DES DEL PRIVILEGI
"El guió del viatge ja deia que aquesta tarda faríem una volta per la zona de El Caire Fatimita. El nom deriva, segons he pogut llegir, de Fàtimah, filla del Profeta Muhammad, i es correspòn amb una branca xiïta que va governar Egipte aproximadament des de l’any 973, fins al 1171.
Després de sortir dels seus carrers més estrets, i creuar una àmplia avinguda per un pont elevat, passem prop d’un seguit de botigues maldestres i deixades, i locals sense pintar des de fa moltíssims anys, on hi ha algú assegut fent una "xixa".
Després de sortir dels seus carrers més estrets, i creuar una àmplia avinguda per un pont elevat, passem prop d’un seguit de botigues maldestres i deixades, i locals sense pintar des de fa moltíssims anys, on hi ha algú assegut fent una "xixa".
Em sorprèn veure un parell de nens asseguts per terra, descalços, desganats, prop de la seva mare que demana una ajuda. No gaires metres més enllà, ja més a prop de l’autocar que ens espera, un home amb cadira de rodes està aturat de cara als vianants amb la mà estesa, la vista desencaixada i perduda en l’infinit del buit que viu en aquests moments, i l’espera les properes hores.
"Quanta misèria", diu algú i pensem la majoria. La imatge ja no em deixa de banda durant la resta del dia.
A l’hotel, una vegada hem acabat de sopar i cadascú es retira a la seva habitació, no aconsegueixo conciliar el son. La Mercè ja dorm, exhausta per la llarga caminada de tot el dia; però a mí el cap no deixa de donar-me voltes.
Les nits m’agraden, em proporcionen sovint aquells moments de silenci que em permeten passejar la imaginació per mil racons sense que ningú em vegi.
No en va els contes de "les mil i una nits", molts escrits durant el govern dels califes abassís a Bagdad, tenen un encant especial. Les nits d’estiu sempre han tingut una aurèola de màgia i de misteri que ha inspirat a molts artistes, des de Shekaspeare que somniava en una nit calurosa, fins a l’alegria d’una estiuenca nit de Sant Joan cantada pel galàctic Jaume Sisa.
Per uns moments retorno a casa meva i enyoro alguna estona de la nit que, assegut al balcó de casa deixo penetrar fins al moll dels ossos aquest encant mentre contemplo silenciós el llençols d’estels que fa estona que cobreixen el firmament.
"Quanta misèria", diu algú i pensem la majoria. La imatge ja no em deixa de banda durant la resta del dia.
A l’hotel, una vegada hem acabat de sopar i cadascú es retira a la seva habitació, no aconsegueixo conciliar el son. La Mercè ja dorm, exhausta per la llarga caminada de tot el dia; però a mí el cap no deixa de donar-me voltes.
Les nits m’agraden, em proporcionen sovint aquells moments de silenci que em permeten passejar la imaginació per mil racons sense que ningú em vegi.
No en va els contes de "les mil i una nits", molts escrits durant el govern dels califes abassís a Bagdad, tenen un encant especial. Les nits d’estiu sempre han tingut una aurèola de màgia i de misteri que ha inspirat a molts artistes, des de Shekaspeare que somniava en una nit calurosa, fins a l’alegria d’una estiuenca nit de Sant Joan cantada pel galàctic Jaume Sisa.
Per uns moments retorno a casa meva i enyoro alguna estona de la nit que, assegut al balcó de casa deixo penetrar fins al moll dels ossos aquest encant mentre contemplo silenciós el llençols d’estels que fa estona que cobreixen el firmament.
Observo la lluna, per què des de casa puc veure la lluna mentre fa el seu diari recorregut nocturn, i m’impregno d’una serenor que em relaxa. És com si m’hi trobés malgrat la distància i recordo moments concrets.
A baix, uns metres sota meu, la plaça ha restat tranquil.la fins fa uns moments. Ara tot just fa cinc minuts, ha acabat l’espectacle de dansa de la programació del Festival Grec 2007. Amb ordre, sense fer massa soroll, grups de dos, tres o cinc persones es van desplaçant des del vestíbul de la sala fins als carrers del voltant, per agafar el cotxe, o esperar pacientment un taxi que els apropi al seu domicili. Els més atrevits es deixen caure carrer Lleida avall, tot entomant la fresca i fent petar la xerrada.
Uns passen pel carrer de dalt, uns altres pel de baix, i com si s’haguéssin posat d’acord, deixen de banda la plaça com respectant als veïns que hi vivim.
