No recordo si va ser dimarts o dimecres passat, en tot cas era després de la calçotada egipcíaca, que passejant pel barri a mig matí, em vaig aturar un moment a la porta d'un antic local social de la zona. En els seus temps, parlo d'unes decenes d'anys enrera, havia estat un d'aquells "antros" que tothom coneixia com àcrates, o reivindicatius, o fins i tot alternatius.
Ara, a part de lluir un esplèndid escut de la ciutat de Barcelona, i anunciar amb les lletres estandaritzades del màrketing municipal barceloní, fa la funció de ocal social per a diferents activitats per a joves i "gent gran", eufemisme, aquest últim, per expressar d'una manera políticament correcta que ens fem vells.
Com marquen les pautes de disseny d'aquests locals, la façana és una immensa vidriera, símbol de transparència, no dela gestió, però sí dels espais, i en un racó, prop de la porta. hi ha un marc on s'hi pengen els cartells de la majora part d'activitats que es fan al barri, sempre que hi hagi el consentiment administratiu i moral de l'administració corresponent. No he pogut evitar fixar-me en un d'aquesta cartells, de fons groc, amb unes lletres d'un roig encès que destaquen una data: 8 de Març. En un tamany més petit, i com a subtítol, puc llegir: "dia de la dona treballadora". Més avall hi ha un seguit de consignes, i a peu de full, una convocatòria cita a les interessades/ats, a una manifestació a una hora determinada del diumenge.
He passat de llarg, però com que no em costa gaire fer volar coloms, he deixat anar una mica el pensament, i he retrocedit uns quants anys, no més de trenta-cinc, per trobar que el panflet que acabo de veure no és excessivament diferent als que, amb una certa innocència inconscient, penjàvem a les parets de la facultat, en hores de classe per cert, impulsats per aquell sentiment de joventud de coler canviar tantes coses, i de see els únics que enteníem quins eren els problemes, i quines eren les seves sol.lucions.
Certament les coses han canviat força, no sé si per a bé o per a mal, però força. Tampoc sé certament si hem estat nosaltres, humans amb capacitat de raonamnt que hem produït el canvi, que hem obert les nostres mentalitats, o que senzillament els contextos han canviat i la pròpia evolució ha anat moldejant les actituds i les actuacions.
En tot cas el tema de l'home i de la dona, del masclisme i feminisme, ha esta de sempre un tema recurrent, que ha fet voltar moltes consciències, i escriure articles i tractats de tota mena; uns documentats i amb certa coherència, i altres amb l'estil habitual d'un panflet publicitari, amb l'única intenció de movilitzar a grups de gent sense una finalitat prou clara.
I això ho pensava, no podia ser d'una altra manera, mentre recordava alguns comentaris que aquest estiu, meravellós estiu a Egipte que encara ens manté enbadalits, es varen fer al respecte. I no faig referència a l'islam, a les dones amb vel, a les actituds d'homes i dones, perquè d'això m'agradaria parlar-ne més profundament d'aquí a unes setmanes amb més informació i més detalladament.
He recordat la visita a Deir-el-Bahari. Allí, esplèndid racó de món a recer de la Muntanya Tebana, milimètricament alineat amb el temple de Karnak, a cent metres de la tomba que es va fer construir, i amb la grandiositat que corresponia a l'època, Hatshepsut va fer construir un dels temples, si no el que més, més espectaculars de la necròpolis tebana.
En Josep deia: - "aquí veieu clarament que posa hat , sete, sut" i nosaltres, alumnes aplicats i obedients assentíem amb el cap i afirmàvem que era cert que ho vèiem escrit en el cartutx.
-" hat, acabat amb t, i sut també acabat amb t" - seguia explicant en Josep - "per què els alumnes a classe" - i aquí feia el somriure del mestre que acaba d'enganxar a un alumne en una malifeta - "són capaços de posar aquest nom de les maneres més insospitades.No us ho podeu arribar a imaginar"..
En tot cas m'ha vingut al cap aquesta constant preocupació pel papare de la dona al llarg de la història. Segurament Hatshpesut no va accedir al tron per mèrits propis, ni perquè la societat del moment fos permissiva i donés l'alternativa de poder a una dona com a reconeixemnt a res especial. De fet, filla de Tutmosis I, el seu poder va venir donat en gran part per la circumstància de que qui havia d'ocupar el tron en aquell moment no podia fer-ho per edat, i ella va "aprofitar" l'ocasió per situar-se al lloc corresponent en el moment adequat.
De fet l'astúcia, l'ambició, la voluntat de poder, estan per sobre del sexe i de la masculinitat o feminitat de qualsevol persona. Hatshepsut, la reina que va enviar els vaixells al pais de Punt, la que era, segons el seu nom indica, "la que va per davant" o "la que presideix a les dones nobles", va tenir, així ho he llegit i així ens ho va explicar el Mestre, una estreta relació amb el seu arquitecte.
Una relació sentimental o sexual, no sé si certa o no, en tot cas m'imagino que per una banda garantia a Senmut mantenir-se entre els més respectats de la cort, i a la reina fer content al sdeu arquitecte per que aquest desenvolupés els seus projectes de construcció ab la grandiositat que deuria desitjar.
Tot i això,no deixava de ser una constradicció, o en tot cas era una realiatat, la representació de la reina en els murals i gravats, tenia aspecte d'home, alguns diuen que seblant al seu pare Tutmosis I.
En tot cas, i essent cosncient de les diferències, de les injustícies, i de les vexacions laborals amb que ens trobem encara als nostres dies, pel que respecta a les dones; si ho mirem des d'una perspectiva històrica de milers i milers d'anys, podem entendre que estem davant d'una situació que, millorarà o empitjorarà en aspectes molt concrets, però que serà possiblement un d'aquests aspectes amb els que ha de viure l'home, en tan que ser humà integrat en aquesta esfera global, en la seva quotidianitat, i que segur no té una solució administrativa ni a curt termini.
Miquel
No hay comentarios:
Publicar un comentario