Feia temps que no agraïa amb tanta intensitat trobar una ombra, o un cobert que em protegís de l’impuls extenuant del sol. Unes escales em porten fins al cobert, una senzilla estructura de fusta molt ferma i acollidora amb unes taules allargades, vorejades per bancades, també de fusta, per donar seient als visitants.
Estem al bell mig de la Vall dels Reis. Impressiona només explicar-ho. Tantes han estat les vegades que a l’escola, amb amics, o a diferents documentals havia sentit parlar d’aquest indret, que em sembla impossible que s’hagi fet realitat.
M’imaginava qui sap què. M’havia fet sempre la imatge d’un pompós espai enmig de grans estructures, i un seguit de grans monuments, o de formes constructives de dimensions desproporcionades i majestuoses. Però res de res. Tot al contrari de la imatge feta a base d’un conglomerat d’informacions, algunes fiables, altres esbiaxades, i d’altres tendenciosament despreciables. Recordo vagament fotografies en blanc i negre, d’un senyor cobert amb un "salakoff" brut de pols, amb flema britànica, mostrant orgullosament les troballes de la tomba de Tutankhamon. També em venen a la memòria les pel.lícules d’aventura fàcil, on mòmies i esperits persegueixen als intrèpits exploradors, professors d’universitat de primera línia, finalment comprats per poder econòmics locals, o colonials, cercant el secret, aquella peça que falta per completar el màgic puzzle rocós que ha de donar la vida eterna a qui el compongui. I com puc oblidar-me de les teoríes, explicacions imaginatives d’empreses de màrketing mediàtic, on els maleficis acaben matant als científics aque havien gosat ultratjar els llocs de descans de les mòmies reials.
Fixeu-vos si n’és de complexe el nostre món, la nostra cultura, la nostra visió de l’alteritat. Tota aquesta complexitat, que ha anat en increment a mesura que els mitjans audiovisuals han començat a dominar l’espectre formatiu i cultural, fet arribar amb facilitat a les llars, però exempte de filtre científic, o de sedàs fidedigne.
Els meus ulls veuen simplement una vall, tancada, amb parets escarpades que s’enlairen cap al cel, amb unes estructures de formigó relativament discretes, que indiquen les entrades a les diferents tombes, sense vegetació, sense detalls decoratius, ni formes escultòriques, i potser sense cap símbol religiós. D’aquest últim aspecte no n’estic tant segur. Assegut a l’extrem del cobert, mirant cap al sud, contemplo el cim, el Qurn, de la Muntanya Tebana. Té una forma curiosa, fins i tot em resulta molt familiar. La base del cim és ampla, i es va estretant lentament, fins que queda coronat per un montícul, com un petit mogró, que presideix des del punt més alt tota la vall. Intento imaginar-me una persona, quaranta centímetres més baixa que jo, empapada d’un seguit de normes i d’actituts cultuals, entrant des del principi de la vall ample, caminant tranquil.lament, veient com se li estreta el pas, i sempre tenint com a referència el cim, la màxima alçada, que el guia, o li indica que aquell espai té un aire diferent.
Hi ha qui parla, i a mi m’agrada imaginar-m’ho així, de que no és casualitat que es busqués aquest racó de món per a construir-hi les tombes reials. La imatge del cim en forma imaginativa de piràmide, i si m’apureu més de montícul, ens pot transportar fàcilment al record del "fet primordial", del montícul que sorgí d’entre les aigües, i fou, en el seu moment, l’orígen de tot. De fet, mirat des d’un punt de vista espiritual, la sensació d’ascensió és realment imaginable.
