La calçotada i Ramesses II

La calçotada va començar després d'un llarg viatge de tots els assistents. I parlo de llarg, no pas pel kilometratge que teníem la majoria des dels nostres domicilis, sinó perquè crec que la major part de nosaltres vàrem fer més voltes del normal, o vàrem haver de preguntar a algú com arribar al "trosset" de n'Oleguer.

Els primers moment van ser com sempre en aquestes trobades: "quina il.lusió em fa veure-us", "oi que estàs una mica més prima?", "no saps quantes hores he estat pensant aquests mesos en el viatge a Egipte", "fas més bona cara que baixant de la Muntanya Tebana (clara obvietat)"

En tot cas, una vegada fetes les salutacions, els petons i els primers comentaris, tocava anar per feina, donat que si hi ha un inconvenient en aquestes trobades cul.linàries, és que algú ha de fer el dinar.

La infraestructura ja estava organitzada, i n'Oleguer i la Jordina, ja havien previst el necessari per què tot sortís bé. La feina ja és en marxa.

Des que us vaig conèixer a tots que no fem més que parlar de l'efecte UOC; però aquesta vegada, tot i l'excel.lència d'aquesta frase, no hem pogut evitar els esquemes habituals dels grups quan es troben per fer un dinar. M'explicaré: dos, tres o quatre treballen, un filma, un altre parla pels descosits i la resta miren, comenten i fan fotos.

Després d'una bona estona, els que s'embruten les mans, s'apropen a les brases, i s'ajupen segueixen éssent els mateixos. Els altres anem fent l'orni, i com que el mestre no ha arribat, ningú es preoupa, perquè no ens quedarem sense pati si no col.laborem.

Finalment, feta la feina, arriba aquest excel.lent moment de menjar-se els calçots, aquest ceballot producte de la terra, estri de rituals culinaris catalans, que sucat amb una extraordinària salsa, feta suposo que amb efecte UOC per la Rosa, proporciona un plàcid moment de xerrar i compartir espais al voltant d'una taula. 

L'ambient és agradable, i les converses s'entrecreuen unes amb les altres, omplint tot l'entorn d'un "fair play" envejable.

Una vegada les mans ben netes, i farts d'estirar el braç per poder engullir el calçot correctament, ve el moment de seure a taula. Més relacionat amb una tradició religiosa ancestral, que amb la necessitat de menjar una costella, trobar-se al voltant d'una taula. amb un bon menjar i un bon vi, és un dels actes faciliten més la relació social enre uns i altres. De fet, durant tot el dinar es va crear un ambient d'intercanvi d'humanitat que va ser molt agradable.

Com sempre les noies, o les dones, són les que han animat més al grup.  La triada que semblen representar l'eterna joventut no paraven de provocar al personal i de buscar maneres d'animar encara més la festa. A fè de déu que ho van aconseguir; però el tema de la joventut han de pensar que també els passarà, i que algún dia es veuràn arrossegades per altres gerneracions més joves.

He estat llegint en un paràgraf que parla de la poligàmia en el món islàmic i diu que a l'Alcorà, 4 , 3 un fragment estableix el següent: "Si teniu por de no ésser  justos amb els orfes, caseu-vos amb les dones que us agradin, dues, tres o quatre. Si teniu por de no ésser equitatius, feu-ho només amb una o preneu les esclaves per concubines". 

Si em permeteu ñla broma sobre un trext tant seriós,  he aprofitat la càmera ñper anar buscant a les tres que em podrien correspondre en cas de que, tal com és, tingui por de no ser just amb els orfes. A ben segu que  'he vist de ben maques i ben formoses, i l'elecció seria molt difícil; però ben mirat, ja estic ben casat amb una com estic, perquè sí que tinc por de no ésser equitatiu, donat que no hi ha cap herència ancestral amb el déu Min, i sóc coneixedor de les meves limitacions.

Els protagonistes del proper vídeo, inclòs el que filma, són també els protagonistes d'una vella història, molt humana, molt parlada, i que sovint porta a mals entesos. Mentre un filma, l'altre "xixesa" com un desesperat, i els altres dos arreglen la història de la humanitat a corre cuita. Sóc conscient de que en aquell moment la majoria de les dones del dinar estaven recollint els plats, endreçant les piques i organitzant la feina de la cuina. 

Si de cas, dejaré el tema del vel i el mocador de les dones musulmanes per un altre moment.

Però en una festa com aquesta no podia pàs fallar la música. Amb bon criteri, l'Asensi va portar la seva guitarra i ens va amenitzar les cançons i va ajudar-nos a agafar els tons adequats. Per uns instants vaig recordar aquella imatge preciosa dels dos arpistes, a la tomba de Ramesses III, que com la majoria de músics de l'època eren cecs, i que per tant sembla ser que havien desenvolupat altres sentits amb més força.

Amb una clarividènci especial, i una voluntat de ferro, l'Asensi ens va ajudar a alegrar la gresca.

Fins i tot, i això forma part de les sorprreses que es donen en aquestes trobades, algú es va arevir a fer els seus "solos" demostrant les seves qualitats vocals i artístiques. Tot s'hi val i ajuf¡da, sí senyor!

Però què volu que us digui, hi va haver un moment que no vaig poder evitar de reflexar amb la meva càmera. Com dos pollets, un buscant l'escalfor de l'alre, arraulits i ben apretats, per sentir més propera l'escalfor dels seus cossos ja granadets, en Pere i la Mari ens van deixar aquesta tendre i inmillorable imatge. Que allò que els pollastres ha unit, no ho desfaci ningú.

Tota una jornada exemplar, com els nostres desplaçaments. Però no he volgut acabr sense fer una referència molt directa al nostre viatge de l'estiu, que de fet és el que més ens uneix. Per això el títol de calçotada i RamessesII.  Què hi té a veure el faraó en tot això? No ho sé, però el nostre viatge va ser el número 13 dels d'en Josep a Egipte amb la UOC, amb 13 vídeos he resumit la calçotada, i si recordeu aquella esplèndida nit al temple de Luxor, i escolteu en Josep i trobareu l'element que hi falta.

Miquel