"Vením de veure de passada la Universitat d'al-Azhar, la "resplandent", un dels focus principals de la cultura islàmica des del temps dels fatimites. Les càmerres ja han fet la seva funció d'immortalitzar la construcció, i, seguint la directriu dels desplaçaments exemplars, seguim carrer avall fins a un pont que creua la gran avinguda. Al pujar-ne les escales m'aturo uns instants per tal de contemplar el desgavell circulatori, i l'esclat auditiu de les botzines, que eixorden i fan venir sensació de mal de cap. La primera impressió, si haig de ser sincer, és clara : quin desastre organitzatiu.
En acabar de passar el pont ens aturem al voltant d'en Josep que ens explica, amb la seva gestualitat característica, i les sentències tranquilitzadores, cap on anirem a partir d'ara. Observo el destí i veig un carreró estret, replet de botigues i de material, i ocupat en la seva totalitat per un eixam bellugadís d'un nombre incalculable de ser humans, que es mouen amunt i avall sense parar, i que no veig possibilitat de creuar.
- Ia.l.a!, ial.la! - sento de sobte! - jo us espero al final del carrer - afirma en Josep. I amb un gir sobre sí mateix s'endinsa, com aquell banyista que es va endinsant suaument dins la mar, enmig del formiguer que tenim davant.
És el primer moment que recordo haver estat conscient d'estar molt lluny de casa, en tot cas en un pais, o en un territri que no està regit per les normes socials i culturals que sempre he viscut. Els colors, les persones, el gènere deles botigues, les músiques que ressonen en diferents establiments. Tot són sensacions noves. I tots cinc sentits en surten beneficiats.
La vista va amunt i avall. Rebo moltes sensacions de colors diferents, el negre dels vestits, en contrast amb la roba interior d'unes estanteries repletes de peces de coloràines i de formes del més suggestiu mai vist. Catifes exposades, penjades a la paret, amb colors contrastats entre el terrós de la sorra del desert i els vermells i turqueses, combinats amb infinitats de tons que criden l'atenció.
Em sento observat, em miren els nois que estan a l'entrada del seu comerç, per cridar-me l'atenció, i, perquè no pensar-ho així, per què els crido l'atenció per l'aspecte. Sento que algú de la colla es queixa de que són pesats, i que et persegueixen fins intentar acnseguir alguna venta. M'haig de sorprendre d'això? Per uns instants he recuperat la meva memòria occidental i he rememorat la lectura de l"Auca del Senyor Esteve", de Santiago Russinyol; aquell home que viu i es desviu pel negoci, per la venta, i que és capaç de deixar de banda a estones la família per obtenir més benefici. O potser no recordem les trucades telefòniques a casa oferint qualsevol producte?. En tot cas començo a entendre l'essència d'aquest passeig humà entremig d'un ordre diferent.
M'imagino per altra banda un dia qualsevol, a Barcelona, al carrer Balmes prop d'on treballo, anant amb el meu vestit, la corbata i el maletí d'executiu, i que de sobte se m'apropi un home de pell bruna, amb un turbant i una xil.lava, filmant els meus moviments com una curiositat extraordinària. Suposo que pel meu tarannà habitual no faria res especial, però no vull pensar com reaccionaria una bona part dels vianants a tal situació.
En aquest sentit interpreto moltes de les mirades que entrecreuo. Per altra banda em sorprèn la bellesa dels ulls, malgrat moltes portin les cares força tapades, de les dones que em vaig creuant, foscos, profunds, com a mi més m'agraden (això ja ho sap la Mercè); i també em causa sensació l'activitat, el ritme que porten amunt i avall, desfent en part un dels estigmes més freqüents de la passivitat de la dona musulmana.
Els homes, els més grans resten asseguts al fons del local, axarrancats, alguns panxuts, amb les mans esteses sobre el sofà i amb postura de no preocuparse de res. Només xerren,estan pendents del gènere, i deixen que el temps vagi passant. Alguns fumen la "xixa", gran moment social, i altres senzillament veuen passar.
De tant en tant algun vehicle s'atreveix a creuar el mar de gent i, clàxon amunt i clàxon avall, es va fent pas. Els vianants ho entenen així i el deixen passar. Els carros replets de caixes de gènere també es fan sentir amb crits concrets que aparten al personal, i el xicot que porta varies estanteries de panets crida a tort i a dret per evitar fer mal a algú quan passa amb l'estri prop de les persones.
Tot plegat em transmet una sensació d'anar fent, de vida quotidiana que transcorre normalment, a un ritme establert i acceptat per la majoria, al ritme i a la velocitat que la seva cultura ha anat marcant al cap dels segles. Just a l'arribar al final del carrer, quan en Josep ens comença a agrupar de nou, m'arriba un missatge de l'entorn, de ningú en concret i de tot el que he vist, sentit i olorat, que em diu: "benvingut a una concepció de la vida des d'un punt de vista islàmic, on les creences i el temps són valorats ben diferents de com ho has fet tú fins ara!".
Miquel
No hay comentarios:
Publicar un comentario