L'avi Ramon

Ja que soc el protagonista de la ultima entrada al blog, tinc que confirmar tots els comentaris del Miquel. En primer lloc espero que el Nil no tingui accés al blog i no aprengui a fer coets amb llumins, ja se sap que ara les coses son més perilloses que fa 40 o 50 anys, quan les joguines no complien cap normativa de seguretat, tampoc les instal·lacions elèctriques de casa, etc... Jo vaig ser conscient de la meva edat quan vaig veure a la feina, que tot sovint estava explicant “batallitas”, com “el abuelo Cebolleta” del Pulgarcito, als becaris del Departament Tècnic, era molt gratificant, perquè eren els únics que m’escoltaven, ja que a casa ningú em feia cas. La clientela augmentava cap a la una del migdia quan el que explicava eren receptes de cuina i tothom començava a ensalivar i a engegar els sucs gàstrics.

Quan en Miquel comentava que algú del grup creia que els viatges tenien un principi, però no tenien final, era jo. És una idea que sempre he tingut, cada viatge és una porta que s’obra a un món desconegut, noves cultures, nous amics... i que generen noves inquietuds. Des que existeix internet aquesta porta encara és més gran, és molt fàcil seguir el contacte amb gent molt diferent, des d'un periodista brasiler que vàrem conèixer a l'Himàlaia, fins un botiguer de Kathmandu que vàrem conèixer solter i ara ja coneixem a la seva dona i al fill. També hi ha les calçotades, les fotos, els audiovisuals que en el meu cas projecto al centre excursionista i també a la Biblioteca de l'Hospitalet.

Ja paro per evitar que la propera vegada fugiu de mi per no escoltar-me i no conèixer les meves “batallitas”. Per cert, el Nil té els ulls del mateix color que el riu a Kom Ombo.

Ramon