Per altra banda, l’austeritat de l’entorn, l’absència de grans figures, o de colosos, o de temples que es puguin observar a simple vista, ens delimiten clarament el canvi que ja hem observat des que vàrem deixar la Mar Roja. La caraterística ctònica funerària, ha fet un gir de cent vuitanta graus, i ha passat a ser la forma més important i habitual de presentar el canvi de la vida a la mort, i a l’inrevés, de manera que Re segueix fent la seva funció, i segueix éssent un déu creador, pero ara el món subterrani, Ossiris i les tenebres de la nit, són qui acullen els cossos momificats dels reis. L’art, la construcció, la pintura, la simbologia, la ritualitat màgica, tot el culte funerari, queda enterrat dins la roca, en la profunditat de la terra, lluny dels ulls dels humans,
El sarcòfag reial, la sala funerària, queda al fons de llargs passadissos, majoritàriament seguint un mateix eix, encara que amb algunes variants específiques. Són sales on la xafogor ofega al qui hi entra, però la gran expressivitat de les seves parets, i el silenci mil.lenari que es pot escoltar prop del sarcòfag, alliberen totes les tensions i acompanyen a la reflexió. Els detalls de cada un dels gravats, de les pintures, representant els llibres de les hores, el dels que estan a la Duat, el llibre dels Morts, acompanyen, des de les parets més profundes de la vall, al faraó, amb la seva màgia viva i fresca.
Des de fora tot segueix igual, senzill i auster, com encobrint l’enorme riquesa d’història i de culte que omple les entranyes de les muntanyes que ens envolten. El Qurn recorda el respecte que hem de mostrar a l’espai sepulcral, i les diferents entrades ens indiquen l’accés als espais prohibits als humans, reservats només al faraó i al summe sacerdot que ordenava tancar, a pany i forrellat, qualsevol accés.
Els artistes, els tècnics que s’encarregaven de que tot estés a punt esperant el dia que el faraó traspassés el fràgil vel que separa la vida terrenal, de la vida mortal a les tenebres, anaven i venien pel camí que nosaltres, humans creguts en coneixements, i sovint valedors d’una veritat creada a occicdent, amb la màxima discreció. Ningú havia de saber que passava entre aquestes parets rocoses, ni les famílies que, pacients, esperàven veure la filera de treballadors que apareixiessin per la carena, camí de retorn a les seves llars, cansants, satisfets de la feina realitzada, i tranquils de que un altre grup de persones els ha substituït en la tasca concreta que els han encomanat.
Ningú podia podia accedir als espais màgics reservats als reis. Tot un món de vida s’obria al darrera de cada entrada tapiada. De nit, l’anar i venir de les figures representades a les parets, animava els passadissos i les sales, els músics interpretaven les peces musicals creades per a l’ocasió, els servents omplien la sala funerària d’obsequis i menjars pel faraó, i els guadians de les diferents portes vigilaven atents, les dotze hores nocturnes, els perills que les tenebres havien reservat per interrompre la quotidianitat faraònica. Ossiris regnava aquells moments i vetllava perquè no faltés res, ni menjar, ni ofrenes, ni companyia, ni música, i sobretot que cap serp maligna arribés a segar l’eterna existència de l’enviat dels déus. Ningú sap si la tapa del sarcòfag s’obria, o solia romandre tancada. Tant li fa. La màgia era molt més forta que qualsevol estri o estructura creada pels humans, i el resultat era que el faraó podia viure en el seu habitacle, desplaçant-se sense entrebancs entre les extenses parets decorades, als nostres ulls, per imatges de mil colors i d’infinites formes, però ordenades adequadament, segons marcava el ritual.
Passat aquest espai de temps, aquesta porció de la roda de la vida, sense que res hagués interromput la vida reial, el sol, que il.luminava, des de molt primerenca hora, el cim de la Muntanya Tebana, imposava de nou la seva força, i reganava altra vegada sobre la vida, la dels vius i la dels morts, per completar un nou cicle diari d’activitat terrenal.
Des de la tranquilitat de la coberta, i esperant a la resta del grup, observo curiós la senzillesa de la vall, la simplicitat de les formes, i la serenor que es respira. Tot plegat, no sé si té a veure amb la riquesa interior del món subterrani, i del misteri que, obssessiu en cridar la meva atenció, m’envolcalla tot pensant en la profunda religiositat de la vida a l’Antic Egipte. Ritus, misteri i culte de nou s’agermanen per transmetre’m el sentit d’una vida, d’un grapat de vides, entregades altruistament als inicis de l’ordre.
Escrit: Miquel
Fotografia: Ramon
No hay comentarios:
Publicar un comentario