La Dama del Sicòmor (9)

"Un servidor és d’aquells que als matins li costa molt agafar el ritme habitual d’activitat. Generalment esmorzo molt poc, i fins al cap d’una horeta llarga no tinc tots els sentits al seu lloc, i no estic en condicions normals per realitzar qualsevol feina seriosa.
Haig de reconèixer, però, que aquests dies, tot i que segueixo esmorzant poc, no puc evitar entonar-me de seguida, i agafar el nivell de prestació d’atenció adeqüat per estar pendent de tot el què passa.
Superats el ial.la-ial.la!, el uàhit-itnin, i l"agafeu el dossier", estic pendent de l’explicació, però no deixo de mirar a banda i banda de l’autocar, atent a qualsevol detall que m’aporti una imatge diferent.
A la nostra esquerra, les cases dels afores ciutadans cairotes es veuen passar, a la velocitat que n’Ossman apreta l’accelerador fent avançar vertiginosament l’autocar, cada vegada més espaiades, i amb signes més evidents de deixadesa i, m’atreviria a dir de certa pobresa.Inacabades, sense finestres, deixen entreveure entre els dintells, un seguit d’estris mal endreçats, o endreçats a la seva manera, fent-me recordar algunes imatges antigues de la Barcelona marginal que vaig conèixer fa un trenta anys. Cotxes en mal estat parats davat dels portals, rètols amb el dibuix d’una xixa, sota del que un parell de figures humanes seuen impassibles, xil.lava grisa ben posada , i ens miren sense esma, com qui veu passar un autocar més d’aquests turístics que, segons els diuen els seus governants, aporten una bona part de riquesa al país.
L’únic edifici que veig ben pintat, fins i tot guarnit, agradable a la mirada per la cura que n’han tingut els vilatans, és la mesquita que, discreta, amb minaret no tant enlairat com els de l’interior dela capital, marca el lloc de trobada per la pregària del divendres.
Per descomptat no es pot divisar ni un metre quadrat d’asfalt, totsl els carrers enpolsinats per les ventades que aixeca una mica de sorra, i per l’anar i venir d’algunes dones que carreguen, mocador al cap i cos engreixat, algunes bosses repletes de fruita que han anat a buscar al botiguer de sempre uns carrers més amunt.
Contrasta malgrat tot, la riquesa de la visió que tinc mirant a través del vidre de la meva finestra, a la dreta, on la verdor omple el paissatge i dóna un missatge de vida i frescor que reconforta. S’alternen les palmeres, els camps conreuats, i els camins que el pas de les mules i els pagesos han anat marcant.
Dos nens, endevino que no tenen més de dotze anys, estan ajupits enmig d’un camp, recollint el fruit de la sembra realitzada fa un temps, o bé treient les espècies descontrolades que han crescut aquests últims dies, i que poden perjudicar la collita. Un xicot ens veu passar, ens mira encuriosit, mentre estira, encara amb força una mula carregada amb dues cistelles, una a cada banda, que seguint el fill del seu amo segueix el corriol que l’ha de dur a la barraca on es guardarà el grà.
Un contrast curiós. La vida a la dreta, i la vida a l’esquerra. Una depèn de l’altra. Una, la dreta, és, ha estat, i serà la que correspòn a la vida de la zona; és la vida natural, la que el faraó cuidava i mantenia ordenada, cíclica i constant, per tal que la de l’esquerra, l’organització humana que correspòn a aquesta zona cultural ha escollit per passar els dies i les nits; i que milers d’anys enrera, feia ofrenes, lloava i admirava ala seus déus.
Dins de l’autocar n’Osama i en Hamdy xerren amb veu molt baixa, intercanviant-se els papers dels permisos i fent càlculs del que ens costaran les entrades als recintes que visitarem avui. N’Osman segueix gaudint de l’accelerador, i en Josep ens introdueix al món d’aquest canvi ritual funerari, que representa la Dinastia III, amb el seu faraó Djoser al davant.
Com us anava dient – explica el professor – l’equilibri entre els dos rituals funerals reials s’acaba a l’inici del Regne Antic (2700-2200 a. C.) (parafrejo el dossier1); Dinasties III i IV, amb el triomf de la soteriologia solar.
Es produeix un silenci, i ajupint una mica el cap per veure-hi millor a través de la finestra de l’autocar, comenta serè i satisfet:
- Ara, si us hi fixeu una mica, de seguida podreu veure la primera imatge de la Piràmide Graonada.

És un d’aquells moments en que hom nota un neguit immediat als seients del darrera, i algun del davant, amb soroll de cremalleres i canvis de posició, perquè els més aficionats volen treure laprimera imatge amb la seva càmera digital.

- Mira! – diu algu que no reconec – allà al darrera es veu!
- On? – pregunta un despistat
- Ara no la veuràs, espera a passar aquest grup de palmeres i podras veure-la!

Passades les palmeres el propi Josep afirma que efectivament aquella és la piràmide que esperàvem.

- És molt interessant… - fa una pausa – deixeu de fer fotos i escolteu un moment que és important – recrimina el mestre – és molt interessant us deia veure aquesta imatge, perquè és la que realment veien els pagesos que estaven treballant el camp en aquesta zona. Era una presència constant en la seva vida quotidiana, enteneu el què us vull dir?

Jo crec que ho vaig entendre, i vaig agrair el comentari. La primera sensació va ser d’impacte, de contrast entre la forta verdor, viva, intensa; i una estructura sòlida, viva igualment perquè creix cap al cel, però impactant i frapant. M’imagino aquesta imatge a trenc d’alba, quan el sol just encara no ha sortit però ha enrogit el cel des de l’infinit, la piràmide faraònica brillant, dominant el territori i enfilant-se cel amunt, de a mateixa manera que, primordialment, el mateix sol va pujar al cel des d’un turó que deien els que explicaven la tradició dels avantpassats, havia sorgit d’entre les aigües.

Per uns moments vaig desconectar de l’explicació. Vaig intentar fer-me petit i posar-me al peu d'una palmera contemplant el paisatge. Havia de ser tant bonic, havia de fer tanta por que el dia següent aquesta bellesa no tornés a sortir, que no m’extranya gens que els petits egipcis, els homes que vivien en l’ordre perfecte, s’aferressin als seus rituals i a les seves ofrenes per mantenir aquell paradís.

Miquel