Sempre he pensat que viure en una zona com aquesta, dins de Barcelona, és un privilegi dels que costa desprendre-se’n. Hi ha relativa calma a les nits, no passen els cotxes per davant de casa, es poden observar les arbredes de Montjuïc des de totes les finestres, i tenim just al costat un important complex cultural digne de ser admirat.
El disseny i la cultura s’agermanen des de fa anys per oferir un servei als ciutadans que és un luxe. Recordo els primers anys del festival, quan s’aprofitaven els locals que la ciutat tenia en aquells moments, sense gran capacitat, mal adequats i amb serioses mancances, que feien dur poder seguir les diverses actuacions. Eren moments autèntics en condicions més difícils; sortíem de la foscor d’una llarga etapa on tot el que s’escapava de la lògica autoritària estava mal vist i, massa sovint, prohibit.
Per sort els contextos canvien i d’aquells inicis precaris, s’ha anat arribant a l’actual situació, amb un pressupost important, una difussió de primer ordre, i el que també és bàsic, unes infraestructures ben preparades, admirables i molt ben il.luminades.
M’agrada viure aquí. Ja ho he dit abans i m’hi reafirmo. M’agradaria molt més, però que aquest gran aparador que és la Ciutat del Teatre, fos un espai realment al servei de totes les persones. Voldria que l’esnobisme cultural dels comentaris i de moltes de les converses que s’escolten entre els components dels grups que, com he dit abans passen per dalt i per baix de la plaça, estigués més a prop de la realitat. La cultura ha d’estar a l’abast de tot ésser viu, és essencial per la formació, pel coneixement i per la vida social: I malauradament sovint no és així.
I el teatre, com a fet cultural, és una expressió de ficció, que moltes vegades reflecteix la realitat, però que ofert a una èlit de persones, pot quedar-se en això, una expressió fictícia del món que ens envolta.
Quan els espectadors han sortit de les instal.lacions luxoses, de les sales decorades amb importants partides de pressupostos de les diferents administracions públiques, han seguit el seu camí, uns per dalt i els altres per baix de la plaça, aliens a la crua realitat que ens envolta.
A baix, uns metres sota meu, la plaça ha restat tranquil.la fins fa uns moments. Ara tot just fa cinc minuts, ha acabat l’espectacle de dansa de la programació del Festival Grec 2007. Amb ordre, sense fer massa soroll, grups de dos, tres o cinc persones es van desplaçant des del vestíbul de la sala fins als carrers del voltant, per agafar el cotxe, o esperar pacientment un taxi que els apropi al seu domicili. Els més atrevits es deixen caure carrer Lleida avall, tot entomant la fresca i fent petar la xerrada.
Uns passen pel carrer de dalt, uns altres pel de baix, i com si s’haguéssin posat d’acord, deixen de banda la plaça com respectant als veïns que hi vivim.
Sempre he pensat que viure en una zona com aquesta, dins de Barcelona, és un privilegi dels que costa desprendre-se’n. Hi ha relativa calma a les nits, no passen els cotxes per davant de casa, es poden observar les arbredes de Montjuïc des de totes les finestres, i tenim just al costat un important complex cultural digne de ser admirat.
El disseny i la cultura s’agermanen des de fa anys per oferir un servei als ciutadans que és un luxe. Recordo els primers anys del festival, quan s’aprofitaven els locals que la ciutat tenia en aquells moments, sense gran capacitat, mal adequats i amb serioses mancances, que feien dur poder seguir les diverses actuacions. Eren moments autèntics en condicions més difícils; sortíem de la foscor d’una llarga etapa on tot el que s’escapava de la lògica autoritària estava mal vist i, massa sovint, prohibit.
Per sort els contextos canvien i d’aquells inicis precaris, s’ha anat arribant a l’actual situació, amb un pressupost important, una difussió de primer ordre, i el que també és bàsic, unes infraestructures ben preparades, admirables i molt ben il.luminades.
M’agrada viure aquí. Ja ho he dit abans i m’hi reafirmo. M’agradaria molt més, però que aquest gran aparador que és la Ciutat del Teatre, fos un espai realment al servei de totes les persones. Voldria que l’esnobisme cultural dels comentaris i de moltes de les converses que s’escolten entre els components dels grups que, com he dit abans passen per dalt i per baix de la plaça, estigués més a prop de la realitat. La cultura ha d’estar a l’abast de tot ésser viu, és essencial per la formació, pel coneixement i per la vida social: I malauradament sovint no és així.
