La Dama del Sicòmor (2)

Una experiència musulmana

"Fa una estona que caminem entremig d'aquest garbuig de gents, d'olors i de colors, i els meus ulls no paren de fitar a totes bandes per no perdre ni un detall.  El carrer és estret, i encara el fan més estret els embalums de les botigues, les persones que hi transiten, i els vehicles que de tan en tant el recorren botzinant. És el segon dia del viatge i ja són massa les sensacions. 

Està previst entrar a veure una mesquita, pujar al minaret i veure el paisatge, tot depèn de la bona voluntat dels responsables del centre de culte, i de les negociacions que arribin a bon port.

Sembla que tot ha estat positiu, i, sempre seguint als guies, ens endinsem a l'edifici, disposats a pujar per l'estreta escala circular que ens ha de dur al pati superior.

Jo ja em conec, i com que sé la meva aversió a les alçades, sempre que vaig en grup, per no fastiguejar l'activitat, si puc evitar-ho ja no pujo a cert llocs, i així tothom pot gaudir sense cap mena de problema. Ho comento amb en Josep i en Hamdy, i em diuen que no em preocupi, que m'esperi pel vestíbul, que quan ells baixin ja ens reagruparem de nou.

Estic sol enmig d'unes parets d'un gruix físic i històric considerables. Començo a deleitar-me amb aquests silencis que, els que em coneixen bé, saben que m'agrada escoltar en soletat. Només la lleugera remor constant del carrer que queda fora de les parets sagrades, m'acompanya com una cantarella que em recorda que no estic gaire lluny dels altres humans.

Sense adonar-me, i fent gala d'una sigilositat impressionants, em trobo una figura esbelta i menuda al meu costat, xil.lava grisa al damunt, un turbà d'un negre descolorit, i de pell bruna i esquerdada per l'acció dels anys i del sol.

- Sit down! - em diu amb una veu rogallosa i humil, al mateix temps que m'ensenya uns graons que hi ha sota una arcada a l'entrada del vestíbul.

Jo faig que no amb la mà. - thank you, but....  - i com que m'ha agafat de sorpresa només sé agrair-li amb gestos que ja m'està bé donar un parell de voltes i xafardejar.  Ell fa cara de resignat, dona mitja volta i va a l'entrada del temple on s'asseu al terra amb les cames creuades.

Aprofito per mirar l'espai interior, i endevino el gran pàti de la mesquita, on hi veig algunes columnes, i em sembla també observar algun cos estirat al terra, endevino que reposant, més que resant.  Quan em giro de nou cap a l'entrada, em torno a trobar la mateixa figura, xil.lava, turbà i pell bruna, amb una cadira amb seient de vímet.

- Sit down! - em torna a dir amb aquesta cara que els pares fem davant d'un infant quan volem donar-li un bombó, i al nen li fa certa cosa agfar-lo, tot i que se'n mor de ganes.

No he pogut resistir la tentació. He agafat la cadira, li he donat les gràcies, i m'he assegut prop de la paret per no interrompre el pas. 

- What's your name? - li pregunto,

- Hassan!

- My name is Miquel! - i en Hassan m'allarga la mà per saludar-me. És una mà esprimatxada, rugosa, però amb el palmell suau i agradable; és una mà càlida.

Amb la mateixa discreció que s'havia apropat les dues vegades, sense que jo tingués temps de dir res més, ha tornat al seu lloc inicial, assegut al terra. Jo aprofito uns moments per mirar la bateria de la càmera de filmar per preparar-la, que quan surti voldria agafar unes instantànies d'alguns detalls que m'interessin. En Hassan, de tant en tant, va girant el cap, com conrolant-me, i tinc com una sensació de que està observant si estic o no a gust allí assegut.

La veritat és que m'ha anat molt bé seure aquesta estona, tot i que acabem de començar el viatge, uns moments de descans, aprofitant la frescor del gruix dels murs, i l'ambient de relaxació que es viu en aquest lloc, reconformten a qualsevol.

- Come! - sento de sobte que crida algú. Miro a l'entrada i no hi veig en Hassan.

- Come! - torna a dir la mateixa veu. I ara sí, guiat per l'orígen del sò, giro el cap i veig en Hassan que entra cap a dins del pati. Em senyala la càmera de fotos i m'indica diferents punts de l'edifici; es posa la mà a l'ull com imitant un objectiu fotogràfic i mou el cap en cercle, convidant-me a gravar el que ell, n'estic segur, considera un espai molt especial. 

M'aixeco, m'acosto a en Hassan i, després de treure'm les sandàlies, trepitjo per primera vegada la catifa d'una mesquita. La sensació és de comoditat, de benestar, i sobretot la de respecte per un culte, donat que no és casualitat que hi hagi catifes a les mesquites (però això correspòn a altres capítols).

