bona gent, i això podria representar un bon presagi pel viatge.

Miquel