I el teatre, com a fet cultural, és una expressió de ficció, que moltes vegades reflecteix la realitat, però que ofert a una èlit de persones, pot quedar-se en això, una expressió fictícia del món que ens envolta.
Quan els espectadors han sortit de les instal.lacions luxoses, de les sales decorades amb importants partides de pressupostos de les diferents administracions públiques, han seguit el seu camí, uns per dalt i els altres per baix de la plaça, aliens a la crua realitat que ens envolta.
Ningú a vist, ningú a volgut veure, que la plaça no estava sola.En un racó, lluny de les mirades i dels focus, apartat de qualsevol signe d’atenció, un "bulto" resta estès al terra. Envolcallat en un llençol blanc, vist des de lluny no es pot apreciar de què es tracta. Just al costat hi ha un llibre de tapes rígides i vermelles, deixat caure al terra amb un punt fet de paper de diari, que marca la pàgina on el lector s’ha cansat de llegir, segurament quan la foscor l’ha envoltat. El carretó de la compra el delata, no per la forma sinó pels plàstics bruts i arrugats que sobressurten de la tapa.
L’home està estirat de cara a la paret i el seu respirar és tranquil i silenciós. En la seva invisibilitat, ell també ho desitja en aquests moments, dóna l’esquena a tot el que passa al voltant seu.
A mi ja m’ha arribat l’hora de dormir. Entro al menjador, ajusto la vidriera per si es gira vent durant la nit, tanco el llum i me’n vaig cap a l’habitació, després de desitjar una bona nit als meus fills i a la meva dona. Quan em posi al llit podré escollir cap a quina banda dormir.
Tres pisos més avall, al porxo de l’escala, l’home que dorm a la intempèrie segueix estirat de cara a la paret. Ningú li ha dit que dormís a gust, ni que passes bona nit, ni tan sols ha pogut ajustar cap vidriera; ferà el fred o el calor que faci, tant se val, ell seguirà estirat de cara a la paret, tapat amb el llençol i esperant que torni a sortir el sol, mentre demana poc més de la vida que millorar una mica la seva situació les properes hores i no estigui pitjor que avui.
I com que fa una nit, clara i tranquil.la, i hi ha una lluna que fa llum, de ben segur que haurà pogut observar la lluna mentre fa el seu diari recorregut nocturn, però li haurà estat impossible impregnar-se d’una serenor que l’hauria relaxat lleugerament, com he pogut fer jo. Tot plegat és una llàstima, per què a més a més no ho podrà compartir amb ningú i veurà com una nit més, i ja en porta massa, s’haurà esvaït el seu somni d’una nit d’estiu.
L’endemà, a la mateixa hora, després de repetir-se la mateixa situació, observo n’Andrei - així es diu el xicot que ha vingut d’un pais eslau - com recull a corre cuita el seu llibre i el carretó amb els plàstics. Hi he parlat més d’un cop i mai l’havia vist tant nerviós. Uns metres més enllà veig una parella de la Guàrdia Urbana que espera la retirada del xicot. Un veí els ha trucat i ha "denunciat" el greu problema que ens estava causant la seva presència, "aquest és un barri decent" els havia dit, "no podem permetre que qualsevol estigui estirat prop del portal de casa", es reafirmava. Jo vaig baixar, els agents em van comentar que no hi podien fer res, que malgrat que li havíem donat permis per dormir als porxos de casa si ho deixava tot net, si algú posava una denúncia l’havien de fer fora. Cap a on? És igual, cap a un racó on es fés invisible, i on nosaltres, habitants d’aquest primer món, no el poguéssim veure.
- Quanta misèria! – vaig pensar. Vaig donar la mà a n’Andrei. Era càlida malgrat l’hora de la nit, i només el seu somriure pel gest ja ens va reconfortar mínimament. Després va agafar el carretó i va seguir carrer avall, amb destí molt incert, amb l’esperança de que qualsevol nit torni a sortir el sol.
He tornat de nou a pensar en l’habitació de l’hotel. No em puc treure la imatge del cap de l’home de la cadira de rodes, de n’Andrei, i dels dos nens, envoltats de mosques, desencisats prop de la seva mare arraulida al costat de la paret.
És hora d’anar a dormir, que demà ens espera una bona excursió. Des del privilegi m’acomodo els llençols, tanco els ulls i deixo per unes hores la realitat, crúa i cruel, que hem creat a l’entorn nostre.
Miquel Santaeulàlia
No hay comentarios:
Publicar un comentario