- Tomb! - m'assenyala en Hassan un sepulcre

- Father! - em diu molt seriós, i fent mitja volta em torna a dir  

- Tomb!, but the sun! 

El seu tò és respectuós, i al mateix temps alegre, com si estigués fent una activitat que li ve molt de gust. Jo li agraeixo la deferència i prenc algunes imatges. Haig de reconèixer que amb certa recança, perquè tinc la sensació de que no estic davant de cap espectacle, i per tant intento ser el més discret possible.  Crec que els dos ens hem entès mutuament, i ell entén que potser jo també l'entenc, i a l'inrevés.

 Tot d'una em toca el braç i em senyala l'orella.

- Al.laaah! - i es posa la mà a la seva orella com fent pantalla, i senyala la cúpula.

- Al.laaah! - torna a cantar en Hassan una mica més fort. I el sò s'escampa sense treva, com un espiral de veu, i com el repic de les campanes que sentim als campanars de les nostres esglésies, el nom prèn força i abasta cada un des racons de l'estança. Em quedo uns instants observant la cúpula, la seva corvatura perfecta, els espais petits però milimètricament calculats, per què hi entri just la llum per no estar a les fosques, i el nom d' Al.lah que ressona d'un costat a l'altre, per entre les reixes, per sobre les tombes del pare i del fill, i que et transporta a moments de reflexió interior.

En Hassan s'ha retirat, ara sí, fora del meu camp de visió; però ja ha aconseguit cridar-me prou la curiositat, i no puc evitar entrar al pati de la mesquita. Veig la font al centre, no m'hi acosto, i prefereixo seure prop d'una columna, amb les cames creuades i escoltar de nou el silenci.

Prop meu hi ha dos homes estirats, boca amunt, amb els braços creuats sobre el pit. Dormen profundament. Un grup de nois creuen el pati xerrant acaloradament, no deuen tenoir més de catorze anys, em veuen però ni em diuen res, i passen de llarg sense més. Em venen moltes coses al cap. Penso en el grup que deu estar a punt de baixar, penso en la família, i en la situació de privilegi que estic visquent en aquests moments, tant personal com social, de permetre'm el luxe d'estar tranquil reflexionant sobre les meves coses, en un país, més que llunyà geogràficament, llunyà en la temporalitat i el ritme cultural. He  llegit mil històries que pasen al món àrab, algunes de més fiables que altres, però en cap moment m'hagués pogut imaginar que la realitat fos tan forta i, a la vegada tant distant a molta de la informació que ens arriba a casa nostra.

Com que no duc rellotge i quan "faig volar coloms", perdo totalment la noció del temps, m'aixeco tranquil.lament, passo pel costat de les dues tombes, observo per última vegada la cúpula i m'adreço a la sortida. Allí, com no, en Hassan em ve a rebre amb un somriure als llavis d'aquells que dona gust de veure. M'aturo un moment al seu costat i, a una velocitat increïble, un vailet de no més de vuit anys, enra corrents a la mesquita. En Hassan canvia la cara, em deixa de banda, es gira, i deixa anar un seguit de renecs, dels que comprendreu que no en vaig entendre cap, però el xiquet es va aturar i va tornar cap a la sortida; l'home el va allissonar agafant-lo per la samarreta i el va fer baixar escales avall.  I sense més engrebancs en Hassan va tornar a recuperar el somriure.

- Miquel! - sento que em criden de lluny - on erets? - em diu la Mercè amb aquella veu que utilitza quan m'ha de reciminar alguna cosa. 

- Ja som tots a l'altra banda del carrer!  Au, vine que t'esperem!

En aquells moments em volia fondre. No m'agrada arribar als llocs tard, i menys fer esperar a un grup sense que estigui previst. Com que en aquest sentit tinc com un cert remordiment, vaig anar a biscar en Josep per disculpar-me del retard.

- No hi fa res! Ara ja està resolt - em va contestar correctament - però, què t'ha passat? 

- Doncs mira, resulta que...  - i li vaig comentar molt per sobre la història d'en Hassan i la mesquita.

- Ah! aleshores has tingut una experiència musulmana!

I aquesta frase em va acompanyar tot el viatge. Ves per on, ni dossier, ni manuals, ni explicacions, a vegades, les més insignificants de les situacions, et poden explicar molt més, i et poden arribar molt endins, tan endins que puguis arribar a aprendre sobre la història, les creences, les homes i les hones, i sobretot d'aquesta gran riquesa que són les seves diferències.

Miquel