Diàspora conductual

"Recordo que quan era jove, i ara ja comença a fer massa anys, cada vegada que a l'institut, o la facultat, canviava de curs, els primers dies eren certament especials. No coneixia als companys ni sabia quin era el tarannà de del professor, o professora, i es podria dir que la meva conducta era exemplar .

Les dones i els homes tenim aquest hàbit tan nostre de repetir segons quines actituds en situacions similars, i de ben segur, des del punt de vista d'un observador que vulgui ser objectiu, coneixedor de la conducta humana, ha de ser prou senzill endevinar quins seran els comportaments bàsic d'un grup, novell en la seva formació, que acaba d'iniciar un viatge cultural de llarga durada, a un pais i una cultura ben diferents, i amb l'afegit de conèixer els excel.lents comentaris que es fan de les explicacions del seu guia acadèmic.

Amb nosaltres no havia de ser d'una altra manera. El primer i segon dia de viatge van ser un clar exponent d'aquesta actitud predeterminada, correcta i estudiada, que ens va portar a escoltar seriosos, prudents i amb cara d'interès pel que se'ns explicava. Cada un dels nostres moviments estaven estudiats, la fixació de la mirada, el gest d'acostar el pabelló auditiu com volent demostrar la màxima voluntat de coneixement; els moviments afirmatius amb el cap en senyal d'assentiment i conformitat amb els arguments, la rigidesa de les extremitats inferiors amb la voluntat de fer el menor soroll possible i no ser assenyalats per ningú. Tot controlat. Cap moviment i expressió que puguéssin ser interpretats pels companys com un signe de feblesa, o de no formar part de l'estructura del grup. Tothom volia evitar ser anomenat en les converses privades, ni en les de sobretaula, com el primer que ha trencat la disciplina grupal i, en conseqüència, estigmatitzat des del primer dia.

Però sortosament res no és definitiu, els contextos varien, i les persones humanes es poden deixar portar per la seva manera de ser. El pas de les hores, rellotge incansable que vetlla per la nostra existència, ens permet anar treient el més bo i millor de tots nosaltres, de manera que ens podem expressar tal com som davant dels altres.

Una vegada ja vam saber que el "professor" no ens feia exàmen, i que no apretava massa amb les preguntes espontànies; després de comprovar que sempre hi ha algú que s'anticipa a la pròpia frivolitat, o que és capaç d'arribar un pèl amb retard, o que riu escandalosament, o que té un tò de veu cridaner, o que explica acudits dolents, o que posa en dubte un argument, o que menja en excés, o que s'allunya sovint del grup, o que parla pels descosits; després d'entendre que tots som "políticament correctes", i que bé de la dreta, o bé de l'esquerra, tots coixegem d'una cama o altra, és quan es produeix el gran fenòmen de la "diàspora conductual". Un cert desgavell trenca la uniformitat absoluta i dona vida espontània al grup. Cada una de les unitats comença a actuar segons els seus criteris i una de les tensions primordials dels primers dies de viatge es desfà, per facilitar en bona mesura el gaudi de l'activitat.

Mestre i alumnes, companys de viatge en aquest cas, entren en la dinàmica activa que el primer haurà de controlar amb encert, emprant tres de les millors armes per fer-ho: la disciplina, l'argument, i la capacitat de transmetre coneixements".

Miquel