lunes, 16 de noviembre de 2009

Al -Azhar "La resplandent" (2)

"Una de les primeres característiques que vaig observar, i de la que en vaig prendre deguda nota, va ser el "desordre" general que es podia obser arreu, bé sigui a l'aeroport, bé sigui a la recepció de l'hotel, o més significativament contemplant el trànsit rodat de la gran ciutat, de la metròpoli que enlluerna a hores d'ara a molts camperols de la zona.
No puc amagar aquest primer impuls de dir "però on hem anat a para?" "què és tot aquest desgavell?". El fet d'anar en grup, i la seguretat de que el cap visible sigui un expert, o un bon coneixedor de la ciutat i del tarannà, dona molta tranquil.litat. Aquest aspecte és el que em va permetre anar entrant, poc a poc, aprofitant les escletxes dels estereotips mentals, per poder analitzar quin era el motiu resal d'aquest "xoc" inicial de l'arribada a El Caire.
Des de la finestra estant, malgrat la foscor ja dominava tot el territori, i tot i escoltar les onsignes, les primeres paraules en àrab, o les informacions que en Josep anava donant des del micro, els meus ulls no paraven d'observar cada un dels moviments que anàven passant a la banda dreta, segons la meva posició, de l'autocar. Era com una pel.lícula vistra darrera un vidre, amb comentarista que va alliçonant, i va introduïnt termes mentre les imatges es succeeixen.

La vorera no és molt ampla. Una barana extensa, tant llarga com la carretera que transcorre per la llera del Nil, serveix de soport a infinitat d'habitants que a aquestes hores, ja a les fosques, es muen amunt i avall. Sorprèn veure una cadira de fusta vella, o una de plegable similar a les nostres de càmping de fa cinquanta anys, encarada al riu, i ocupada per un home, quiet, silenciós, reflexiu, mentre espera notar el més lleuger moviment, l'estrebada més petita encara que sigui, del fil que ha llençat des de la seva canya. Hi ha caps coberts i caps descoberts, però predominen les sandàlies, i les xil.laves d'un gris ennuvolat, que unifiquen la imatge dels homes. La pesca sempre ha estat una disciplina molt relaxant, pausada, per a persones amb paciència, però amb el pas dels dies, aniré descobrint que potser sigui així per a nosaltres; "ells", els homes que llencen la canya al riu, ja són sovint així sense anar a pescar.
En algun punt veig una taula, petita, antiga per a nosaltres, també plegable, i al seu voltant hi ha un grup d'homes que fa passar l'estona amb una partida d'algun joc de taula, i en altres taules famílies senceres, amb homes, dones i fills, apuren quatre miques de menjar que han pogut gaudir des de fa una bona estopna. L'aire segurament ara és emnys calurosós que quan el sol era ponent-se, però segueix éssent igualment càlid.
Amunt i avall no paren de passar homes i dones, cadascú amb la seva indumentària, i fins i tot hi ha criatures que corren entre els viananants, tot fent volar alguna faldilla de xil.lava. L'autocar, com un oasi enmig del desert, va passant per entremig d'aquest món nou, sense fer més soroll que els altres vehicles. De moment tinc la sensació d'estar dins d'una bombolla protectora, aïllat d'un exterior que se'm mostra extrany, i que em proporciona imatges i sensacions "curioses" a la meva mentalitat barcelonina.

Acostumat a viure a l'eixample de Barceona, on la quadrícula romana, actualitzada pel famós Plà Cerdà, mai es va dur a terme; avesat a la rectitud dels semàfors,als passos de vianants i a les escridassades d'alguns conductors al veure alguna infracció, em trobo absolutament desvalgut enmig del botzinetg constant, cridaner, incissiu i, perquè no dir-ho, caòtic d'un trànsit fora de tota lògica. El conductor de l'autocar no n'és aliè. No es tracta de que hi hagi una colla d'eixelebrats conductors que vagin al seu aire, o que abusin dels seus clàxons, sinó que vaig començar a entendre que el que estava fora de lloc era jo mateix.
Per uns instants vaig voler controlar quins eren els codis que fèien servir uns i altres per canviar de carril, o per fer qualsevol manipobra; llavors vaig adonar-me que el concepte de carril és originàriament absent del llenguatge circulatori cairota. Una altra vegada em trontollaven les neurones, i la meva ànsia de curiositat em proporcionava nous "ímputs" que m'anaven consolidant un pòsit que hauria n'anar analitzant dia darrera dia, i cnsolidant en el meu coneixement, pas primordial i necessari per entendre quina és l'estructura a la qual m'havia començat a endinsar.

Tot plegat un bon cop d'aire, una sotregada, un revulsiu corporal que sacsseja amb ganes tot el meu organisme i que, extasiat per la diferència no fa res més que activar l'interès per penetrar en els conceptes que envolten aquest aire calent d'una zona nord-africana, poblada per egipcis, o millor dit, per homes i dones que es miren ells mateixos, el cosmos, i el seu entorn d'una manera diferent a la nostra. Ja ens sabíem els uàhit, itnin, talàta,..., però quin món més interessant se'ns començava a presentar davant la nostra mirada occidental.



Miquel

No hay comentarios: